Lockout

El fetge camina cap a casa un dur 31 de desembre.

Fa un any es proposava mobilitzar els seus companys per obligar l'amo a deixar l'alcohol. Petites crisis els assetjaven a tots plegats i, juntament amb les torejades de tots aquells que envoltaven l'amo, feien que l'espai cada cop fos més precari. L'estómac havia arribat a una amplada tal que era incapaç de digerir el menjar normal i ja només treballava per les mentides, insults i absurditats que l'amo s'empassava cada dia. Pel que fa a l'alcohol, el fetge i els ronyons feien el que podien. Ells sempre guardaven una petita part impol·luta, per si de cas.

Avui el fetge es troba més dèbil que fa un any. L'estómac ha estat incapaç de desencadenar les intoèràncies etíl·liques que tant li exigien els seus companys, i no el culpen. Ja té prouta feina. Els seus pulmons han ennegrit, en especial des que aquella dona, la Vera, havia marxat i amb ella els bons hàbits i el dinamisme dels glutis. Els testicles, cada dia més plens, cada dia més pesants, es gronxen estarrufats del fred, i donen petits copets al penis, que, ni així, reacciona. El cor pateix estrès i les celles han perdut la força d'anys ençà i jauen sobre els ulls llànguidament. Els brots cirròtics es fan cada cop més forts i ja cap òrgan es veu amb forces de promoure un moviment sindical.

Així que decideixen declarar-se en vaga general i acabar amb la vida d'un vell desgraciat. Davant, una senyora d'edat avançada s'ho mira relaxadament i juga amb un obre-llaunes mentre canturreja amb veu gargamellosa "je jure, j'ai pas tué, non..."

Àudio: Trumpet song, Les Têtes Raides

Mata l'any

M'assec a la taula al costat de l'estufa urbana d'aquell bar on un mal dia et vaig deixar.
Demano un cafè amb llet i miro la gent passar carregada amb bosses de marques internacionals.
Penso en el petit comerç i en la proporcionalitat entre fred i corvatura de l'esquena.
Encorvada, trec les mans de l'abric i encerclo la tassa, que crema.
Són les 18:30 i és completament fosc. Bosses i llums de nadal.
Alè translúcid que camufla els fumadors entre els que no ho són. Sí, però nosaltres podem fer-ne cercles.
L'escalfor de l'estufa, les meves mans coent-se a la brasa de porcellana, i el fred del carrer congelant el meu costat dret generen una concatenació de calfreds que acaben en un (eufemisme) degoteig de cafè amb llet sobre la taula i el meu pantaló.
Miro, bec, fumo, miro, penso.
Coses generalment poc resoltes. Algunes d'elles són històriques.
Arribes quan del meu cafè n'ha sortit un pingüí.
No em fico les mans a la butxaca i permeto que descobreixis com em tremolen.
Lamentes el retard, i jo desestimo el lament de forma sarcàstica. Em ric de mi, que no de tu. De mi per continuar tolerant-t'ho tot. Però tu ni ho veus ni ho saps.
Et miro, em veig, et demano un "com estàs" en un 90% retòric, perquè no m'importa massa a no ser que la resposta sigui un "no puc viure sense tu". El 10% és aquella esperança que mai perds.
Et miro, em veig, no t'escolto mentre em dius "bé, i tu" i penso que potser la millor resposta seria un "doncs mira, no ho sé, perquè no entenc què faig aquí davant d'un cafè glaçat i d'una gran frustració". Però em decanto pel "nar fent" de sempre.
Parlem, estirem i estirem la tensió fins que es dóna de si i la corda ja no tiba, sinó que es fa de goma. La goma s'escalfa i s'evapora creant un ambient passat, cordial, càlid, inclòs tendre.
Parles, somrius, t'emociones, i per un moment em confonc i assumeixo el paper de la que desperta cada dia al teu costat. Ens portem bé, em relaxo i deixo que entris amb el teu cavall de troia. Ja em mataràs demà, quan desperti i no sigui ella.
Fas balanç i et sembla tot plegat una merda penjada d'un pal. Per dins opino que és perquè no hi soc, però no ho dic, perquè els dos sabem que és mentida. Et dono la raó i et parlo del futur com l'oracle de Màtrix.
Em recordes quan era Trinity i encens la metxa de les complicitats.
Faig balanç i et dic que tot plegat és una merda penjada d'un pal. Per dins segurament opinaràs que no en tinc ni idea, perquè els dos sabem que és una collonada. Però em dónes la raó i demanes el compte.
Ens aixequem, passejem, ens mirem.
Ens abraçem, ens diem adéu i el meu seny afegeix un "per sempre" a l'hemisferi esquerre del meu cervell.
Camino cap a casa,  i penso que finalment tot plegat no es tant una merda penjada d'un pal, sinó un final a l'alçada dels 364 dies anteriors.

Àudio: No et fas el llit, Mishima.