dimecres, 10 de novembre de 2010

La "i griega" todavía tiene esperanzas


A les expectatives de conèixer en més profunditat els canvis adoptats en la nova Ortografía que serà ratificada el proper dia 28 (un drama per Catalunya, on podria produir-se una pseudo-curva de Phillips que es debat entre la ratificació i anar a votar, assumint és clar que tots els ciutadans consideren igualment com a deures ciutadans seguir i participar de les eleccions i estar informats de l’evolució que pren una de les seves llengües) (i amb prepotència em pregunto “què passa? No seré l’única que no faci assumpcions que no es compleixen”), llegeixo amb una barreja de sorpresa i divertiment amb un lleuger toc d’indignació l’article publicat al País que recull alguns punts de la “reforma” (?).

Sembla que la i grega en castellà passarà a anomenar-se “ye”, tal com ja s’anomena en el primer país de para castellana (Mèxic). Aquesta decisió es pren a canvi de la victòria espanyola sobre la denominació de la be baixa (en castellà-España “uve”, i ara també per a tot castellanoparlant, en detriment de la be baja o be corta). Sembla que el País considera una pena que es perdi el concepte de “i grega” per les connotacions històriques i culturals que té tal denominació. Opinió amb la que podria estar d’acord.

Llegeixo amb alegria el comentari que fa Juan Antonio González Iglesias, poeta y profesor de Latín de la Universidad de Salamanca, en contra de canviar Quórum per Cuórum. Si bé la meva oposició seria igual, la justificació [Quórum es un cultismo, un tecnicismo jurídico y político que si no se escribe bien no sé qué persona inculta la va a usar. El vulgo no necesita quórum porque nunca se reúne con consecuencias jurídicas] em fa pensar que jo no pertanyo al “vulgo” perquè m’he sentit moltes vegades necessitada de quòrum, o perquè sé com s’escriu i d’on ve i, el millor de tot, potser per l’eufonia de la paraula, és una d’aquelles que amb una vegada n’hi ha prou per reconèixer-la, re-escriure-la i, qui sap, utilitzar-la en situacions que si bé no són jurídiques ni polítiques sí que requereixen quòrum (com llogar una furgoneta per anar de viatge). Podria tractar-se d’un cas de conceptual traveling? (Sartori).


Finalment, la supressió de l’accent a paraules com guion, hui, riais, Sion o truhan  - se consideran monosílabos - em provoquen una infinitament profunda sensació d’inseguretat. Perquè si es consideren “monosílabos” jo no sé, doncs com es pronuncien. I el pitjor de tot, és d’imperiosa necessitat que Julio Iglesias re-pensi un dels seus hits, perquè ha fet una cagada espectacular amb la mètrica. És curiós que mai ningú abans hagués posat el crit al cel. El que no acabo d’entendre, doncs, és quin és el rol de la lletra “h” en aquesta paraula. Potser podria arribar a substituir l’accent, però en tot cas, l’enigma de considerar “truhan” un monosílab, perdura, a no ser que qui l’estigui cagant (i aquí acuso a Julio Iglesias directament) sigui jo. Mentrestant aprendré a pronunciar guion, hui, riais amb diftongs per tot arreu.

I, ai, la RAE recomienda no poner tilde ni a los pronombres demostrativos ni al adverbio solo, ya que el riesgo de confundirlos con los demostrativos que determinan a un nombre o el adjetivo solo se produce muy raramente. I mentre em pregunto si parlava del “adjetivo solo” o de “solo se produce”, penso que l’autor d’aquest article és, senzillament, brillant.
Perquè després diguin que la Generalitat amenaça el castellà.... ha-ha-ha...