dissabte, 22 de maig de 2010

Canino

Sempre m'he manifestat obertament contra la modernitat en el sentit exclusiu de la paraula (i no tant exclusiu també, ja que qualsevol em ficaria dins el grup de neo-ludistes...). Segurament perquè no en formo part. No se'm considerarà ni genuïna ni autèntica en aquests sentits, ni amb esperit propi. Així que davant la marginalitat respecte del mainstream que consideres que "mola", millor atacar-lo.
M'he rigut força dels que van a veure cinema hindú del nen coix que perd la cabra a les muntanyes pelades d'una península al costat d'on nostre-senyor-va-perdre-les-espardenyes. Més aviat pel pal que em fa motivar-me, perquè una bona peli txorra a temps, pot ser millor que un tostón com Anticrist de Lars von Trier (l'altre que mereix un judici, tanmateix controvertit, en el que no sabria com declarar-lo).
Però jo i la meva coherència, que sempre tirem per cantons diferentents, vam anar ahir al cinema Verdi (amb M a vegades) a veure una pel·lícula grega en versió original i afortunadament subtitulada en castellà. Encara no sé avaluar-la de forma global, i heus aquí una petita recomanació si no teniu res millor a fer.
Es tracta d'una família que viu tancada en una casa (tret del pare nutrici). Els fills han crescut entre les tanques de l'enorme jardi, aliens a tota realitat exterior a excepció de la senyora que un cop per setmana ve a descarregar les bosses testiculars del germà. Aquesta fotografia, d'aquesta famíla que es comporta de forma ni desviada ni normal, sinó paral·lela, és senzillament fascinant. El pare, que és qui lidera l'educació i l'ordre social del recinte, reprodueix en realitat el que passa fora. Les relacions que s'estableixen, els no-sentiments que es desenvolupen, el no-incest que sí que era incest però no ho saben... L'amenaça d'allò que és desconegut (un desgraciat gat que un dia es cola pel jardí)...
Penso en el mite de la caverna. El que Plató no deia, és que no és necessària la rebeldia per a voler-ne sortir.
Les crítiques fan referència a Haneke, a Buñuel, (i una que no he entès a la curiositat adolescent pel sexe). Es parla de surrealisme, de pertorbació...
Jo només la recomano i a jutjar vosaltres...


Àudio: Just a Boy, Angus and Julia Stone

dilluns, 10 de maig de 2010

Heroes

Jo flipava amb les habilitats dels ja famosos Hiro Nakamura, Claire Bennett, Peter Petrelli. Corvar l'espai-temps, la indestructibilitat, l'empatia... Mentre ells salvaven el món de malos malotes, jo m'ho mirava des del meu piset a Manhattan. Admiració i enveja. Admiració pel que feien, enveja per no poder sentir el que ells podien sentir. Jo notava que hi havia quelcom que bullia dins meu, però ho atribuïa a la ja mencionada enveja.
Fins que una tarda de dimarts la meva habilitat va aflorar.
Estava prenent-me un iogurt, i al deixar el paper que el tapava al padrís de la cuina un mal càlcul va fer que caiés al terra. Contra tota predicció, el paper va caure de forma que les restes de iogurt em miraven a mi i no empastifaven al terra.
Ho vaig comentar a la meva companya, que seia concentrada al terra intentant elevar-se amb el poder de la seva ment. No entenia que aquella habilitat ja l'havia tingut el senador Petrelli i que les habilitats no es repeteixen. Ella insistia que la seva mort havia fet volar l'habilitat fins a ella i només l'havia d'exercitar.
La vaig fer fumar per aviam si es relaxava i aconseguia un altre tipus de flotació.
Un atac de gana em va fer anar en busca i captura de torrades amb nutella. Mentre intentava desesperadament obrir la tapa, aquesta, en un acte rebel, va fer un soroll de buit i va sortir disparada. Dues voltes, i a terra. Una altra vegada la tapa va caure pel costat que no taca el terra.
La meva companya em va mirar molt seriosament.
"Has corvat la llei de Murphy dues vegades en mitja hora?!"
Va agafar una torrada, va sucar-la amb generosa nutella i me la va acostar.
"llença-la al terra"
Vaig fer-li cas i altra vegada, Murphy estava en altres temes.
"Com ho fas???? Torna-ho a fer!!" deia la meva companya amb els ulls injectats en sang.
Jo no sabia com ho feia i només em preguntava a mi mateixa què estava passant.
Un seguit de crits de la meva companya, que volia i dolia per saber com ho feia van acabar convertint-se en amenaces.
"Si no m'ho expliques et denunciaré a la CIA!"
Jo continuava perplexa, llençant coses al terra que queien dramàticament de la forma correcta.
Finalment ella es va aixecar i va anar a buscar la bossa, amb la ferma intenció de portar-me a la policia capadora d'habilitats.
Jo la vaig seguir i la vaig agafar del braç. "No hi vagis! No sé com ho faig"
Ella estirava, jo aguantava i finalment la vaig deixar anar. Ella va ensopegar i va caure, amb la mala sort que abans va caure el ganivet de nutella de la taula... en la pitjor posició possible.
Ara soc a la meva cel·la preguntant-me perquè cony vull una inútil habilitat que només serveix perquè les coses caiguin de la manera més beneficiosa per mi.

Àudio: Alive, Pearl Jam