dilluns, 15 de febrer de 2010

No encaixes en el perfil?

No cal que ho jurin, estàs fora del mainstream.
El consol és pensar que hi ha la possibilitat que el mainstream s'equivoqui.
Si veus les barbes del veí afaitar, posa les teves en remull. Però no sempre. A vegades el primer veí va posar les barbes en remull de forma accidental i una concatenació de reaccions copiades es va seguir sense sentit. Hi ha tants i tants exemples. En tot! En la ciència (la rational choice theory!) en la moda (qualsevol exemple dels anys vuitanta, que a sobre amenaça en tornar i re-des-figurar el nostre gust ) en el cine (quants s'han tirat a lo de rodar "el nen que va perdre la cabra a turkmenistan va mirar al sol i va veure-hi l'ànima, com si l'argument pogués ser garantia eterna d'èxit) en la publicitat (anuncis de qualitat que ja no són anuncis, són mini-curts i després ningú recorda què anunciaven), en les noves tecnologies (Minidisc) la música (pop-en-castellà que parla dels colors de l'ombra i de llepar piruletes en un mercat urbà), en la tele...
I al final el que està clar és que un ha d'intentar ser mínimament coherent, i mínimament sincer amb sí mateix. Si saps el que vols, ves-hi, per la via directa. Que no és la dels altres, sino la teva pròpia.
Hi ha coses que són assumpcions. Assumeix que vals per quelcom quan en general no se't posa en dubte. El puntual que ho fa, tindrà els seus motius, valids o menys vàlids, però no posarà en qüestió la teva creació en global.
De tot el que has fet neix la teva força i es tracta de tirar endavant i trobar el camí.
Hi ha males notícies que al final no eren tant males. Només cal agafar-ne distància per veure-ho clar. I mentre agafes la distància, mentre surts de l'espiral en el que t'havies ficat, celebra-ho amb cervesa i la companyia (sempre que sigui possible) dels que saben el que vals i no et demanen que ho demostris. ;)

Àudio: We are the people Empire of the Sun

dijous, 11 de febrer de 2010

À devenir fou...


M'agrada Damien Saez perquè veu, en el negre, blau, com jo.
M'agrada Damien Saez perquè aparella dues paraules indissolubles: Jeune et con.
M'agrada "con", segurament la millor paraula que ha parit aquesta llengua de cons.
Con es tradueix com idiota, tot i que jo soc més aviat partidària de traduir-la com a "capullo".
És més divertit fer el capullo que fer l'idiota (déconner).
M'agrada que algú digui "perquè som joves i idiotes" i es quedi tant tranquil. I afegeixi "i ells estan vells i bojos" i romangui inalterat.
M'agrada que faci de visionari i ho digui deu anys abans.

M'agrada que tingui una veu aguda i alhora trencada, i no em molesti, però se'm fiqui a dins.
M'agrada que digui "Putain vous ne m'aurez pas".
M'agrada que tingui el plus rock.
M'agrada perquè hi pensa, en això nostre.
Saez rules!

diumenge, 7 de febrer de 2010

De Sants a Sarrià no només hi va el 30. (I)

Surto del despatx amb un coet al final de l'esquena.
Cap a la boca de la línia de metro més desagradable de Barcelona, penso en el cony-de-bicing i en quant temps tardaré en enviar-los un fax on, a part de demostrar que com a bona catalana pago el beure, de cornuda poca cosa, i amb amenaces afegides se'n recordaran de mi.

Baixo a Urquinaona (i a diferència del gavatxo de l'Auberge Espagnol, assaboreixo la sonoritat de la paraula... urquinaooona) i a empentes m'obro pas fins a la boca del ferrocarril. Les empentes no són meves. Són de les senyores que pugnen per entrar al Corte Inglés abans que jo, i que no els importa massa que jo en realitat no hi volgués entrar. el Ferrocarril és una altra cosa. És un plaer. Tou i suau en el trajecte.

Baixo a Sarria i rodejo la casa Orlandai. Què bonica és, i què bé una canya a la terrassa sota el sol groc de les tardes de juliol. Però és hivern i fa fred, i no hi ha ni el Puma, al pati. És maca igualment. I neta.
Passo per davant el Nou Patum (anteriorment conegut com a Barana, anteriorment conegut com a Patum), lloc on han caigut algunes canyes culés quan el Sotavent va ple. Aquell carrer es fantàstic. La casa Orlandai, el Patum i el Vàrium (gimnas on els il·luminats del barri aprenen a fer pliés) a mà dreta. A l'esquerra, l'OK. És un indret cantoner on un simpàtic senyor virolat serveix hamburgueses de les bones amb patates xip i un trossot de cogombret que acostumo a regalar als amants del polèmic vegetal. I tot seguit la Casita, què entreanyable. El millor cafè de Barcelona és a la següent cantonada. Però no hi passo perquè a la cantonada de l'OK tombo a l'esquerra per baixar fins a la plaça Sant Vicenç de Sarrià (foto), un lloc on qualsevol voldria viure. En especial a la casa blava o la groga del costat. O la granate, amb aquella porta de ferro tant i tant bonica. Delux.
Sarrià és un bàrri dels que forma part de Barcelona d'aquella manera. Com Gràcia, o el Carmel. Són micro-cosmos colonitzats per la capital catalana, però que poden valer-se per sí sols. Tenen esperit propi i això els fa especials.
Continuo coll avall, fins a la plaça Artós. Enfilo cap als extrarradis del poble. Allà on els edificis ja tenen menys d'un segle. Set minuts que es repetiran fins ves a saber quan. Set minuts que avui han passat en silenci, però que espero poder omplir amb "bon dia"s i "bona tarda"s en breu. Per allò de saludar els veïns del que ja és la meva nova llar.
Audio: Mushaboom, Feist