Calor calor.... acosta't una mica per favor

Tantes converses al voltant del clima i tant poca vocació per endinsar-se a un dels àmbits més fructífers de les converses d'ascensors.
Diuen que per ser meteoròleg cal estudiar física prèviament. Tants anys exprimint-se el cervell perquè després qualsevol pugui dir qualsevol cosa al respecte. Com en economia o en política. Per això en el seu lloc preferiria especialitzar-me en la teoria de cordes o física nuclear.
L'intrusisme en la meteorologia és fora de sèrie.
El pitjor de tot, és que sovint els intrusos l'encerten. I quina poca apreciació professional que se'ls professa.
Aquest hivern ha fet un fred que t'hi cagues, això vol dir que aquest estiu ens voldrem morir tots de la calor. I ens quedem tant amples i satisfets de la nostra sentència, desbaratant la feina de qualsevol "físic de segona" que dedica el seu privilegiat cervell a dir-nos "el que ja sabem tots". I de nou, el pitjor és que s'equivoquen més ells que els meteoròlegs amateurs, aquells que han après a "l'escola de la vida" (i quina ràbia fa la gent que es presenta amb aquesta frase, de nou tirant pel terra els esforços de generacions i generacions per aportar universitats públiques i de qualitat), que són els mateixos que et diuen "Si la corneja vuela rasante, coje bufanda y guante", o "al maig, cada dia un raig". I en el fons, poca raó els falta.
Enguany deien que l'estiu seria seriosament fred (en relació amb altres estius, clar). Finalment, ha vençut el clamor popular i ens veiem tots amb el cutis llustrós, patint constants traicions del desodorant i amb ganes de llançar-nos al terra. La humitat ens estarrufa els cabells i fa que el contacte físic amb altres cossos es faci menys desitjable que a la primavera, i encara menys que a l'hivern, on el fred és la gran excusa per regalar abraçades.
Les esperes a les andanes es fan insuportables, i passar per davant d'una sortida d'aire acondicionat és una mena d'entrebanc més que encaixem amb esportivitat, perquè no hi ha alternativa. Pujar a casa és una mena de barreja entre l'esperança i el desengany. Les porteries de les cases antigues, que sempre són força fredes, ens fan pensar que a casa estarem frescos, però no. I seiem al sofà, intentant que la superfície de contacte entre pell i pell, entre pell i sofà, entre cabells i pell, sigui la mínima, esperant que potser amb una mica de sort una brisa inesperada passi, com qui no vol la cosa, per la sala.
I ja no sabem on posar-nos.

Àudio: On s'amarre, Les Têtes Raides