dijous, 14 d’abril de 2011

quelle misérable consolation

La meva relació d'amor-odi amb la francofonia en general està prou fonamentada.

M'he educat (o ensenyat) en una escola on la llengua francesa l'ensenyaven dones de mitjana edat, més a prop de la jubilació que no pas de la pubertat.
Mentre postadolescents britàniques ens enseyaven a dir "my name is" i a cantar "Basket Case" de Green Day, aquelles (avui reconec que elegants) senyores ens posaven "Tous les garçons et les filles de mon age" o "Aline" com a mega-hits.
La sort (i l'expedient acadèmic) va enviar-me d'Erasmus a Toulouse, i en pocs mesos vaig conèixer més dels gals que en 10 anys d'eternes classes on el més emocionant que vam fer va ser començar un procés de carteig. El meu destinatari es deia Julien Sorrentino. Potser era d'origen còrsic, o potser fill de màfia marsellesa. El cas és que no ho vaig poder esbrinar, ja que el molt cretí no va respondre mai a la meva carta.
Allà, a la dolça ciutat rosa i mitjana en tot, vaig descobrir que els francesos poden ser o bé genials o bé detestables, que no abunden els termes mitjos, i que saben ser ciutadans. 
Però es tracta de la música. Voici el que em treu de polleguera.
Ho vaig intentar. Vaig començar descobrint Zebda, un descobriment fantàstic d'uns toulousencs que, poc més tard vaig confirmar, feia com tres anys que s'havien separat.
Frustrada, em vaig entregar a Noir Désir. Emocionada amb una banda de veu atractiva i a sobre de rock (sí, el rock, aquell vell amic que els moderns han condemnat a l'ostracisme), vaig decidir buscar una mica sobre el meu nou descobriment. I sembla que Bertrand Cantat, el líder, carismàtic i d'esquerra, havia estat a Toulouse mentre jo hi era. Ell a la presó, jo a l'Arsenal (que era una presó a efectes pràctics). Tota la resta és un reguitzell de despropòsits que vostès podran confirmar fàcilment.
Igual que Louise Attaque que estan en pausa des d'un any després de conèixer-los.  Vostès no saben el que és conèixer un grup de música amb el que mai es podrà tenir una relació estable.
I després vaig descobrir els grans Les Têtes Raides i em vaig preguntar si mai algú seria capaç de fer una cançó que brillés més que Ginette. I l'Iditenté que, amb la col·laboració de Bertrand Cantat, com bé entendran, immillorable. I el millor de tot, encara estaven en actiu!
Després de llargs períodes de temps flirtejant amb la idea de menjar ostres bretones mentre aquests grans rebufessin els seus acordeons, vaig escriure'ls un correu perquè tinguessin la delicadesa de convidar-m'hi. Després d'anys de militància solitària em sentia especial i amb el dret de demanar. I ella també. Emocionades els vam escriure un correu enginyós, impecable, amb la seguretat d'una bona recepció. Però no responien.
Em vaig prendre com quelcom personal el fet que programessin un concert al Zénith de Paris el dia del meu aniversari, així que vam decidir escriure'ls de nou agraïnt el detall i facilitant la nostra direcció per a l'enviament d'unes entrades gratuïtes.
Però mai van respondre. El dia D va arribar i nosaltres estavem plantades a les portes de la sala amb una mà davant i l'altre darrera. Ho vam intentar per les bones, donant els nostres noms, perquè els busquessin a la llista. No hi érem. La nostra indignació no coneixia límits. Potser deixar inconscient aquell pobre tècnic de so va estar fora de lloc, però necessitàvem comunicar el nostre desànim a la banda.
Vam entrar i vam dirigir-nos al cantant, que jeia sobre una munanya de capses fumant-se un caliquenyo.
Amb el meu millor francès vaig aclarir-me la gola i vaig dir "hola". Perplexe, aquell senyor de poc cabell em va mirar i amb cert desdeny va cridar a seguretat. Ella va dir "No!! No!! No som delinqüents!" i ell es va aixecar i la va agafar d'un braç.  Jo li vaig agafar el braç a ell, en part per poder-lo tocar, en part per protegir-la, amb la mala sort que de l'impuls el caliqueño se li va apagar a l'ull. La va deixar i amb un gest encongit de dolor va fer una brusca volta de 180 graus, fent que aquell penjador li penetrés a la tràquea. Tot va anar molt ràpid. Ell es va apartar abans que nosaltres poguessim fer res per evitar que aquella tràquea quedés enganxada a la perxa i ell caigués desplomat al terra.
No, no tinc la tràquea, no sé què se'n va fer!!
Tot plegat és un complot, no entenc perquè em miren així.

Àudio: Fatigante, Louise Attaque