diumenge, 6 de desembre de 2009

Tal dia féu tres anys.

Fa la bossa a corre-cuita.
S'instal·la i demana un tallat,
els seus 10 minuts per llegir amb la calma els titulars del "independiente de la mañana"
No és possible, una senyora l'entreté.

Semi-frustrada, entra a treballar.
Surt, corrents cap a classe, on rep males, però esperades i justes, notícies.
D'aquelles que, si no hagués tingut una bona expectativa del dia, l'haurien posat de mal humor.
Surt deu minuts abans.
Esperant una nit diferent,
de les que et fan posar-la davant un mirall.
Lloc amb classe que requereix transformació "amb classe", si és possible...
Mitges de cabaretera que s'agafen a mitja cuixa
vestit negre, suau de cotó.
Amb assimetries en la faldilla i un plec que,
reconeix,
utilitzaria per seduir-te.
Ballarines, per lolit-itzar
S'estira els cabells enrera enrera, fort, que li tiben els ulls
i enrolla la melena cap amunt, fixant-la amb 3 clips estratègics.
Llesta. Senzilla, llisa.
Ombra gris als ulls i rimmel francès d'1 euro.
Metamorfosi llesta. S'agrada.
Amb el pit una mica més inflat que de normal,
baixa amb lleugera rapidesa cap al restaurant, com si anés amb retard, encantada de que la faldilla voli al seu pas.
Espera la seva acompanyant,
tant emocionada com ella.
No sap si corren per pressa o perquè ho senten.
Entren.
És un lloc preciós, romàntic, li encanta.
Fines cortines de gasa envolten unes altes parets entre trams negres.
Llum tènue però ben blanca. Contrast granatós que dolcifica la mirada.
És un d'aquell ambients on tot sembla més bonic.
Els cambrers porten un llarg i blanc davant-al sobre una camisa negra, d'aquelles agradables de portar, i amb una original corbata. Curtissima, gruixuda i amb tons pastel, que tot i no semblar que pugui funcionar, li dóna el punt d'equilibri entre la classe i la modernitat. Com si ella conegués tal punt.

El Noti no es passa de res.
La carta no sorpren menys. Poc plats però ben pensats.
Sota una "sopa de peix" hi ha una "amanida de vedella amb fulla de plàtan amb arròs cruixent".
Agradable contrast, sensatesa del chef.
Un plaer l'amanida, com deia un, llums de colors. Un tartar suau, dolç, tendre i de regust agosarat. L'arròs, que no sembla arròs, distreu al comensal. La fulla de platan és una collonada estètica.
De segon un salmoníssim acompanyat de fideus xinesos, amb una verdura tant bona com desconeguda. Un d'aquells plats que es desfan, i que la desfan a ella.
I un carré de xai amb patates al romaní, que, ai!, estan un punt dures. Però ah, chef, quin criteri.
La Tatin, i el vi, i l'ambient.
Surten flotatives i es dirigeixen al centre, després d'haver robat tots els sabonets del lavabo que han pogut. Està clar!
Cerveses, bombolles de sabó, absenta, discoteca planera, desimboltura, i tornar a casa cansada, amb dolor al genoll de tant bot i arruga a la comissura, on ha de ser. Una altra nit per recordar.


Audio: Smell like teen Spirit, Nirvana.

divendres, 27 de novembre de 2009

Wish you were here


So, so you think you can tell
Heaven from Hell
Blue skies from pain
Can you tell a green field
From a cold steel rail
A smile from a veil
Do you think you can tell
Did they get you to trade
Your heroes for ghosts
Hot ashes for trees
Hot air for a cool breeze
Cold comfort for change
Did you exchange
A walk on part in the war
For a lead role in a cage
How I wish
How I wish you were here
We're just two lost souls swimming in a fish bowl
Year after year
Running over the same old ground
What have we found
The same old fears
Wish you were here


Anys després de l'inici i extinció d'aquest blog, Whish you were here continua sent la gran cançó. És de les poques entrades que salvo de l'anterior.
Es tracta d'una nova etapa en la que esquivo polèmiques i publico coses de les que estic segura no me'n penediré. No per no equivocar-me, sino per tornar-me una mica més catch-all. Barrejaré coses noves amb coses que sonaran als que varen seguir-me de prop. Es tracta de desconnectar-se. Benvinguda de nou.