divendres, 16 de setembre de 2011

Kill'em all

Un mal matí fruit d’una mala nit fruit d’un mal vespre després d’una mala tarda i un pitjor matí, surt de casa caminant.
Tomba la cantonada i gairebé xoca amb un home alt i gros i atractiu que l’agafa per la cintura per evitar el cop, la mira, i somriu mentre es disculpa. De què es disculpa el desgraciat, si era inevitable. O no, si fossin tots morts no en seria, d’inevitable.
No hi tindria xocs, ni físics ni mentals, i no hauria de passar per alt els problemes, com fa ara.
Imagina una vida sense homes i imagina com s’ho faria per treure’ls d’allà. Un bazoka. Un enorme bazoka, d’última generació, no dels que semblen trets d’una peli de conspiracions exsoviètiques. Amb mirilla i rajos X i neons, per projectar, disparar i no errar.
Avança pels carrers. Una parella de felicitat dubtosa camina prop seu. Ella fa cara contrariada. Aixeca aquell mamotreto, se’l recolza a l’espatlla, apunta i pam.
Rebenta el cap d’aquell imbècil i un tros de carn li cau a la galta. La noia, primer sorpresa, se la mira agraïda.
Continua avançat, dispara poc discriminadament a tot mascle que no vagi a quatre potes. Pam, pam, pam. Camina heroica, deixant desenes de dones solitàries, sorpreses, satisfetes. Algunes li pregunten com se diu. Ella somriu i continua la seva missió, que es defineix a mesura que avança.
Aquell bazoka es fantàstic. Tomba per l’avinguda J, que te edificis alts, i creen un eco extrany. Taral·leja Moon River i porta talons alts, en plan femení. Lara Croft es cagaria a les calces si la veiés.
Veu un riu de sang i es desorienta. Ja ha passat per allà? El segueix i troba una mà. Molt femenina, per cert. Es planteja si els transvestits i transexuals-no-del-tot-operats han de formar part dels seus objectius. Creu que no, i que allò que veu és un trist error. Veu mig cap, i és clarament de dona. S’angoixa. Veu un pit, veu una cabellera massa ben cuidada. Continua avançant, angoixada, i veu molts homes sols, i contents. Els destrossa a cada pas. Hi ha centenars de dones rebentades i no sap si centrar-se en eliminar els homes vius o en esbrinar com pot ser tal quantitat de cossos femenins. Li fa mal el cap. S’atura un moment i cau en que aquells ecos estranys no són ecos. Son impactes que no surten del seu M20A1. Segueix el soroll. Corre. Un parell de carrers més enllà troba una figura masculina que fa tir al plat amb tota dona que veu córrer. L’home es gira. Els dos, bazoka a l’espatlla es miren. Apunten i exploten.

Àudio: Seek and Destroy, Metallica

dijous, 14 d’abril de 2011

quelle misérable consolation

La meva relació d'amor-odi amb la francofonia en general està prou fonamentada.

M'he educat (o ensenyat) en una escola on la llengua francesa l'ensenyaven dones de mitjana edat, més a prop de la jubilació que no pas de la pubertat.
Mentre postadolescents britàniques ens enseyaven a dir "my name is" i a cantar "Basket Case" de Green Day, aquelles (avui reconec que elegants) senyores ens posaven "Tous les garçons et les filles de mon age" o "Aline" com a mega-hits.
La sort (i l'expedient acadèmic) va enviar-me d'Erasmus a Toulouse, i en pocs mesos vaig conèixer més dels gals que en 10 anys d'eternes classes on el més emocionant que vam fer va ser començar un procés de carteig. El meu destinatari es deia Julien Sorrentino. Potser era d'origen còrsic, o potser fill de màfia marsellesa. El cas és que no ho vaig poder esbrinar, ja que el molt cretí no va respondre mai a la meva carta.
Allà, a la dolça ciutat rosa i mitjana en tot, vaig descobrir que els francesos poden ser o bé genials o bé detestables, que no abunden els termes mitjos, i que saben ser ciutadans. 
Però es tracta de la música. Voici el que em treu de polleguera.
Ho vaig intentar. Vaig començar descobrint Zebda, un descobriment fantàstic d'uns toulousencs que, poc més tard vaig confirmar, feia com tres anys que s'havien separat.
Frustrada, em vaig entregar a Noir Désir. Emocionada amb una banda de veu atractiva i a sobre de rock (sí, el rock, aquell vell amic que els moderns han condemnat a l'ostracisme), vaig decidir buscar una mica sobre el meu nou descobriment. I sembla que Bertrand Cantat, el líder, carismàtic i d'esquerra, havia estat a Toulouse mentre jo hi era. Ell a la presó, jo a l'Arsenal (que era una presó a efectes pràctics). Tota la resta és un reguitzell de despropòsits que vostès podran confirmar fàcilment.
Igual que Louise Attaque que estan en pausa des d'un any després de conèixer-los.  Vostès no saben el que és conèixer un grup de música amb el que mai es podrà tenir una relació estable.
I després vaig descobrir els grans Les Têtes Raides i em vaig preguntar si mai algú seria capaç de fer una cançó que brillés més que Ginette. I l'Iditenté que, amb la col·laboració de Bertrand Cantat, com bé entendran, immillorable. I el millor de tot, encara estaven en actiu!
Després de llargs períodes de temps flirtejant amb la idea de menjar ostres bretones mentre aquests grans rebufessin els seus acordeons, vaig escriure'ls un correu perquè tinguessin la delicadesa de convidar-m'hi. Després d'anys de militància solitària em sentia especial i amb el dret de demanar. I ella també. Emocionades els vam escriure un correu enginyós, impecable, amb la seguretat d'una bona recepció. Però no responien.
Em vaig prendre com quelcom personal el fet que programessin un concert al Zénith de Paris el dia del meu aniversari, així que vam decidir escriure'ls de nou agraïnt el detall i facilitant la nostra direcció per a l'enviament d'unes entrades gratuïtes.
Però mai van respondre. El dia D va arribar i nosaltres estavem plantades a les portes de la sala amb una mà davant i l'altre darrera. Ho vam intentar per les bones, donant els nostres noms, perquè els busquessin a la llista. No hi érem. La nostra indignació no coneixia límits. Potser deixar inconscient aquell pobre tècnic de so va estar fora de lloc, però necessitàvem comunicar el nostre desànim a la banda.
Vam entrar i vam dirigir-nos al cantant, que jeia sobre una munanya de capses fumant-se un caliquenyo.
Amb el meu millor francès vaig aclarir-me la gola i vaig dir "hola". Perplexe, aquell senyor de poc cabell em va mirar i amb cert desdeny va cridar a seguretat. Ella va dir "No!! No!! No som delinqüents!" i ell es va aixecar i la va agafar d'un braç.  Jo li vaig agafar el braç a ell, en part per poder-lo tocar, en part per protegir-la, amb la mala sort que de l'impuls el caliqueño se li va apagar a l'ull. La va deixar i amb un gest encongit de dolor va fer una brusca volta de 180 graus, fent que aquell penjador li penetrés a la tràquea. Tot va anar molt ràpid. Ell es va apartar abans que nosaltres poguessim fer res per evitar que aquella tràquea quedés enganxada a la perxa i ell caigués desplomat al terra.
No, no tinc la tràquea, no sé què se'n va fer!!
Tot plegat és un complot, no entenc perquè em miren així.

Àudio: Fatigante, Louise Attaque

dijous, 17 de febrer de 2011

Reality bite

Es lleva com cada matí. Però un no-se-què l’acompanya, i no és la trempera matinera, que també. Es dutxa, de bon humor, i xiula “Just a gigoló”. La cançó l’embaeix i es frega al compàs imaginari de la banda sonora. En un gir de subidón li entra una gota de sabó anti-caspa i s’adona de que allò és més aviat un corrosiu del cuir cabellut.
Surt de la dutxa amb l’ànim intocable, i es planta davant el mirall. Es renta les dents, es pentina amb la clenxa al costat, per tapar aquella precoç calva, i se la fixa amb unes gotes de Brummel. Decideix no posar-se ulleres aquell fantàstic dimarts i estrenar les lents de contacte. Calcotets, mitjons, camisa-ratlles-verticals, pantalons, tirants, corbata-ratlles-diagonals, mocasins.
Està que se surt, sense saber perquè, i decideix fer-li una sorpresa a la seva mare, que encara dorm. Baixa al carrer a la recerca de diari i una coca de llardons. Torna. Ella es mira el detall, esbossa un somriure, se’l mira i li canvia la cara.
Lluís, però aviam, què fas amb tanta ratlla??
Bé, mare, és que m’agrada la camisa, i m’agrada la corbata.
Content, amb l’ànim intacte, marxa cap a la feina, feliç de tenir un dia amb 1.800 segells a estampar mentre mira els descomunals i gelatinosos pits de la Clàudia. Li encanta quan se’ls apreta per obrir el calaix de l’escriptori sense moure la cadira. Està segur que és la dona que un dia el desvirgarà.
Arriba a l’oficina, passa la targeta. La guarda de seguretat, que en fa dos com ell, el saluda amablement.
Bon dia, Trini!!
Bon dia, Lluís, quin goig que fas avui.
A la Trini li encanta veure’l marxar cap a l’ascensor i observar com es rasca el clatell mentre espera que aquest obri les portes. Està segura que és el pare dels seus fills.
Entra a l’ascensor, i amb ell una treballadora de la planta 9. Se la troba sovint. No li agrada massa coincidir-hi a l'ascensor, perquè a vegades porta un perfum avainillat, massa avainillat. Entren a la caixa, ella apreta els dos botons i es posen en marxa. 
Un inesperat tall d'electricitat els paralitza. El primer pensament l'evoca a preveure una inevitable crisi histèrica de la seva "acompanyant" i escudrinya el seu cervell a la recerca de frases tranquilitzadores. Es posa nerviós davant la impossibilitat d'emetre'n cap. Curiosament, la treballadora de la planta 9 emet un "bé, vaja" i es recull els cabells, deixant veure un atractiu coll. Se'l mira i baixa una mica les parpelles.
L'olor de vainilla envaeix l'ascensor mentre ell la mira, callat, amb la mirada clavada en la seva. Entén el que passa, ho nota, i pot predir perfectament el que la treballadora de la planta 9 ha desitjat fins avui, i que per fi es complirà. Es planteja si ha de traicionar els descomunals i gelationosos pits de la Claùdia.  Després de quatre anys esperant, tothom pot perdre el metro, que no tren, i ell a la trentena, potser s'ho hauria de fer mirar. En pocs instants recupera totes les imatges i coneixements adquirits a través de mitjans audiovisuals i demés premsa especialitzada. Busca i rebusca escenes d'ascensor, calcula distàncies i temps, busca posicions còmodes pels dos. Per un instant se li cola un fotograma d'American Pie i s'aterroritza del que li pot passar, però torna a la seva col·lecció particular de YouPorn.
S'amara de suor i s'empalma mentre busca a través de la tènue llum que ofereix la bombeta d'emergència el cul de la treballadora de la planta 9. 
La toca, ella es gira i li llepa l'orella. Baixa pel coll i ell s'ofega en vainilla i pateix per la cremallera dels pantalons, que s'han fet increïblement petits. Nota una pressió i de cop s'alleuja. Els pantalons li cauen al terra mentre baixa el cap de la treballadora de la planta 9 que es dirigeix cap a un clar objectiu. Nota l'alè d'ella i sent que està a punt de rebentar, i perd el món de vista quan ella li mossega la berga fins a notar el sabor de la sang. Mentre es desmaia sent una dolça veu
Ho sento, fa quatre anys que ho esperava.


Àudio: Woman Left lonely, Cat Power

dimarts, 18 de gener de 2011

Hermit crabs


Paga, apaga la cigarreta d’aquella manera molesta, la que no culmina en res sinó en fòsfor incandescent que continua consumint fins arribar al filtre i deixar anar aquella fetor.
S’aixeca i es gira. Un peu al carrer i veu passar X. Durant un instant pensa, i busca dins, i pensa, i escanneja, fins adonar-se de “qui”. Durant un altre instant es planteja si cridar-la, si seguir-la. Se la mira de lluny. Porta un recollit que s’aguanta amb un llapis. Aleshores recorda que tenia menjar japonès encarregat, i decideix obviar aquells tres instants.
Intercanvia rudimentàries frases amb els japonesos, els ensenya a dir “guaita”, “enxampar” i “xiroi” i puja al pis. Li fa una moixaina al gat, menja, beu una copa de Formigua de Vellut i s’escarxofa al sofà. Mira un programa mitjanament mediocre i fa cap al llit. Es toca una mica i s’adorm.
Es lleva, esmorza, li fa una moixaina al gat, es dutxa. Es mira al mirall, veu aquelles bosses sota els ulls i s’examina. Es fa la prova del llapis i comprova que encara deu merèixer. Es vesteix i se’n va a treballar. A la rue Renard amb Rivoli la torna a veure passar. Aquest cop acompanyada d’un home. Aquell home... que no té res, però a ella li sembla que ho té tot. Els segueix amb la mirada.
Arriba a la feina, i empassa i empassa. I aquella companya que no para de donar pel cul amb el coi de reformes de casa. Quan coneix el color de les cremalleres de les fundes dels coixins, comença debatre’s entre estar farta del tema o bé dir-li obertament que no la pot suportar. Marxa. Dina amb sa mare. Es barallen, com sempre. Se’n va a fer un cafè amb el pare, descobreixen que com sempre tenen opinions divergents sobre l’autenticitat de Madonna. Marxa. Una altra vegada la veu passar. Ara va en bicicleta i deixa anar un perfum avainillat. Es posa nerviosa.
A la nit ha quedat amb el seu company. Li parla d’avenços tecnològics. Ell i la tecnologia, ella i el “me la pela el que m’expliques”. I mentre pensa que en el fons sap que allò és com petar bombolles de plàstic, ella torna a passar pel davant. De nou acompanyada amb aquell home que no té res, però ho té tot, S’aturen davant ells, s’abracen, es besen i es separen. Farta de tanta insistència per part de l’atzar, s’aixeca, deixant el seu company amb la paraula a la boca.
La segueix, però X es fa esmunyedissa. L’atrapa en un carrer. Es miren i saben què passarà. X recula una mica, ella se li acosta. X es gira ràpidament mentre ella l’agafa pels cabells i una força fins avui desconeguda l’ajuda a encastar-la contra la paret. La despulla, es despulla, agafa la seva bossa i es posa la roba. Deixa les seves pertinences al terra, busca l’adressa al DNI i marxa, excitada, a la seva nova llar de la rue d’Houdon. 

Àudio: The state I am in, Belle & Sebastian
(see the point below)

 

dimecres, 5 de gener de 2011

La veritat sobre els reis d'Orient

Desde petits se'ns parla dels reis que van anar a adorar el nen Jesús tot portant-li or, encens i mirra. Durant els dies previs a l'Epifania circulen molts rumors i comentaris entorn aquestes tres simpàtiques figures.

El meu bro, fent gala d'aquest sentit de l'humor que ens caracteritza,sempre m'explicava un acudit. A mi sempre em feia gràcia, o bé perquè me l'explicava ell o bé perquè sempre he estat bon públic. Feia així:
-Saps que els reis mags en realitat no eren tres? eren quatre...
-Ah si?
-Si, eren Melchor, Gaspar, Basaltar y se Cayó.
Entendre aquest acudit em va costar. Era petita i el bilingüisme sedimenta lentament, igual que la capacitat d'entendre els jocs de paraules. Tanmateix, la meva naturalesa curiosa va despertar en preguntar-se qui era aquell quart pobre desgraciat que ni tansols tenia nom. Tanta glòria pels altres tres.
Aquest dubte ha format part durant força temps de la meva llista de preocupacions existencials, com la meva obsessió pel daltonisme.
Doncs bé, les males llengües expliquen que realment els reis mags foren quatre:
Melcior, Attor, Gaspar i Baltasar.
Sí, no era el quart, era el segon, i Baltasar, el negret, sempre anava l'últim. El motiu era força senzill. No només era negret sino que a més vestia tot ell de negre. Tancava la fila i de negra nit, que era quan viatjaven, feia impossible la persecució. Attor era el rei morenet, de cabell, que no de pell, que era pàl·lid com una mala cosa. Venia del nord de França, que no d'Orient, però sempre havia fet el nòmada.
El fet és que és cert que Attor va caure. Poc abans d'arribar al pessebre, a un desert ben a prop de Betlem, Attor va caure del camell mentre intentava demostrar a Gaspar que era capaç de llepar-se el colze. La mala sort, o la sequia dels ultims mesos, havia provocat la proliferació de hienes famèliques, a les que ni la virtuositat ni l'adoració van aturar-les de llançar-se sobre Attor i devorar-lo fins que només en va quedar el seu cabell. Un drama. No he mencionat que Attor i Baltasar tenien un afer desde feia un parell d'anys. Aprofitant la seva negror general i la sensació de sacietat de les hienes, similar a la d'aquell que es menja una hamburguesa del McDonald's, Baltasar va baixar del camell i va recollir aquells frondosos i marrons cabells. Va afaitar-se la barba i la va ajuntar amb els cabells d'Attor, introduint la barreja en un pot (el típic pot buit que portes quan vas en camell). Va pensar que en mesclaria l'ADN per obtenir un fill dels dos, un tema que ja havien tractat. I van emprendre el camí. La resta de la història ja la coneixem. Entre la rumorologia hi ha una corrent que defensa que aquella història va acabar amb la concepció d'un nen, que en creixer i morir es va convertir en Sant Francesc d'Assís, patró dels animals (ironies de la vida).

Àudio: Un Camell d'Orient, Manel

divendres, 31 de desembre de 2010

Lockout

El fetge camina cap a casa un dur 31 de desembre.

Fa un any es proposava mobilitzar els seus companys per obligar l'amo a deixar l'alcohol. Petites crisis els assetjaven a tots plegats i, juntament amb les torejades de tots aquells que envoltaven l'amo, feien que l'espai cada cop fos més precari. L'estómac havia arribat a una amplada tal que era incapaç de digerir el menjar normal i ja només treballava per les mentides, insults i absurditats que l'amo s'empassava cada dia. Pel que fa a l'alcohol, el fetge i els ronyons feien el que podien. Ells sempre guardaven una petita part impol·luta, per si de cas.

Avui el fetge es troba més dèbil que fa un any. L'estómac ha estat incapaç de desencadenar les intoèràncies etíl·liques que tant li exigien els seus companys, i no el culpen. Ja té prouta feina. Els seus pulmons han ennegrit, en especial des que aquella dona, la Vera, havia marxat i amb ella els bons hàbits i el dinamisme dels glutis. Els testicles, cada dia més plens, cada dia més pesants, es gronxen estarrufats del fred, i donen petits copets al penis, que, ni així, reacciona. El cor pateix estrès i les celles han perdut la força d'anys ençà i jauen sobre els ulls llànguidament. Els brots cirròtics es fan cada cop més forts i ja cap òrgan es veu amb forces de promoure un moviment sindical.

Així que decideixen declarar-se en vaga general i acabar amb la vida d'un vell desgraciat. Davant, una senyora d'edat avançada s'ho mira relaxadament i juga amb un obre-llaunes mentre canturreja amb veu gargamellosa "je jure, j'ai pas tué, non..."


Àudio: Trumpet song, Les Têtes Raides

dilluns, 20 de desembre de 2010

Mata l'any

M'assec a la taula al costat de l'estufa urbana d'aquell bar on un mal dia et vaig deixar.
Demano un cafè amb llet i miro la gent passar carregada amb bosses de marques internacionals.
Penso en el petit comerç i en la proporcionalitat entre fred i corvatura de l'esquena.
Encorvada, trec les mans de l'abric i encerclo la tassa, que crema.
Són les 18:30 i és completament fosc. Bosses i llums de nadal.
Alè translúcid que camufla els fumadors entre els que no ho són. Sí, però nosaltres podem fer-ne cercles.
L'escalfor de l'estufa, les meves mans coent-se a la brasa de porcellana, i el fred del carrer congelant el meu costat dret generen una concatenació de calfreds que acaben en un (eufemisme) degoteig de cafè amb llet sobre la taula i el meu pantaló.
Miro, bec, fumo, miro, penso.
Coses generalment poc resoltes. Algunes d'elles són històriques.
Arribes quan del meu cafè n'ha sortit un pingüí.
No em fico les mans a la butxaca i permeto que descobreixis com em tremolen.
Lamentes el retard, i jo desestimo el lament de forma sarcàstica. Em ric de mi, que no de tu. De mi per continuar tolerant-t'ho tot. Però tu ni ho veus ni ho saps.
Et miro, em veig, et demano un "com estàs" en un 90% retòric, perquè no m'importa massa a no ser que la resposta sigui un "no puc viure sense tu". El 10% és aquella esperança que mai perds.
Et miro, em veig, no t'escolto mentre em dius "bé, i tu" i penso que potser la millor resposta seria un "doncs mira, no ho sé, perquè no entenc què faig aquí davant d'un cafè glaçat i d'una gran frustració". Però em decanto pel "nar fent" de sempre.
Parlem, estirem i estirem la tensió fins que es dóna de si i la corda ja no tiba, sinó que es fa de goma. La goma s'escalfa i s'evapora creant un ambient passat, cordial, càlid, inclòs tendre.
Parles, somrius, t'emociones, i per un moment em confonc i assumeixo el paper de la que desperta cada dia al teu costat. Ens portem bé, em relaxo i deixo que entris amb el teu cavall de troia. Ja em mataràs demà, quan desperti i no sigui ella.
Fas balanç i et sembla tot plegat una merda penjada d'un pal. Per dins opino que és perquè no hi soc, però no ho dic, perquè els dos sabem que és mentida. Et dono la raó i et parlo del futur com l'oracle de Màtrix.
Em recordes quan era Trinity i encens la metxa de les complicitats.
Faig balanç i et dic que tot plegat és una merda penjada d'un pal. Per dins segurament opinaràs que no en tinc ni idea, perquè els dos sabem que és una collonada. Però em dónes la raó i demanes el compte.
Ens aixequem, passejem, ens mirem.
Ens abraçem, ens diem adéu i el meu seny afegeix un "per sempre" a l'hemisferi esquerre del meu cervell.
Camino cap a casa,  i penso que finalment tot plegat no es tant una merda penjada d'un pal, sinó un final a l'alçada dels 364 dies anteriors.

Àudio: No et fas el llit, Mishima.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Equilibri irreflexiu

La nostra generació és aquesta que ha estat fortament influenciada pels valors postmoderns, que han penetrat amb força dins nostre i poc a poc comencem a experimentar cert rebuig cap a ells. Igual que els notres pares intentaven fer la transició del que és burgès al que és post-material, però sempre els veiem el llautó al final del camí.
La bellesa es troba en l'interior, fes el que t'agrada, gaudeix de la vida, tot és possible i tot està per fer. Aquesta onada hedonista és la mateixa que ens fa mirar enrera, veure què érem de petits, mirar-nos ara, veure el que som, i mirar el futur que miravem de petits i deixar anar una ganyota sarcàstica. Culpem als altres de les nostres frustracions, tant les materials, que les tenim, com les post-materials.
Intento viure en equilibri, i ho aconsegueixo. Les meves idees radicalment refos i post-modernes es dilueixen entre constriccions materials que m'importen. El meu ideal d'amor, construit sobre la base de disney i hollywood (a qui culpo, lògicament, juntament amb La Fontaine i d'altres moralistes encoberts de líders escolta de la humanitat menor de 12 anys) es va esfondrar en el seu moment. Intentant reconstruir-ho tot, pensant mes i deixant-me endur menys, els pedaços van aguantar el que van poder aguantar i em trobo de nou pensant que allò era el que realment importava. Intento re-omplir els buits amb les avantatges del status laboral, que pago car a canvi d'acceptar una precarització que qualsevol post-modern de veritat vomitaria. Afegeixo inputs alegres a la meva vida, m'envolto de la resta d'amors que valen la pena i vaig fent. Fins que de cop qualsevol fantasma (que ara es diu "amor de veritat que no tens" i ara "què faràs de la teva vida demà passat?") se'm planta davant per fotre'm una ostia amb la ma oberta i demanar-me, per favor, que m'adoni de lo fraudulenta que és la nostra generació. I penso en aquella (Dagerman) insaciable necessitat de consol que tenim els que vam néixer sense fe, i culpo a d'altres per aquest equlibri irreflexiu al que tendeixen les meves cames.
I somnio en la creperia mentre vaig fent impertorbable i tranquil·la.

Àudio: Cycling Trivialities, Jose Gonzalez (inequívocament)

dimecres, 10 de novembre de 2010

La "i griega" todavía tiene esperanzas


A les expectatives de conèixer en més profunditat els canvis adoptats en la nova Ortografía que serà ratificada el proper dia 28 (un drama per Catalunya, on podria produir-se una pseudo-curva de Phillips que es debat entre la ratificació i anar a votar, assumint és clar que tots els ciutadans consideren igualment com a deures ciutadans seguir i participar de les eleccions i estar informats de l’evolució que pren una de les seves llengües) (i amb prepotència em pregunto “què passa? No seré l’única que no faci assumpcions que no es compleixen”), llegeixo amb una barreja de sorpresa i divertiment amb un lleuger toc d’indignació l’article publicat al País que recull alguns punts de la “reforma” (?).

Sembla que la i grega en castellà passarà a anomenar-se “ye”, tal com ja s’anomena en el primer país de para castellana (Mèxic). Aquesta decisió es pren a canvi de la victòria espanyola sobre la denominació de la be baixa (en castellà-España “uve”, i ara també per a tot castellanoparlant, en detriment de la be baja o be corta). Sembla que el País considera una pena que es perdi el concepte de “i grega” per les connotacions històriques i culturals que té tal denominació. Opinió amb la que podria estar d’acord.

Llegeixo amb alegria el comentari que fa Juan Antonio González Iglesias, poeta y profesor de Latín de la Universidad de Salamanca, en contra de canviar Quórum per Cuórum. Si bé la meva oposició seria igual, la justificació [Quórum es un cultismo, un tecnicismo jurídico y político que si no se escribe bien no sé qué persona inculta la va a usar. El vulgo no necesita quórum porque nunca se reúne con consecuencias jurídicas] em fa pensar que jo no pertanyo al “vulgo” perquè m’he sentit moltes vegades necessitada de quòrum, o perquè sé com s’escriu i d’on ve i, el millor de tot, potser per l’eufonia de la paraula, és una d’aquelles que amb una vegada n’hi ha prou per reconèixer-la, re-escriure-la i, qui sap, utilitzar-la en situacions que si bé no són jurídiques ni polítiques sí que requereixen quòrum (com llogar una furgoneta per anar de viatge). Podria tractar-se d’un cas de conceptual traveling? (Sartori).


Finalment, la supressió de l’accent a paraules com guion, hui, riais, Sion o truhan  - se consideran monosílabos - em provoquen una infinitament profunda sensació d’inseguretat. Perquè si es consideren “monosílabos” jo no sé, doncs com es pronuncien. I el pitjor de tot, és d’imperiosa necessitat que Julio Iglesias re-pensi un dels seus hits, perquè ha fet una cagada espectacular amb la mètrica. És curiós que mai ningú abans hagués posat el crit al cel. El que no acabo d’entendre, doncs, és quin és el rol de la lletra “h” en aquesta paraula. Potser podria arribar a substituir l’accent, però en tot cas, l’enigma de considerar “truhan” un monosílab, perdura, a no ser que qui l’estigui cagant (i aquí acuso a Julio Iglesias directament) sigui jo. Mentrestant aprendré a pronunciar guion, hui, riais amb diftongs per tot arreu.

I, ai, la RAE recomienda no poner tilde ni a los pronombres demostrativos ni al adverbio solo, ya que el riesgo de confundirlos con los demostrativos que determinan a un nombre o el adjetivo solo se produce muy raramente. I mentre em pregunto si parlava del “adjetivo solo” o de “solo se produce”, penso que l’autor d’aquest article és, senzillament, brillant.
Perquè després diguin que la Generalitat amenaça el castellà.... ha-ha-ha...

dissabte, 6 de novembre de 2010

Prepara l'hivern

Algú per qui tinc especial debilitat em va dir un dia que soc una "criatura hivernal".
Tinc predilecció pels hiverns, potser perquè vaig néixer a les seves portes i la meva primera sensació seria de fred i no de calor. D'estar embolicada com un entrepà dins una manta entre els pits de la meva mare. Potser per això, visc sempre embolicada, pels llençols del llit, per un mocador, per mil capes de samarretes i/o jerseis. No soc fredolica, ans al contrari, i adoro el fred. I quan ho dic, algú d'origen norteny m'envia una mirada que és barreja de "pobra" i "no en tens ni idea de què és l'hivern".
La sopa, dins una tassa de tè i entre les mans. Els guants. El barret, i la meva bufanda verda. I abrics, i cos lleugerament encorbat. I mirar al terra, caminant amb mitja pressa pel carrer Astúries. Silenci, alès que floten a l'aire fred. Cafès-banyera. Vi negre. Tot senta una mica millor. Les pells no s'enganxen, sinó que es busquen, i es troben, contentes. Mans fredes que passen per sota jerseis gruixuts i que ens ericen fins l'últim racó del cos. Refredats que no són tant desagradables, perquè toquen.
Potser perquè soc una criatura hivernal, les millors coses em passen a l'hivern. Els records més dolços decoren els mesos de desembre, de gener, de febrer. Prendre una infusió a la terrassa d'un bar a les tres de la matinada, intentant fumar sense esclatar a tossir i desitjant profundament que em fessis un petó adolescent. Seure a l'escalinata del Sagrat Cor de París gaudint d'un paio que crida amb la guitarra lleugerament desafinada "Lasciatemi cantare". I mirar al meu costat i pensar que la ciutat no és només per anar-hi en parella. Retrobaments, perdons, adéus camuflats de "fins aviats". Rebre una trucada que significa un canvi de vida. Fer sopa de sèmola verda a la cuina d'un alberg infecte de Londres. I sempre tant ben acompanyada. Fer vida urbanita, intentar anar a tocar la neu, dormir al sofà més còmode del món. Buscar el contacte constant amb fonts de calor, amb robes, amb mans. Fer-se petit per ser abraçat per quelcom més gran.
Oblidant l'estiu i passant de puntes per la tardor, el meu cos prepara ja l'hivern.

Àudio: L'Italiano, Tuto Cutungo

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Elitisme estètic

Mai he estat amant de la gent guai. Soc més de renegar de qualsevol tribu urbana entenent-la com a persones que s'autoetiqueten de manera més o menys inequívoca.
Targetes de presentació enganxades a un troç de carn.
És coneguda a més la meva animadversió a determinats crepuscles obscurs, com els moderns. Tanta autosuficiència m'abruma. Tal desplegament de característiques mitjançant unes ulleres i uns pantalons és en el fons posar-me un mirall davant i dir-me que jo no en sé de música, que per no saber-ne, no sé ni definir una línia d'estil. Que per no saber definir una línia d'estil, no tinc ni estil vestint. Que per no tenir estil vestint, no sé el que m'agrada. I com que no sé el que m'agrada, llegeixo llibres anacrònics, vaig a locals démodées i a concerts censurables. I amb actitud reaccionària desprecio enèrgicament qualsevol cosa relacionada-amb. Perquè l'instint, equivocat o no, em treu del forat i em diu que ells, en el fons, són igual de patètics per dins que jo.

Tanmateix, entre ulleres de pasta, tirants i camises, entrar de tant en tant a un local amb pinzellades hipsters té el seu què, ni que sigui per evidenciar la falta de congruència general que m'acompanya desde sempre. La mera vocació observacional m'indica que entre ells també hi ha classes, i que trobar un crepuscle autèntic pot ser fins i tot un plaer. Entrar en un local com el Bonobo i veure que el blanc i el negre primen sobre el beige o el blau pastel és fins i tot recomfortant. Que tothom s'hagi dutxat aquell dia no deixa de ser un mínim que a vegades es transofrma en plus, i que algun poltergeist introdueixi cert biaix de selecció en els que hi entren, fa que inclús vingui de gust quedar-se i mirar. Que la música acompanyi i els cambrers siguin amables, que per algun altre extrany fenomen l'alta proporció de dones extremadament boniques es compensi amb l'altra proporció d'homes altament atractius que a més parlen llengües vernacles és, al final de la nit, agradable.

Àudio: Heaven can wait, Charlotte Gainsbourg

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Dies de llit

Passar la grip és com passar un petit calvari.
Això ho sabem tots i ho vivim repetides vegades a les nostres vides. Sabem d’on ve i com prevenir-la, però com si d’un acte massoquista es tractés, la deixem entrar de tant en tant. Defalliment físic, ulls vidriosos i so en stereo de l’edat de pedra.

Passar la grip és com passar un petit calvari individual.
Tots l’hem passada, però no la podem compartir (excepte quan la molt puta decideix repartir-se entre tots els membres d’una unitat familiar. Aleshores és el drama). Ens sumim en una mena de curta, sobtada i profunda depressió i la passem sols.
Dins el llit, que t’has fet tu mateix, trobes a faltar no haver-lo fet tu, i haver-te’l trobat així. Trobes a faltar la mà aliena sobre el teu front, trobes a faltar un bol de sopa que apareix com per art de màgia entre les teves mans. Trobes a faltar una abraçada.

Els dies de llit porten a sentir-te una mica desgraciat per allò que podries estar fent i que no fas. Per allò que podries haver fet dies abans i que no vas fer. Són dies per pensar en el que et manca, i en el que et sobra. Són dies de no voler pensar, i no obstant, fer-ho.
Són com dies de tancar per vacances, sense la possibilitat de deixar escapar la ment, que t’obliguen a anar fent balanços constants de petits fragments de la vida que s’exageren i s’agreugen a causa de la febre.

Els dies de llit ens tornen més dolços, més dòcils, més dèbils, més tendres. La nostra voluntat es torça, potser per feblesa, potser per consideració per qui ens està fent cas en aquell moment. Són dies difuminats, blancs i grocs, suaus, però d’aire dens.
Són dies, això sí, de dormir en profunditat.

Àudio: Wa yeah, Antònia Font 

divendres, 22 d’octubre de 2010

FO

Mai s'havia parat a pensar massa en els sentits de les coses i de les no-coses.

La nota comuna entre les màximes que tenia clares era prou edonista:Viure la vida, aprofitar el moment.... bla bla... tot plegat per trobar l'autoplaer, o l'autocomplaença.

Per això creia fervorosament en la masturbació i en la lectura romàntica. De les persones preses una per una, en desconfiava força, per allò de que sempre se n'acabava emportant un disgust o una decepció... Aquestes idees es feien més poderoses amb aquells que intentaven fer de guia a una suposada persona desprovista de fe, com ell.

Poques coses trobava més buidants que envoltar-se d'il·luminats, de persones que es dedicaven la vida a buscar sentits a conjunts sense sentits, com els filòsofs, els científics, els revolucionaris o els religiosos. Il·lusos tots ells.


Si la sola cosa que havia aconseguit entendre i copsar-ne la certesa en 38 anys de deriva era que hi ha coses que condueixen a la mort, com no respirar, no menjar, o burxar a un hooligan, per a què buscar altres respostes?


Ell es considerava prou intel·ligent per renunciar amb orgull al coneixement. Tant intel·ligent que es desconcertava de la idiotesa que l'envoltava.


Sense amics, ni família, ni fulanes que l'aguantessin, es trobava sol en un lloc de sols. Sortia per comprar al Condis, i en tornava esparverat.
Cada indici d'estupidesa humana se li clavava a l'estómac amb gradual agudesa.
Primer va llançar-se a les marques blanques. La publicitat és l'exponent de la màxima imbecilitat. Missatges suposadament subliminals, que acomplexarien a qualsevol esperit dèbil (i si debilitat ve associada a estupidesa, estaríem parlant d'un 99,9% de l'espècie). Associacions d'imatges, eslògans agosarats. Un despropòsit rera l'altre.
Les marques blanques almenys es saltaven la tonteria i donaven un parell de consells força estalviables  (no, clar que no et pots beure el cony de salfumant!).
El pitjor era passar per caixa. Dones que havien perdut el sentit de l'harmonia estètica (hi és, existeix i allò de que "contra gustos no hi ha res escrit" era una mostra més de l'imbecilitat de les masses) i que preguntaven, sempre tant retòricament, si necessitava quelcom més ("vostè creu que m'hauria menjat aquesta cua de ser així???? i aturarà tot el procés perquè vagi a buscar el "alguna cosa més" que necessito?" va etzibar-li un dia a la Míriam S.)


La Míriam S. persistia en les seves repudiables maneres, i la Yoli P. no oferia un millor tracte, de manera que un dia va descobrir que Caprabo li portava la compra a casa. Si, era més car, però què no pagaria per evitar constatar de nou que tot pot empitjorar.


La cocció de la vedella era un altre insult a la seva injusta intel·ligència. Tota aquella aigua que brollava d'entre els tendrums li recordava que li havien portat qualsevol cosa excepte vedella. Va decidir evitar-la. L'exagerada durada dels sucs i els iogurts el van conduir a la mateixa decisió. El pudent líquid del pollastre li va recordar que no podia ser més sa que el mercuri del peix. L'extrema bellesa de les verdures, finalment, el va portar a concloure que la mel era l'únic producte sincer que podria trobar. Finalment una càries infectada li va dir que, en realitat, allò no era un suïcidi.


Àudio: Another one bites the dust, Queen

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Felicitat gratuïta

Que la meva "nova" bicicleta sigui l'aparell que més il·lusió m'ha fet en els últims temps diu molt en favor del meu instint neo-ludista. Aquell que permet que mp3, ordinadors i altres aparells, inventats per persones en el seu moment més joves que jo, morin a les meves mans sense motiu aparent. I que em costi una eternitat reparar-los, si s'escau. També diu molt del que demano.

Baixar la Diagonal i en dos dies saber-se de memòria les pujades i baixades que li fan mal a les rodes, i mirar per sobre l'espatlla els pringats que van en bicing, compadint-los de portar trastos grinyolants que frenen a disgust si no ho fan constantment i deliberada.

Arbres, passeig, peatons despistats, peatons enfadats amb el món. Peatons despistats i enfadats amb el món. En bicing em feien ràbia. Ara em fan gràcia. Arbres, passeig, aire.

Agafar el passeig de Sant Joan, mirar enrera i pensar que quina ràbia no baixar-lo desde Travessera de Gràcia, perquè mira que n'és de bonic aquell tram. Arbres, passeig, baixada.

Arribar a Tetuan i pensar que he de trobar una forma més eficient de creuar-la, i que per ser un nus no és pas lleig, i que és armònic, i que aviam quan acaben el coi d'obres. Obres, passeig, motos sense silenciador al tub d'escapament, fum. El petit hippie-ecologista-menjaflors que tots portem dins, desperta per uns instants.

Passar per sota l'Arc de Triomf i pensar que Lluís Companys té l'amplada suficient perquè vianants, coloms, jugadors de petanca i ciclistes poguem conviure sense tensions. Opinar que als coloms els importa poc jugar-se el físic. Pensar en la necessitat de comprar una càmera de vídeo i enganxar-me-la al cap. Passeig, arbres, esses amb la Fina.

Cagar-se una mica en el semàfor de Pujades, que està fet amb el cul des del punt de vista peatonal. I és que sempre hem d'esperar. Sentir-se una mica pringada veient com els peatons creuen en vermell mentre jo resto allà, en plan cívic, aturada. Que la llum del matí, tant blanca i brillant compensi la intútil espera. Tombar per Ciutadella. Arbres, passeig, vianants que circulen deliberadament pel carril bici.

Arribar a la Universitat amb encara olor de gespa sota el nas, enganxar la Fina. Girar-se deu metres més endavant i mirar-la, per si de cas.

Àudio: Qui n'ha begut, Mishima (soundtrack)

divendres, 8 d’octubre de 2010

Remescla de 13/11/2006

Es desperta. Un altre cop tard i amb aquell nus a l'estómac que fa setmanes que té.
La Júlia no sap on va. No sap on anar, ni tansols coneix la direcció que està prenent, ni si l'hauria de canviar.
No sap res i això la tortura. Suficientment per marejar-se, suficientment poc com per no morir a l'intent.
Mal de cap. Cafè sol i piti.
Es dutxa. La cara contra l'aigua, cinc minuts de silenci en degoteig. Es frega lentament amb un nou sabó parfum rassurant. En una altra ocasió hagués aprofitat aquells frecs. En una altra ocasió.
Surt de la dutxa i es mira el mirall. Millor, que estigui entel·lat.
De cop sent que es fa petita. De cop, una forta pressió i ho veu tot blanc i llumiós. Pessigolleig. S'asseu a la tassa recolzant el cap a la paret. No sent res, no veu res. Despullada, nota que es glaça sense força per tapar-se. S'abraça a la tovallola.
Es redreça. Hauria d'haver esmorzar. Fa setmanes que es nodreix de cafès sols i pastes a corre-cuita com a únics àpats. De tant en tant alguna sopa.
La Júlia no coneix la manera fàcil i ràpida de desfer el seu nus. No sap, ni pot, ni vol tallar la corda, i tampoc sabria quin tram estirar. Ella va fent. No sap res d'allà. Tampoc sap res d'ell. No sap si vol saber alguna cosa d'ell. Amb la resta de coses, va endarrerida.
Obre l'agenda i inicia el dia.
Esmorzant, imagina coses. Pensa en com podria haver estat la seva vida i en què és en realitat. Es posa preguntes. Moltes. Busca respostes. És una màquina-pensant que no s'atura. Com un vibrador abandonat sobre una taula, donant voltes sobre si mateixa, remugant, però sense generar cap tipus de plusvàlua... (ella, que no el vibrador)
La màquina continua fent les coses d'ofici. Ara envia un mail. Ara va al lavabo. Ara fuma. Ara n'envia un altre. La màquina va fent, com si tot plegat no anés amb ella.
Per les nits, en companyia, com si tot anés prou bé. Que no genial ni molt bé ni perfecte, però cap problema.
Es reuneix, conversa, i deixa creixer el petit cínic que porta dins. I tantes coses deixen de ser greus per tornar a la ingravidesa de la rutina imposada. Tant victoriosament imposada.
Se'n va al llit. S'aixeca, es droga, torna al llit. Pensa en ell, i pensa en tu, i en tot allò que haria passat si no estigués al llit en pijama. S'adorm esperant que arribi l'endemà per marejar-se de nou a la dutxa.

Àudio: La Gent Normal, Manel

dimarts, 27 de juliol de 2010

Fermer pour congées

Tancar per vacances està prou bé. Cadascú té un moment de repàs vital del cicle.
Penso en les coses que m'han sortit malament, però no massa, perquè ja me'ls conec, els errors que he comès. Penso en el meu gos i en quantes vegades l'he trobat a faltar.
Penso també en els somriures rebuts i regalats.
Penso en les novetats, que són resultat d'una suma agredolça, un resultat que és el que hi ha, el meu resultat, no té més.
Tancar per vacances està bé, prou bé, i barrar, i decidir que, a partir de divendres, tot torna a començar.

Àudio: Better together, Jack Johnson - no per la lletra sinó per la música :)

diumenge, 18 de juliol de 2010

Calor calor.... acosta't una mica per favor

Tantes converses al voltant del clima i tant poca vocació per endinsar-se a un dels àmbits més fructífers de les converses d'ascensors.
Diuen que per ser meteoròleg cal estudiar física prèviament. Tants anys exprimint-se el cervell perquè després qualsevol pugui dir qualsevol cosa al respecte. Com en economia o en política. Per això en el seu lloc preferiria especialitzar-me en la teoria de cordes o física nuclear.
L'intrusisme en la meteorologia és fora de sèrie.
El pitjor de tot, és que sovint els intrusos l'encerten. I quina poca apreciació professional que se'ls professa.
Aquest hivern ha fet un fred que t'hi cagues, això vol dir que aquest estiu ens voldrem morir tots de la calor. I ens quedem tant amples i satisfets de la nostra sentència, desbaratant la feina de qualsevol "físic de segona" que dedica el seu privilegiat cervell a dir-nos "el que ja sabem tots". I de nou, el pitjor és que s'equivoquen més ells que els meteoròlegs amateurs, aquells que han après a "l'escola de la vida" (i quina ràbia fa la gent que es presenta amb aquesta frase, de nou tirant pel terra els esforços de generacions i generacions per aportar universitats públiques i de qualitat), que són els mateixos que et diuen "Si la corneja vuela rasante, coje bufanda y guante", o "al maig, cada dia un raig". I en el fons, poca raó els falta.
Enguany deien que l'estiu seria seriosament fred (en relació amb altres estius, clar). Finalment, ha vençut el clamor popular i ens veiem tots amb el cutis llustrós, patint constants traicions del desodorant i amb ganes de llançar-nos al terra. La humitat ens estarrufa els cabells i fa que el contacte físic amb altres cossos es faci menys desitjable que a la primavera, i encara menys que a l'hivern, on el fred és la gran excusa per regalar abraçades.
Les esperes a les andanes es fan insuportables, i passar per davant d'una sortida d'aire acondicionat és una mena d'entrebanc més que encaixem amb esportivitat, perquè no hi ha alternativa. Pujar a casa és una mena de barreja entre l'esperança i el desengany. Les porteries de les cases antigues, que sempre són força fredes, ens fan pensar que a casa estarem frescos, però no. I seiem al sofà, intentant que la superfície de contacte entre pell i pell, entre pell i sofà, entre cabells i pell, sigui la mínima, esperant que potser amb una mica de sort una brisa inesperada passi, com qui no vol la cosa, per la sala.
I ja no sabem on posar-nos.

Àudio: On s'amarre, Les Têtes Raides

dijous, 15 de juliol de 2010

La catalana emprenyada

La Berta es calça les espardenyes i es penja l'estelada al coll.
Ha quedat amb els seus companys per manifestar-se i dir que són una nació i que decideixen. Ho fa una mica perquè toca, perquè mola, i perquè ha descobert una cosa: una alta correlació entre atractiu masculí i independentisme radical. Creu que ho pensa tothom, però no ho ha comentat amb ningú.
Casualment o no, la seva satisfacció sexual ha anat de la mà amb l'evolució de l'Estatut, i a vegades pensa que els seus errors també guarden paral·lelisme amb tot plegat. Ella de l'Estatut en faria cendra, però aquella manifestació promet a nivell d'exemplars dignes de passar-se per la pedra.
Els prefereix radicals, i si pot ser de sang impura.
Sota un sol de justícia es planta enmig de la massa i mira al seu voltant.
Tret dels seus companys, la meitat dels quals dones, i l'altra meitat ja desgastats per la seva mirada, només veu famílies contentes i/o mascles d'edat massa avançada.
On són les joves promeses? Descobreix que aquella manifestació és massa multiduinària com per treure'n profit.
Certament decepcionada, avança poc a poc entre cossos suats. Més aviat, rellisca poc a poc entre cossos amarats de suor i crida de tant en tant alguna cosa, més d'esma que no pas per convicció.
En algun punt que no recorda es torna a crear una mena de tap provocat per un helicòpter. Observa que tothom s'ha aturat per cridar més fort, com els nens que veuen un avió i el saluden. La calor, el cansament, una nafra al peu dret i la decepcio hormonal l'indueixen a mirar-s'ho desde fora i se sent raonablement patètica. Aturats i cridant a helicòpters els viatjants del qual no senten ni entre ells mateixos (per alguna cosa portaran auriculars amb micros, pensa). Una bafarada de suor calenta inunda el seu nas. Gira la vista per saber qui és capaç de segregar allò i veu un jove d'estètica radical, dels que a ella li agraden, que se la mira amb ulls juganers. Potser tindrà uns cinc anys menys que ella.
Ell, amb les seves patilles i l'arracada penjant, comença a cridar amb veu greu, molt greu, i a treure pit, comprovant de refiló que ella l'observa. Un ritual digne del National Geographic.
Veient que no és suficient, inicia un "feixista qui no voti" al seu costat, intensificant l'activitat de les seves glàndules sudoríperes i trepitjant la nafra de la Berta de forma intencionadament accidental.
El jove catalo-jarrai s'atura de cop i l'agafa per l'espatlla per demanar-li disculpes i, amb una mica de sort, iniciar la conversa necessaria. La Berta, marejada, no sap si pel dolor o la fortor d'aquelles aixelles, se'l mira, li etziba una patada al genoll, i marxa, indignada, de la manifestació.

Àudio: Runaway, Gentelman

dissabte, 26 de juny de 2010

Desamor en set fases

1.0. Equilibri.
Ja està. Està fet i ho han protagonitzat els dos. I ara a tirar endavant. Negre cap a gris, canvi de llum. Fuma i mira, incrèdula, al seu voltant.
1.1. Tristesa - Idealització
S'asseu al sofà, amb cara d'angoixa i s'hi recargola com els cadells.
Posa la cançó de rigor, i sent que el cantant li comenta tot el temps que ha perdut al seu costat. Se li encongeix el cor.
Un final és reconèixer que quelcom no ha funcionat. I tots en som responsables, d'això que semblava impossible que pogués acabar.
1.2. Buidor
No hi ha ganes de fer res. El retorn al mercat matrimonial se li fa una muntanya. "De què treballes?" "Quina música t'agrada". Prefereix convertir-se en un tub metafísic. Menjar, evaquar i dormir. No vol saber res més. Mandra. Mandra tremenda.
1.3. Conspiratòria
Repassa instant per instant tots els moments i recau en la falsedat de tot plegat. Es posa de mal humor i flirteja amb la idea del temps perdut, que no invertit. El temps perdut ja no és al seu costat, sinó al costat d'ell. S'enfada una mica. Tot és una mena de frau i ella és prou estúpida com per haver-s'ho cregut.
1.4. Qüestionament
Potser el problema és ella... Potser és que no està feta per això. Potser s'ha de dedicar a la vida contemplativa, ben mirat, a la revolucionària, que és el mateix en el fons.
1.5. Pànic
Si el problema és ella... Massa poca passió per dedicar la vida a déu, o a rebentar el sistema. Si el problema és ella, serà una infeliç que fuma tres paquets diaris i es depila poc. Els gats ompliran la seva casa i un dia morirà devorada per un àvid siamès. I la trobaran quatre setmanes més tard quan un veí hagi triat entre morir ofegat per la pudor o posar una denúncia. No, no, no pot anar així, això.
1.6. Cinico-sarcàstica
"Vols truita d'albergínia?"
"No gràcies"
"Tasta-la, està molt bona!"
"Jo també estic molt bona i ningú em vol tastar"
Tota conversa acaba amb una frase lapidària que es revolca en aquella ferida. Com si ella fos la única que pateix aquests mals. Amb certa dosi d'egocentrisme.
1.7. Despressió
La veu venir, profunda, lenta i llarga. L'accepta i es decideix a atravessar-la amb la motxila plena a rebentar, carregada de merda. Ara no ho sap, però si ningú li ho diu, la merda serà evocada en la següent relació, perpetrant així l'espiral d'errors. El que sí que sap és que hi ha un bosc, i ella s'aferra al tronc del primer arbre que troba, no fos que la sensatesa l'apartés de l'autocompassió.

Es compra un gat.

Àudio: Sharing, Unbelievable Truth

dimecres, 23 de juny de 2010

Let's follow the cops back home

Ahir vaig descobrir que Placebo és probablement l'únic grup capaç de congregar a Emos, Heviates, Hippies i Hipsters en un mateix espai.
Forma part d'aquells (pocs) grups que van introduir-se en el meu ventall de preferències musicals en èpoques virginals i han superat la meva adolescència, acompanyant-me sempre, en major o menor mesura.

No es pot dir que sigui un grup d'èxit en aquest país, ni en aquest estat. Per mi, és una de les meravelles que m'ha ensenyat el meu germà. Cançons com Every Me and Every You, Black Eyed, o Special K em recorden al trajecte de copilot en un Cherokee de segona mà desde Puigcerdà a Llívia, fent un ebri repàs de la nit i pensant "què hauria passat si". As usual. Placebo em recorda a bons temps, paradoxalment.

El concert d'ahir a la nit havia generat altes expectatives per part meva. Perquè era el primer, i perquè els dec molt als homes (i dona) de Brian Molko. Les males llengües em deien que perden molt en directe, cosa que no pretenia discutir, ja que aquests grups tant "sofisticats" han de perdre en directe, és massa. Però sempre hi ha aquell punt de fe, que tenim en totes les coses.

El concert va estar prou bé. No perden en directe, sinó que re-versionen les seves pròpies cançons, fent difícil que el públic la segueixi. Un Molko més simpàtic del que esperava, vestit de blanc, tant femení com masculí, va demostrar que entre les seves cordes vocals i l'altaveu no hi ha cap tipus d'efecte especial. No, allò és tant real com sorprenent.

Hauria desitjat viure el directe de Special K, This Picture o Pure Morning. A canvi, però, van tocar Every Me (que ben mirat és com si REM no toqués Losing my Religion...), i un grandíssim The Bitter End que encara em ressona pel cos, més dur que la versió enregistrada, més excitant. Un  moment força culminant de la nit va ser gentilesa de Kurt Cobain, amb una més que bona versió de All Apologies (perquè no dir-ho, una de les meves top-10). Vibrant.

No es pot dir que hi hagués química amb el públic, si ho comparo (valgui l'odiositat de la comparació) amb el que vaig viure al Camp Nou amb el Boss. Jo voldria que Bruce Springsteen amb digués a cau d'orella "I know you find you'll never be mine", i de Molko només voldria que em convidés a unes cerveses (un "good morning my dear" seu em faria caure del llit i fugir espantada). Perquè son altres estils, que conviden a estats de l'ànima diferents. I jo em moc sempre entre aquestes dues aigües. Puc dir doncs, que la nit va ser més que satisfactòria.

Àudio: Sleeping with ghosts, Placebo (que van fer en versió canyera i em va defraudar)

diumenge, 20 de juny de 2010

Entre Sarrià i Sants no només hi passa el 30 (II)

Després de incontables caps de setmana de "ah, però que és cap de setmana?" disposo d'un d'aquests petits parèntesis que resulten freqüents per una majoria. I volia fer barri. Baixo a comprar el diari, i m'entaforo a un cafè de nom francès. Penso que Sarria té un alt component migratori francès. M'acosto al cambrer i li demano un cafè amb llet i un croissant. Em respon amb accent bretó i automàticament les meves expectatives sobre el croissant creixen geomètricament. Si alguna cosa fan bé aquesta gent són els croissants. I no defrauda. Penso en com m'agrada la situació i em submergeixo en el diari. Però davant meu observo la interacció entre dues taules, amb dues dones a cadascuna i una distància d'uns 50 anys. El sector d'edat avançada està liderat per una senyora que articula un discurs de llarga durada i amb un castellà castís. El sector post-adolescent no està liderat per cap de les dues mosses, que miren a les senyores amb cara de fals interès. La senyora és la clàssica catòlica de posició acomodada i consciència caritativa. Possiblement la demència senil estigui fent de les seves. De tant en tant conclou amb dues sentències que alterna aleatòriament: "No tengais nunca miedo de nada" i "no os dejéis intimidar", per variar.
La situació, i el discurs, son prou còmics i m'embadaleixo. Entra aleshores una parella fascinant i de les que veig sovint per aquestes contrades. Es tracta d'una senyora que ronda els 90 anys, amb evidents problemes de mobilitat, acompanyada per una noia d'origen andí. A vegades aquestes parelles em generen certa pena. A vegades els acompanyants no tracten les avies amb el carinyo que necessiten i se'ls nota que no els agrada la feina. En aquell cas, la noia d'origen andí es mira la (seva) iaia amb evident estima. Ella li parla amb un castellà de Berga, esquitxat de catalanades risibles. L'altra escolta, somriu i alterna les mirades dolces amb mirades atentes. Controla que no li caigui el cafè, li remena el sucre i li posa la bossa a resguard. Quan li cau la crossa al terra s'aixeca a recollir-la, i li clava una cordial bronca a l'avia que l'intentava agafar sola, jugant-s'hi el físic. Veig un tant curiós com bonic vincle.
La iaia es mira la conversa entre les dues taules, i la seva acompanyat també. La iaia li fa un comentari, i l'acompanyant es descollona. Observo com les dues es mofen de la taula de dones d'edat avançada. I penso que això és interculturalitat i la resta tonteries.
M'acabo el cafè i marxo, pujant a Artós per comprar. Allà em creuo amb el cambrer del bar amb pinzellades nordafricanes, que em saluda dient un perfecte "Bon dia, noia!". I penso que poc a poc formo part d'aquí.
Àudio: La merda se'ns menja. Els amics de les Arts

dimarts, 15 de juny de 2010

La dona que fuma als serveis

Treballa al departament d’antropologia de la Universitat de Palerm. Aquesta es troba a un bonic edifici que abans havia estat una orfenat que acollia als fills dels anarquistes caiguts sota el règim de Mussolini.
A vegades es mira els despatxos i troba greus paral·lelismes amb l’actualitat.
L’edifici té un pati interior que acull a professors, alumnes i demés els dies de sol. I de pluja, sota les balconades.
La dona que fuma als serveis podria sortir-hi, des de la primera planta, tribuna de doctorands, i satisfer allà les seves necessitats. Mal que millor vistes en altres èpoques, tothom ho fa, això de sortir al balcó.
Però ella és més de tancar-se al lavabo, concretament al de persones de mobilitat reduïda, i fumar allà mentre la nicotina obre les comportes del seu aparell digestiu. O això és el que pensa la Rut, cada vegada que entra al darrera i es mareja amb la barreja de les dues olors.
Esparverada fuig corrent als serveis per a persones de mobilitat no reduïda, havent de creuar tot el passadís i passant per davant dels despatxos de matemàtica, una jungla més nerd encara que la seva, i pensant que no, que no ho entén, i lamentant que pugui haver-hi gent tant sumament dependent del tabac. Entra, s’entrega, i fuig al balcó a fumar el seu, que és el de després de.
Torna cap al despatx i es creua amb el professor Battisti, que surt del lavabo de persones de mobilitat reduïda, mirant-se la Rut amb ulls fiscalitzadors.

Àudio: Mmm Mmm Mmm, Crash Test Dummies

diumenge, 13 de juny de 2010

Altes expectatives sobre Dorian Gray

Des de ves-a-saber quin món he ignorat el que des d'abans d'ahir és el "notición del año": Han fet la pel·lícula del Retrat de Dorian Gray!!!
No em posaré a venerar Oscar Wilde, perquè poca falta fa. A aquestes alçades, ja no. És suficient, si mai vas a París, deixar-se caure per la seva tomba al cementiri de Pere La Chaise. Milers de petons de carmí i cirera em donen la raó.
Deixo de banda les seves obres teatrals (llegiu si teniu 10 minuts The Importance of being Earnest, o Lady Windermere's - o com s'escrigui - fan) per explicar dues coses que a mi em van enganxar molt de Dorian Gray, i que em pregunto com serà plasmat a la pel·lícula.
El primer que em va encandilar de l'obra és el Lord. Quins discursos, tú. Tant sarcasme, tanta fina irona m'abrumava. Pensar que algú et pot fer preferir ser un interessant mediocre que un aburrit geni, i de veritat. Sempre me l'imaginava d'una forma molt concreta i oh, sorpresa quan vaig veure al metro un cartell de la peli i allà, en un (espero que intencionat) tercer pla, es trobaba el que jo hauria defensat fins la mort: Colin Flirth. Ningú més podria ser. Així que com el personatge que encarni Flirth sigui el pintor, jo dimiteixo. Tinc altes expectatives sobre com es plasma això. Dorian Gray, bé, jo hauria apostat pel Sawyer de Lost, sense dubtes.
El segon, és el quadre. Com el faran envellir? Wilde transmet tant bé la seva dramàtica evolució, que em costava imaginar quelcom a l'alçada del que deien les seves paraules.
La primera advertència és que no he vist que la facin al Verdi. D'aquí decideixo que deu tenir un toc ben poc il·luminat i que potser tira per la vessant més comercial. Dorian Gray, El Perfum, El senyor dels Anells, són grans obres que ofereixen les dues opcions, i el cinema en els dos casos ja vistos per mi, tira pel camí "fàcil" (fàcil, perquè el mèrit es dels qui els escrigueren). La part positiva, és que el camí fàcil és igualment atractiu. Els missatges que els creadors volen oferir al món sempre son legítims, i profunds i defensables. El que és dur, i complicat, i no tothom valora, és l'embolcall que porta. Unir profunditat i estètica és una tasca dura i àrdua, que deixa molts cadàvers pel camí. Com puc explicar-te el món sense que t'aburreixis? Com et puc parlar de l'absència de l'ànima sense que te'n vagis del meu costat?  Dorian Gray és de nou un d'aquests productes sublims que passen poques vegades a la vida.
Què bé, quina emoció, vull anar a veure-la ja!!

Àudio: Un troç de fang, Mishima

diumenge, 6 de juny de 2010

La "trampa" Liberal

Trenco el meu vot de desafecció politico-bloguística per deixar anar una breu reflexió sobre la base de la manca de coherència i els conflictes entre els nostres fonaments i els nostres arguments.
Pretext: El "candent" tema del vel islàmic.
Debatre entron a la prohibició del seu ús en nacions com la nostra ens remet a debatre els fonaments sobre els quals aquestes es recolzen. Parlo de l'estat liberal, democràtic i de dret. I social. O tot al revés.
Discuteixo arguments que em semblen rellevants:
1) El vel és un símbol de submissió de la dona.
Aquí la resposta és prou clara. De la mateixa manera que pot ser un gest de submissió de la dona, pot ser també un acte de confirmació de la condició de la dona musulmana, que es cobreix el cabell amb l'objectiu de ser tractada com a igual, com a persona, i no com a "dona". És també un gest de revindicació de la llibertat religiosa. Hi ha dones submises, sí. Musulmanes i catòliques. Hi ha dones sotmeses pels seus marits, portin vel o no. Hi ha dones sotmeses per la moda, i posats a triar, prefereixo que em sotmeti la religió, que no pas la moda, que té uns fonaments prou més dèbils.
2) El vel és un símbol de submissió de la dona i ens fa donar un pas enrera després de tants anys de lluita per la igualtat.
Tants anys de lluita per la igualtat (i la llibertat) no han estat en va. Hem aconseguit un estat que ens permet manifestar totes les nostres inquietuds socioculturals i religioses. Hem aconseguit un estat que posa al nostre abast suficients mecanismes per defensar-nos. Contra el maltractament, la submissió, i un ampli ventall de situacions injustes. Nosaltres tenim inclòs la llibertat de decidir si en fem ús o no. Hem aconseguit un estat que ens permet triar en major o menor mesura la forma de vida que volem portar.
En el fons, hi ha una idea sobre el qual pivota qualsevol contra-argument als aquí presentats, que és el concepte de llibertat en el que les democràcies actuals es basen. Parlo de la llibertat negativa que tant bé explica Isaiah Berlin. És aquella en la que un és lliure sempre que no interfereixi en la vida dels altres. I en la que per tant l'Estat té el deure d'immicuir-s'hi en la menor mesura possible.
Aquesta és doncs la trampa liberal. Tirar endavant aquests arguments és caure-hi de quatre potes, perquè la paraula llibertat se'ns puja a l'esquena i ens pesa com una làpida.
No es poden utilitzar doncs aquests arguments en nom de l'estat liberal acutal, en nom de la llibertat negativa sobre la qual tant diuen alguns que han lluitat.
La dona que porta el vel en una ciutat com Barcelona està fent ús en primer lloc de la seva llibertat religiosa. La llibertat negativa em recorda que mentre aquella dona no interfereixi de forma perjudicial en els meus plans vitals, és perfectament lliure de portar el seu vel. L'estat social em recorda que si aquella dona porta el vel perquè el seu marit la hi obliga, és lliure de presentar-se a l'institutció corresponent per demanar-hi empar, si és que el vol. I si no el vol, ningú n'ha de fer res. Aquest és el fonament de l'estat en el que vivim. Mal que em pesi, no puc fotre-li un mastegot a la típica preadolescent que va ensenyant l'entrecuix, i mal que els pesi, altres no poden arrancar-li el vel a les dones musulmanes. Perquè no afecta a les nostres vides. Perquè així ho vam acordar fa temps.
No diré que darrera d'aquests arguments hi ha persones que els importa un colló de mico la llibertat i que el que tenen són prejudicis contra el que és diferent, que es tracta d'eurocèntrics que creuen que el nostre bé és el bé universal, i que tenen un altíssim nivell d'aversió al risc i a la diferència. Però estaria bé que algú parlés alt i clar en aquest sentit. A vegades la hipocresia i les bones maneres ens posen pa a l'ull. I això em recorda a un acudit que explicava el meu pare sobre els comunistes que acabava dient "Sí, sí, pero la derbi es mía".
Si sou liberals, sou liberals fins al final. Sempre que es vulgui ser coherents. Si no se n'és, potser el que cal és replantejar si el concepte de llibertat sobre el qual ens fonamentem és l'adequat, i si no necessitem una llibertat que demani més al ciutadà.
En tot aquest debat només hi ha dues paraules contra les que no puc argumentar: la seguretat i la confiança. Però aquests arguments no toquen el vel en sí, sinó el niqab i la burka.
El fet de no veure la cara de la persona que es veïna teva, amb la que et creues pel carrer, o que t'atén darrera la guixeta, genera un sentiment d'inseguretat i merma la generació de confiança interpersonal que fonamenten la pau social.

dissabte, 22 de maig de 2010

Canino

Sempre m'he manifestat obertament contra la modernitat en el sentit exclusiu de la paraula (i no tant exclusiu també, ja que qualsevol em ficaria dins el grup de neo-ludistes...). Segurament perquè no en formo part. No se'm considerarà ni genuïna ni autèntica en aquests sentits, ni amb esperit propi. Així que davant la marginalitat respecte del mainstream que consideres que "mola", millor atacar-lo.
M'he rigut força dels que van a veure cinema hindú del nen coix que perd la cabra a les muntanyes pelades d'una península al costat d'on nostre-senyor-va-perdre-les-espardenyes. Més aviat pel pal que em fa motivar-me, perquè una bona peli txorra a temps, pot ser millor que un tostón com Anticrist de Lars von Trier (l'altre que mereix un judici, tanmateix controvertit, en el que no sabria com declarar-lo).
Però jo i la meva coherència, que sempre tirem per cantons diferentents, vam anar ahir al cinema Verdi (amb M a vegades) a veure una pel·lícula grega en versió original i afortunadament subtitulada en castellà. Encara no sé avaluar-la de forma global, i heus aquí una petita recomanació si no teniu res millor a fer.
Es tracta d'una família que viu tancada en una casa (tret del pare nutrici). Els fills han crescut entre les tanques de l'enorme jardi, aliens a tota realitat exterior a excepció de la senyora que un cop per setmana ve a descarregar les bosses testiculars del germà. Aquesta fotografia, d'aquesta famíla que es comporta de forma ni desviada ni normal, sinó paral·lela, és senzillament fascinant. El pare, que és qui lidera l'educació i l'ordre social del recinte, reprodueix en realitat el que passa fora. Les relacions que s'estableixen, els no-sentiments que es desenvolupen, el no-incest que sí que era incest però no ho saben... L'amenaça d'allò que és desconegut (un desgraciat gat que un dia es cola pel jardí)...
Penso en el mite de la caverna. El que Plató no deia, és que no és necessària la rebeldia per a voler-ne sortir.
Les crítiques fan referència a Haneke, a Buñuel, (i una que no he entès a la curiositat adolescent pel sexe). Es parla de surrealisme, de pertorbació...
Jo només la recomano i a jutjar vosaltres...


Àudio: Just a Boy, Angus and Julia Stone

dilluns, 10 de maig de 2010

Heroes

Jo flipava amb les habilitats dels ja famosos Hiro Nakamura, Claire Bennett, Peter Petrelli. Corvar l'espai-temps, la indestructibilitat, l'empatia... Mentre ells salvaven el món de malos malotes, jo m'ho mirava des del meu piset a Manhattan. Admiració i enveja. Admiració pel que feien, enveja per no poder sentir el que ells podien sentir. Jo notava que hi havia quelcom que bullia dins meu, però ho atribuïa a la ja mencionada enveja.
Fins que una tarda de dimarts la meva habilitat va aflorar.
Estava prenent-me un iogurt, i al deixar el paper que el tapava al padrís de la cuina un mal càlcul va fer que caiés al terra. Contra tota predicció, el paper va caure de forma que les restes de iogurt em miraven a mi i no empastifaven al terra.
Ho vaig comentar a la meva companya, que seia concentrada al terra intentant elevar-se amb el poder de la seva ment. No entenia que aquella habilitat ja l'havia tingut el senador Petrelli i que les habilitats no es repeteixen. Ella insistia que la seva mort havia fet volar l'habilitat fins a ella i només l'havia d'exercitar.
La vaig fer fumar per aviam si es relaxava i aconseguia un altre tipus de flotació.
Un atac de gana em va fer anar en busca i captura de torrades amb nutella. Mentre intentava desesperadament obrir la tapa, aquesta, en un acte rebel, va fer un soroll de buit i va sortir disparada. Dues voltes, i a terra. Una altra vegada la tapa va caure pel costat que no taca el terra.
La meva companya em va mirar molt seriosament.
"Has corvat la llei de Murphy dues vegades en mitja hora?!"
Va agafar una torrada, va sucar-la amb generosa nutella i me la va acostar.
"llença-la al terra"
Vaig fer-li cas i altra vegada, Murphy estava en altres temes.
"Com ho fas???? Torna-ho a fer!!" deia la meva companya amb els ulls injectats en sang.
Jo no sabia com ho feia i només em preguntava a mi mateixa què estava passant.
Un seguit de crits de la meva companya, que volia i dolia per saber com ho feia van acabar convertint-se en amenaces.
"Si no m'ho expliques et denunciaré a la CIA!"
Jo continuava perplexa, llençant coses al terra que queien dramàticament de la forma correcta.
Finalment ella es va aixecar i va anar a buscar la bossa, amb la ferma intenció de portar-me a la policia capadora d'habilitats.
Jo la vaig seguir i la vaig agafar del braç. "No hi vagis! No sé com ho faig"
Ella estirava, jo aguantava i finalment la vaig deixar anar. Ella va ensopegar i va caure, amb la mala sort que abans va caure el ganivet de nutella de la taula... en la pitjor posició possible.
Ara soc a la meva cel·la preguntant-me perquè cony vull una inútil habilitat que només serveix perquè les coses caiguin de la manera més beneficiosa per mi.

Àudio: Alive, Pearl Jam

dissabte, 24 d’abril de 2010

Sobre el Perfum

A vegades diem que quelcom es allò nostre preferit una mica perquè sí, per tenir alguna cosa a dir quan ens ho pregunten.
Quina és la teva pel·lícula preferida? Tendim a dir una dramàtica, o il·luminada. Crec que una molt mencionada en aquest camp és la Llista de Schindler, que he de reconèixer és força trencadora. També Requiem for a Dream, the Fight Club. Jo les he citat totes en diferents moments, i també Noviembre, un film espanyol que em va fer sentir francament malament, francament inútil.
Quina és la teva cançó preferida? Igual. Jo em decanto per Wish you where here, desde fa molts anys i he d'admetre que no l'he escollit per escollir, com em passa amb les pel·lícules, sinó que realment em sorprenc a mi mateixa flipant cada vegada que l'escolto.
Quin és el teu llibre preferit? Des dels 12 anys, quan el vaig llegir, que dic que es el Perfum. Per mi, es va tractar d'una història senzillament fascinant. des-guiada per ma mare, que em deia que era grotesca i desagradable, la vaig llegir en 24 hores, i no exagero. Semblava impossible escriure quelcom tant sumament original i potencialment aburrit com és el mon de les olors (no per les olors, sinó per haver de llegir 200 pàgines sobre essències ) i aconseguir posar-te dins, sentir-ho i no voler marxar.
Anys després, vaig dedicar el treball de recerca de batxillerat a la literatura, agafant "la tendresa del monstre" com a "tema" (altres dirien variable dependent?). Crim i Càstig, Dr. Jekill i Mr. Hyde, El Perfum. Buscar la tendresa del monstre als 17 anys va ser complicat. No tant amb els dos primers, però sí amb el segon. La tendresa es referia a allò que ens fa humans i bé, potser per falta de coneixements, rodatge, el que sigui, m'adono ara que vaig errar en el prisma. I potser ara vaig més errada encara amb el que diré, però escric per començar a fer sedimentar les meves idees.
Ahir a la nit vaig veure clarament que el Perfum és la història del no-persona, del no-ningú. Suskind s'inventa una trama (original, interessant, atractiva, fascinant, rocambolesca, sí...) per explicar-nos quelcom  que va molt més enllà de tot plegat. En una perfecta metàfora que tanca el cercle, el Perfum ens parla de l'ànima, i de la desgraciada vida d'algú que no en té. I com que no en té, ni és ensenyat pels altres, que sense mala intenció son incapaços de considerar-lo persona, ni és estimat. Grenuille passa per la vida com el que és, un fantasma. I al seu pas deixa mort, com si no pogués tenir influència al món. La mort és l'oblit en realitat. Ningú sabria a Florència qui era Grenouille el dia després que la casa de Baldini s'enfonsés. Una orgia esquizofrènica fa que tot un poble oblidi de cop el que està fent, perquè ho fa i què ha passat. Grenouille en realitat és com si no existís. I és aquest el seu destí tràgic, que comprèn i acaba el mateix forçant.
M'agradaria que algú me'n parlés més i m'expliqués tot el que no acabo d'entendre, que de segur és molt perquè no acabo de veure clar el que escric.
El que sí que tinc clar és que el Perfum és un d'aquests llibres (com el Senyor dels Anells, o Flatland) que utilitzen una trama per anar molt més enllà. Sigui per retratar la persona, per explicar el món, o per mostrar les jerarquies socials. Moltíssimes novel·les busquen oferir al costat de la trama un rerafons interessant. La diferència és que en aquests casos, costa triar si és millor el rerefons o la trama.

Àudio: Més roig Lax'n'Busto (l'escoltava mentre el llegia per primera vegada)

dilluns, 15 de febrer de 2010

No encaixes en el perfil?

No cal que ho jurin, estàs fora del mainstream.
El consol és pensar que hi ha la possibilitat que el mainstream s'equivoqui.
Si veus les barbes del veí afaitar, posa les teves en remull. Però no sempre. A vegades el primer veí va posar les barbes en remull de forma accidental i una concatenació de reaccions copiades es va seguir sense sentit. Hi ha tants i tants exemples. En tot! En la ciència (la rational choice theory!) en la moda (qualsevol exemple dels anys vuitanta, que a sobre amenaça en tornar i re-des-figurar el nostre gust ) en el cine (quants s'han tirat a lo de rodar "el nen que va perdre la cabra a turkmenistan va mirar al sol i va veure-hi l'ànima, com si l'argument pogués ser garantia eterna d'èxit) en la publicitat (anuncis de qualitat que ja no són anuncis, són mini-curts i després ningú recorda què anunciaven), en les noves tecnologies (Minidisc) la música (pop-en-castellà que parla dels colors de l'ombra i de llepar piruletes en un mercat urbà), en la tele...
I al final el que està clar és que un ha d'intentar ser mínimament coherent, i mínimament sincer amb sí mateix. Si saps el que vols, ves-hi, per la via directa. Que no és la dels altres, sino la teva pròpia.
Hi ha coses que són assumpcions. Assumeix que vals per quelcom quan en general no se't posa en dubte. El puntual que ho fa, tindrà els seus motius, valids o menys vàlids, però no posarà en qüestió la teva creació en global.
De tot el que has fet neix la teva força i es tracta de tirar endavant i trobar el camí.
Hi ha males notícies que al final no eren tant males. Només cal agafar-ne distància per veure-ho clar. I mentre agafes la distància, mentre surts de l'espiral en el que t'havies ficat, celebra-ho amb cervesa i la companyia (sempre que sigui possible) dels que saben el que vals i no et demanen que ho demostris. ;)

Àudio: We are the people Empire of the Sun

dijous, 11 de febrer de 2010

À devenir fou...


M'agrada Damien Saez perquè veu, en el negre, blau, com jo.
M'agrada Damien Saez perquè aparella dues paraules indissolubles: Jeune et con.
M'agrada "con", segurament la millor paraula que ha parit aquesta llengua de cons.
Con es tradueix com idiota, tot i que jo soc més aviat partidària de traduir-la com a "capullo".
És més divertit fer el capullo que fer l'idiota (déconner).
M'agrada que algú digui "perquè som joves i idiotes" i es quedi tant tranquil. I afegeixi "i ells estan vells i bojos" i romangui inalterat.
M'agrada que faci de visionari i ho digui deu anys abans.

M'agrada que tingui una veu aguda i alhora trencada, i no em molesti, però se'm fiqui a dins.
M'agrada que digui "Putain vous ne m'aurez pas".
M'agrada que tingui el plus rock.
M'agrada perquè hi pensa, en això nostre.
Saez rules!

diumenge, 7 de febrer de 2010

De Sants a Sarrià no només hi va el 30. (I)

Surto del despatx amb un coet al final de l'esquena.
Cap a la boca de la línia de metro més desagradable de Barcelona, penso en el cony-de-bicing i en quant temps tardaré en enviar-los un fax on, a part de demostrar que com a bona catalana pago el beure, de cornuda poca cosa, i amb amenaces afegides se'n recordaran de mi.

Baixo a Urquinaona (i a diferència del gavatxo de l'Auberge Espagnol, assaboreixo la sonoritat de la paraula... urquinaooona) i a empentes m'obro pas fins a la boca del ferrocarril. Les empentes no són meves. Són de les senyores que pugnen per entrar al Corte Inglés abans que jo, i que no els importa massa que jo en realitat no hi volgués entrar. el Ferrocarril és una altra cosa. És un plaer. Tou i suau en el trajecte.

Baixo a Sarria i rodejo la casa Orlandai. Què bonica és, i què bé una canya a la terrassa sota el sol groc de les tardes de juliol. Però és hivern i fa fred, i no hi ha ni el Puma, al pati. És maca igualment. I neta.
Passo per davant el Nou Patum (anteriorment conegut com a Barana, anteriorment conegut com a Patum), lloc on han caigut algunes canyes culés quan el Sotavent va ple. Aquell carrer es fantàstic. La casa Orlandai, el Patum i el Vàrium (gimnas on els il·luminats del barri aprenen a fer pliés) a mà dreta. A l'esquerra, l'OK. És un indret cantoner on un simpàtic senyor virolat serveix hamburgueses de les bones amb patates xip i un trossot de cogombret que acostumo a regalar als amants del polèmic vegetal. I tot seguit la Casita, què entreanyable. El millor cafè de Barcelona és a la següent cantonada. Però no hi passo perquè a la cantonada de l'OK tombo a l'esquerra per baixar fins a la plaça Sant Vicenç de Sarrià (foto), un lloc on qualsevol voldria viure. En especial a la casa blava o la groga del costat. O la granate, amb aquella porta de ferro tant i tant bonica. Delux.
Sarrià és un bàrri dels que forma part de Barcelona d'aquella manera. Com Gràcia, o el Carmel. Són micro-cosmos colonitzats per la capital catalana, però que poden valer-se per sí sols. Tenen esperit propi i això els fa especials.
Continuo coll avall, fins a la plaça Artós. Enfilo cap als extrarradis del poble. Allà on els edificis ja tenen menys d'un segle. Set minuts que es repetiran fins ves a saber quan. Set minuts que avui han passat en silenci, però que espero poder omplir amb "bon dia"s i "bona tarda"s en breu. Per allò de saludar els veïns del que ja és la meva nova llar.
Audio: Mushaboom, Feist

dijous, 28 de gener de 2010

Al Pelli!

Un gran mirall presideix la sala, i, al mig, una enganxina que senzillament diu "Al Pelli!".
La resposta que repetides vegades debia haver dit l'autor de tal despropòsit (sí, un total desprpòsit; si bé te la part còmplice, romàntica, l'enganxina era lletja entre lletges, semblava feta a mà per un nen que ahir li van dir "això es diu tisores") quan se li preguntava "on nem? què fem?". No fa falta dir res més, quan contestes "Al Pelli". L'enganxia sí, és còmplice de tots aquells que han trepitjat alguna vegada el Centre Pellicer, o Centre Esportiu Pellicer, o Bar Pellicer, ves a saber com se deia de veritat aquell tant entranyable com llardós local.
Llardós de fosc i poc ventilat. Per net que estigués, el fum et feia venir aquella sensació de falsa llardositat.
Entranyable per tota la resta.
El Pelli.
El Pelli és un local situat al passatge Pellicer de Barcelona, que parteix en dos l'illa  de Diagonal, Londres, Casanova i Muntaner. És un passatge prou bonic en realitat.
En algun moment de la seva història seria escola de dansa. S'endivinava pel mirall situat com es situen els miralls a les escoles de dansa, el parquet, molt d'escola de dansa, i dues sospitoses barres que resseguien tota la sala, molt d'escola de dansa també. Plié...
Ja no ho era. Ara era un bar de taules altes i tamborets (tamborets?). Les parets estaven decorades de la forma més desconcertant que mai s'ha vist a Barna: als laterals, hi havia sis quadres. Mai he preguntat què, ni perquè, però sempre he entès que emulaven, segurament, les rajoles del teatre xinès de Hollywood. No les estrelles del passeig de la fama, sinó els gazapos en els que els actors deixen l'empremnta i escriuen llurs noms al ciment encara tendre, per mostrar a la posteritat que van ser allà quan tocava i que justament perquè no sabien escriure es van fer actors. No offense...
En realitat, la caligrafia d'aquells quadres està mimada i mirada. Les petites mans, els talonets, denoten que algú s'hi passava més d'un dia fent-los.
N'hi ha un, l'últim que vaig descobrir (no sé si perquè era nou, o perquè sempre m'asseia al costat contrari i rera la columna) en el que es veu un vinil estrellat (sí, els quadres incloïen sempre un detall de regal) i al costat un "Elvis Presley" escrit amb mesurada lletra. Marilyn Monroe també te el seu espai allà. El fenomen dels quadres és fascinant i encara més quan descobreixes, al costat oposat del mirall, que la paret del fons té dos posters. Són dos collages amb retalls de revista de les grans actrius del moment més glamourós del cine. Marilyn, Hepburn (les dues), Rita Hayworth, Greta Garbo, Marlene Dietrich, totes allà retalladetes amb cura i enganxades, com en les carpetes dels pre-púbers.
Tot plegat fa pensar que l'amo té fascinació pel cinema clàssic.
L'amo. El millor del Pelli, és el seu amo.
En Paco, que és igual de famós que el seu local, és en Moe a la vida real. De caràcter oposat, però amb aquell "d'allò" que hi fa pensar. Endolcit, potser lleugerament amanerat, amb un somriure perpètu, és l'home que sempre que arriba diu "Holaaaaa, qué haaaayy". És l'home que per les tardes acompanya tota sol·licitud de dos petits pinxos extravagants (croissanet de pernil dolç i troç de truita de carbassó?). És l'home que quan ha de cobrar més de dues consumicions de diferent naturalesa ofereix una quantitat a la baixa "eeeeeeeh... cuatro euros". És l'home més ovacionat als partits del barça quan apareix rera la pantalla amb grans safates d'entrepants de llonganissa, detall de la casa.
Sempre he pensat que aquest senyor era un apassionat del Pelli. A la seva manera, tan senzilla, tant personal, cuidava l'últim detall del local, i dels seus clients, pels que mai ha tingut una paraula o una mirada recriminable. Aquest senyor, que mirava on havia de mirar quan calia, i censurava amb pena quan tocava, va decidir fa poc que es retirava.
L'última vegada que vaig entrar al Pelli vaig notar dues coses: En Paco no hi era, les barres de les parets tampoc, i havien tret una porta.
L'absència de la porta donava molt més espai. L'absència d'en Paco era, per començar, alarmant.
La curiositat em matava, i al preguntar al cambrer què estava passant, bé, em va dir el millor dins el que cap.
"En Paco es retirava i bé, nosaltres hem crescut aquí, així que hem agafat el local i volem continuar la seva manera de fer".
Tot pràcticalment igual, la música igualment extranya. Extranya en el sentit que diferent de molts bars. En Paco era un amant del rock'n'roll clàssic, i es notava, però sempre tenia espai per les aportacions dels seus clients. Entre Tom Jones i Tina Turner, l'Eminem ficava la poteta com qui no vol la cosa. Descobria que és agradable estar en un lloc on la música no té sentit, perquè vol dir que estas en un lloc on la música la posa el qui la vol escoltar.
"Tot serà el mateix, o bé, no tot, perquè ja saps, amb lo de fumar en breu ja no es podrà enlloc, i clar... no ens la volem jugar".
El mirall tampoc hi és, i l'enganxina còmplice tampoc.
I bé. Espero que al Paco li vagi bé, i, afortunadament, llarga vida al Pelli.

Audio: Chuck Berry, You never can Tell.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Tal dia féu tres anys.

Fa la bossa a corre-cuita.
S'instal·la i demana un tallat,
els seus 10 minuts per llegir amb la calma els titulars del "independiente de la mañana"
No és possible, una senyora l'entreté.

Semi-frustrada, entra a treballar.
Surt, corrents cap a classe, on rep males, però esperades i justes, notícies.
D'aquelles que, si no hagués tingut una bona expectativa del dia, l'haurien posat de mal humor.
Surt deu minuts abans.
Esperant una nit diferent,
de les que et fan posar-la davant un mirall.
Lloc amb classe que requereix transformació "amb classe", si és possible...
Mitges de cabaretera que s'agafen a mitja cuixa
vestit negre, suau de cotó.
Amb assimetries en la faldilla i un plec que,
reconeix,
utilitzaria per seduir-te.
Ballarines, per lolit-itzar
S'estira els cabells enrera enrera, fort, que li tiben els ulls
i enrolla la melena cap amunt, fixant-la amb 3 clips estratègics.
Llesta. Senzilla, llisa.
Ombra gris als ulls i rimmel francès d'1 euro.
Metamorfosi llesta. S'agrada.
Amb el pit una mica més inflat que de normal,
baixa amb lleugera rapidesa cap al restaurant, com si anés amb retard, encantada de que la faldilla voli al seu pas.
Espera la seva acompanyant,
tant emocionada com ella.
No sap si corren per pressa o perquè ho senten.
Entren.
És un lloc preciós, romàntic, li encanta.
Fines cortines de gasa envolten unes altes parets entre trams negres.
Llum tènue però ben blanca. Contrast granatós que dolcifica la mirada.
És un d'aquell ambients on tot sembla més bonic.
Els cambrers porten un llarg i blanc davant-al sobre una camisa negra, d'aquelles agradables de portar, i amb una original corbata. Curtissima, gruixuda i amb tons pastel, que tot i no semblar que pugui funcionar, li dóna el punt d'equilibri entre la classe i la modernitat. Com si ella conegués tal punt.

El Noti no es passa de res.
La carta no sorpren menys. Poc plats però ben pensats.
Sota una "sopa de peix" hi ha una "amanida de vedella amb fulla de plàtan amb arròs cruixent".
Agradable contrast, sensatesa del chef.
Un plaer l'amanida, com deia un, llums de colors. Un tartar suau, dolç, tendre i de regust agosarat. L'arròs, que no sembla arròs, distreu al comensal. La fulla de platan és una collonada estètica.
De segon un salmoníssim acompanyat de fideus xinesos, amb una verdura tant bona com desconeguda. Un d'aquells plats que es desfan, i que la desfan a ella.
I un carré de xai amb patates al romaní, que, ai!, estan un punt dures. Però ah, chef, quin criteri.
La Tatin, i el vi, i l'ambient.
Surten flotatives i es dirigeixen al centre, després d'haver robat tots els sabonets del lavabo que han pogut. Està clar!
Cerveses, bombolles de sabó, absenta, discoteca planera, desimboltura, i tornar a casa cansada, amb dolor al genoll de tant bot i arruga a la comissura, on ha de ser. Una altra nit per recordar.


Audio: Smell like teen Spirit, Nirvana.