divendres, 22 d’octubre de 2010

FO

Mai s'havia parat a pensar massa en els sentits de les coses i de les no-coses.

La nota comuna entre les màximes que tenia clares era prou edonista:Viure la vida, aprofitar el moment.... bla bla... tot plegat per trobar l'autoplaer, o l'autocomplaença.

Per això creia fervorosament en la masturbació i en la lectura romàntica. De les persones preses una per una, en desconfiava força, per allò de que sempre se n'acabava emportant un disgust o una decepció... Aquestes idees es feien més poderoses amb aquells que intentaven fer de guia a una suposada persona desprovista de fe, com ell.

Poques coses trobava més buidants que envoltar-se d'il·luminats, de persones que es dedicaven la vida a buscar sentits a conjunts sense sentits, com els filòsofs, els científics, els revolucionaris o els religiosos. Il·lusos tots ells.


Si la sola cosa que havia aconseguit entendre i copsar-ne la certesa en 38 anys de deriva era que hi ha coses que condueixen a la mort, com no respirar, no menjar, o burxar a un hooligan, per a què buscar altres respostes?


Ell es considerava prou intel·ligent per renunciar amb orgull al coneixement. Tant intel·ligent que es desconcertava de la idiotesa que l'envoltava.


Sense amics, ni família, ni fulanes que l'aguantessin, es trobava sol en un lloc de sols. Sortia per comprar al Condis, i en tornava esparverat.
Cada indici d'estupidesa humana se li clavava a l'estómac amb gradual agudesa.
Primer va llançar-se a les marques blanques. La publicitat és l'exponent de la màxima imbecilitat. Missatges suposadament subliminals, que acomplexarien a qualsevol esperit dèbil (i si debilitat ve associada a estupidesa, estaríem parlant d'un 99,9% de l'espècie). Associacions d'imatges, eslògans agosarats. Un despropòsit rera l'altre.
Les marques blanques almenys es saltaven la tonteria i donaven un parell de consells força estalviables  (no, clar que no et pots beure el cony de salfumant!).
El pitjor era passar per caixa. Dones que havien perdut el sentit de l'harmonia estètica (hi és, existeix i allò de que "contra gustos no hi ha res escrit" era una mostra més de l'imbecilitat de les masses) i que preguntaven, sempre tant retòricament, si necessitava quelcom més ("vostè creu que m'hauria menjat aquesta cua de ser així???? i aturarà tot el procés perquè vagi a buscar el "alguna cosa més" que necessito?" va etzibar-li un dia a la Míriam S.)


La Míriam S. persistia en les seves repudiables maneres, i la Yoli P. no oferia un millor tracte, de manera que un dia va descobrir que Caprabo li portava la compra a casa. Si, era més car, però què no pagaria per evitar constatar de nou que tot pot empitjorar.


La cocció de la vedella era un altre insult a la seva injusta intel·ligència. Tota aquella aigua que brollava d'entre els tendrums li recordava que li havien portat qualsevol cosa excepte vedella. Va decidir evitar-la. L'exagerada durada dels sucs i els iogurts el van conduir a la mateixa decisió. El pudent líquid del pollastre li va recordar que no podia ser més sa que el mercuri del peix. L'extrema bellesa de les verdures, finalment, el va portar a concloure que la mel era l'únic producte sincer que podria trobar. Finalment una càries infectada li va dir que, en realitat, allò no era un suïcidi.


Àudio: Another one bites the dust, Queen

1 comentari:

OvV ha dit...

tens tanta raó....el "contra gustos no hi ha res escrit" ha fet molt mal als nostres dies...