Forma part d'aquells (pocs) grups que van introduir-se en el meu ventall de preferències musicals en èpoques virginals i han superat la meva adolescència, acompanyant-me sempre, en major o menor mesura.
No es pot dir que sigui un grup d'èxit en aquest país, ni en aquest estat. Per mi, és una de les meravelles que m'ha ensenyat el meu germà. Cançons com Every Me and Every You, Black Eyed, o Special K em recorden al trajecte de copilot en un Cherokee de segona mà desde Puigcerdà a Llívia, fent un ebri repàs de la nit i pensant "què hauria passat si". As usual. Placebo em recorda a bons temps, paradoxalment.
El concert d'ahir a la nit havia generat altes expectatives per part meva. Perquè era el primer, i perquè els dec molt als homes (i dona) de Brian Molko. Les males llengües em deien que perden molt en directe, cosa que no pretenia discutir, ja que aquests grups tant "sofisticats" han de perdre en directe, és massa. Però sempre hi ha aquell punt de fe, que tenim en totes les coses.
El concert va estar prou bé. No perden en directe, sinó que re-versionen les seves pròpies cançons, fent difícil que el públic la segueixi. Un Molko més simpàtic del que esperava, vestit de blanc, tant femení com masculí, va demostrar que entre les seves cordes vocals i l'altaveu no hi ha cap tipus d'efecte especial. No, allò és tant real com sorprenent.
Hauria desitjat viure el directe de Special K, This Picture o Pure Morning. A canvi, però, van tocar Every Me (que ben mirat és com si REM no toqués Losing my Religion...), i un grandíssim The Bitter End que encara em ressona pel cos, més dur que la versió enregistrada, més excitant. Un moment força culminant de la nit va ser gentilesa de Kurt Cobain, amb una més que bona versió de All Apologies (perquè no dir-ho, una de les meves top-10). Vibrant.
No es pot dir que hi hagués química amb el públic, si ho comparo (valgui l'odiositat de la comparació) amb el que vaig viure al Camp Nou amb el Boss. Jo voldria que Bruce Springsteen amb digués a cau d'orella "I know you find you'll never be mine", i de Molko només voldria que em convidés a unes cerveses (un "good morning my dear" seu em faria caure del llit i fugir espantada). Perquè son altres estils, que conviden a estats de l'ànima diferents. I jo em moc sempre entre aquestes dues aigües. Puc dir doncs, que la nit va ser més que satisfactòria.
Àudio: Sleeping with ghosts, Placebo (que van fer en versió canyera i em va defraudar)
Entrades
2 comentaris:
hahahaha! jo em llevo amb el cantant de Placebo al costat i em vaig a fer un tac cerebral a l'instant!!
però és veritat que una birra podria ser curiosa de compartir amb ell.
Ja veus, tot i que les males llengües diuen que és un hipster i a sobre francòfil...
Publica un comentari a l'entrada