dissabte, 16 d’octubre de 2010

Felicitat gratuïta

Que la meva "nova" bicicleta sigui l'aparell que més il·lusió m'ha fet en els últims temps diu molt en favor del meu instint neo-ludista. Aquell que permet que mp3, ordinadors i altres aparells, inventats per persones en el seu moment més joves que jo, morin a les meves mans sense motiu aparent. I que em costi una eternitat reparar-los, si s'escau. També diu molt del que demano.

Baixar la Diagonal i en dos dies saber-se de memòria les pujades i baixades que li fan mal a les rodes, i mirar per sobre l'espatlla els pringats que van en bicing, compadint-los de portar trastos grinyolants que frenen a disgust si no ho fan constantment i deliberada.

Arbres, passeig, peatons despistats, peatons enfadats amb el món. Peatons despistats i enfadats amb el món. En bicing em feien ràbia. Ara em fan gràcia. Arbres, passeig, aire.

Agafar el passeig de Sant Joan, mirar enrera i pensar que quina ràbia no baixar-lo desde Travessera de Gràcia, perquè mira que n'és de bonic aquell tram. Arbres, passeig, baixada.

Arribar a Tetuan i pensar que he de trobar una forma més eficient de creuar-la, i que per ser un nus no és pas lleig, i que és armònic, i que aviam quan acaben el coi d'obres. Obres, passeig, motos sense silenciador al tub d'escapament, fum. El petit hippie-ecologista-menjaflors que tots portem dins, desperta per uns instants.

Passar per sota l'Arc de Triomf i pensar que Lluís Companys té l'amplada suficient perquè vianants, coloms, jugadors de petanca i ciclistes poguem conviure sense tensions. Opinar que als coloms els importa poc jugar-se el físic. Pensar en la necessitat de comprar una càmera de vídeo i enganxar-me-la al cap. Passeig, arbres, esses amb la Fina.

Cagar-se una mica en el semàfor de Pujades, que està fet amb el cul des del punt de vista peatonal. I és que sempre hem d'esperar. Sentir-se una mica pringada veient com els peatons creuen en vermell mentre jo resto allà, en plan cívic, aturada. Que la llum del matí, tant blanca i brillant compensi la intútil espera. Tombar per Ciutadella. Arbres, passeig, vianants que circulen deliberadament pel carril bici.

Arribar a la Universitat amb encara olor de gespa sota el nas, enganxar la Fina. Girar-se deu metres més endavant i mirar-la, per si de cas.

Àudio: Qui n'ha begut, Mishima (soundtrack)

1 comentari:

en zapping ha dit...

Li has dit Fina? Em sembla un nom molt apropiat, tot i que no he vist quin aspecte té =)

Et venia tan de gust, que ha de ser un plaer d'allò més fi poder-la conduir cada dia.

Jo ahir vaig dur la de la Marta (la que es va comprar a la botiga aquella) i t'asseguro que desitjava el pitjor dels bicings abans d'arrossegar aquell trasto. Vas fer bé de no comprar-ne cap al noi maco!

Per cert, m'han agafat ganes de pillar-me'n una també =)