Sobre el Perfum

A vegades diem que quelcom es allò nostre preferit una mica perquè sí, per tenir alguna cosa a dir quan ens ho pregunten.
Quina és la teva pel·lícula preferida? Tendim a dir una dramàtica, o il·luminada. Crec que una molt mencionada en aquest camp és la Llista de Schindler, que he de reconèixer és força trencadora. També Requiem for a Dream, the Fight Club. Jo les he citat totes en diferents moments, i també Noviembre, un film espanyol que em va fer sentir francament malament, francament inútil.
Quina és la teva cançó preferida? Igual. Jo em decanto per Wish you where here, desde fa molts anys i he d'admetre que no l'he escollit per escollir, com em passa amb les pel·lícules, sinó que realment em sorprenc a mi mateixa flipant cada vegada que l'escolto.
Quin és el teu llibre preferit? Des dels 12 anys, quan el vaig llegir, que dic que es el Perfum. Per mi, es va tractar d'una història senzillament fascinant. des-guiada per ma mare, que em deia que era grotesca i desagradable, la vaig llegir en 24 hores, i no exagero. Semblava impossible escriure quelcom tant sumament original i potencialment aburrit com és el mon de les olors (no per les olors, sinó per haver de llegir 200 pàgines sobre essències ) i aconseguir posar-te dins, sentir-ho i no voler marxar.
Anys després, vaig dedicar el treball de recerca de batxillerat a la literatura, agafant "la tendresa del monstre" com a "tema" (altres dirien variable dependent?). Crim i Càstig, Dr. Jekill i Mr. Hyde, El Perfum. Buscar la tendresa del monstre als 17 anys va ser complicat. No tant amb els dos primers, però sí amb el segon. La tendresa es referia a allò que ens fa humans i bé, potser per falta de coneixements, rodatge, el que sigui, m'adono ara que vaig errar en el prisma. I potser ara vaig més errada encara amb el que diré, però escric per començar a fer sedimentar les meves idees.
Ahir a la nit vaig veure clarament que el Perfum és la història del no-persona, del no-ningú. Suskind s'inventa una trama (original, interessant, atractiva, fascinant, rocambolesca, sí...) per explicar-nos quelcom  que va molt més enllà de tot plegat. En una perfecta metàfora que tanca el cercle, el Perfum ens parla de l'ànima, i de la desgraciada vida d'algú que no en té. I com que no en té, ni és ensenyat pels altres, que sense mala intenció son incapaços de considerar-lo persona, ni és estimat. Grenuille passa per la vida com el que és, un fantasma. I al seu pas deixa mort, com si no pogués tenir influència al món. La mort és l'oblit en realitat. Ningú sabria a Florència qui era Grenouille el dia després que la casa de Baldini s'enfonsés. Una orgia esquizofrènica fa que tot un poble oblidi de cop el que està fent, perquè ho fa i què ha passat. Grenouille en realitat és com si no existís. I és aquest el seu destí tràgic, que comprèn i acaba el mateix forçant.
M'agradaria que algú me'n parlés més i m'expliqués tot el que no acabo d'entendre, que de segur és molt perquè no acabo de veure clar el que escric.
El que sí que tinc clar és que el Perfum és un d'aquests llibres (com el Senyor dels Anells, o Flatland) que utilitzen una trama per anar molt més enllà. Sigui per retratar la persona, per explicar el món, o per mostrar les jerarquies socials. Moltíssimes novel·les busquen oferir al costat de la trama un rerafons interessant. La diferència és que en aquests casos, costa triar si és millor el rerefons o la trama.

Àudio: Més roig Lax'n'Busto (l'escoltava mentre el llegia per primera vegada)