diumenge, 21 de novembre de 2010

Equilibri irreflexiu

La nostra generació és aquesta que ha estat fortament influenciada pels valors postmoderns, que han penetrat amb força dins nostre i poc a poc comencem a experimentar cert rebuig cap a ells. Igual que els notres pares intentaven fer la transició del que és burgès al que és post-material, però sempre els veiem el llautó al final del camí.
La bellesa es troba en l'interior, fes el que t'agrada, gaudeix de la vida, tot és possible i tot està per fer. Aquesta onada hedonista és la mateixa que ens fa mirar enrera, veure què érem de petits, mirar-nos ara, veure el que som, i mirar el futur que miravem de petits i deixar anar una ganyota sarcàstica. Culpem als altres de les nostres frustracions, tant les materials, que les tenim, com les post-materials.
Intento viure en equilibri, i ho aconsegueixo. Les meves idees radicalment refos i post-modernes es dilueixen entre constriccions materials que m'importen. El meu ideal d'amor, construit sobre la base de disney i hollywood (a qui culpo, lògicament, juntament amb La Fontaine i d'altres moralistes encoberts de líders escolta de la humanitat menor de 12 anys) es va esfondrar en el seu moment. Intentant reconstruir-ho tot, pensant mes i deixant-me endur menys, els pedaços van aguantar el que van poder aguantar i em trobo de nou pensant que allò era el que realment importava. Intento re-omplir els buits amb les avantatges del status laboral, que pago car a canvi d'acceptar una precarització que qualsevol post-modern de veritat vomitaria. Afegeixo inputs alegres a la meva vida, m'envolto de la resta d'amors que valen la pena i vaig fent. Fins que de cop qualsevol fantasma (que ara es diu "amor de veritat que no tens" i ara "què faràs de la teva vida demà passat?") se'm planta davant per fotre'm una ostia amb la ma oberta i demanar-me, per favor, que m'adoni de lo fraudulenta que és la nostra generació. I penso en aquella (Dagerman) insaciable necessitat de consol que tenim els que vam néixer sense fe, i culpo a d'altres per aquest equlibri irreflexiu al que tendeixen les meves cames.
I somnio en la creperia mentre vaig fent impertorbable i tranquil·la.

Àudio: Cycling Trivialities, Jose Gonzalez (inequívocament)