Lockout

El fetge camina cap a casa un dur 31 de desembre.

Fa un any es proposava mobilitzar els seus companys per obligar l'amo a deixar l'alcohol. Petites crisis els assetjaven a tots plegats i, juntament amb les torejades de tots aquells que envoltaven l'amo, feien que l'espai cada cop fos més precari. L'estómac havia arribat a una amplada tal que era incapaç de digerir el menjar normal i ja només treballava per les mentides, insults i absurditats que l'amo s'empassava cada dia. Pel que fa a l'alcohol, el fetge i els ronyons feien el que podien. Ells sempre guardaven una petita part impol·luta, per si de cas.

Avui el fetge es troba més dèbil que fa un any. L'estómac ha estat incapaç de desencadenar les intoèràncies etíl·liques que tant li exigien els seus companys, i no el culpen. Ja té prouta feina. Els seus pulmons han ennegrit, en especial des que aquella dona, la Vera, havia marxat i amb ella els bons hàbits i el dinamisme dels glutis. Els testicles, cada dia més plens, cada dia més pesants, es gronxen estarrufats del fred, i donen petits copets al penis, que, ni així, reacciona. El cor pateix estrès i les celles han perdut la força d'anys ençà i jauen sobre els ulls llànguidament. Els brots cirròtics es fan cada cop més forts i ja cap òrgan es veu amb forces de promoure un moviment sindical.

Així que decideixen declarar-se en vaga general i acabar amb la vida d'un vell desgraciat. Davant, una senyora d'edat avançada s'ho mira relaxadament i juga amb un obre-llaunes mentre canturreja amb veu gargamellosa "je jure, j'ai pas tué, non..."

Àudio: Trumpet song, Les Têtes Raides