dilluns, 20 de desembre de 2010

Mata l'any

M'assec a la taula al costat de l'estufa urbana d'aquell bar on un mal dia et vaig deixar.
Demano un cafè amb llet i miro la gent passar carregada amb bosses de marques internacionals.
Penso en el petit comerç i en la proporcionalitat entre fred i corvatura de l'esquena.
Encorvada, trec les mans de l'abric i encerclo la tassa, que crema.
Són les 18:30 i és completament fosc. Bosses i llums de nadal.
Alè translúcid que camufla els fumadors entre els que no ho són. Sí, però nosaltres podem fer-ne cercles.
L'escalfor de l'estufa, les meves mans coent-se a la brasa de porcellana, i el fred del carrer congelant el meu costat dret generen una concatenació de calfreds que acaben en un (eufemisme) degoteig de cafè amb llet sobre la taula i el meu pantaló.
Miro, bec, fumo, miro, penso.
Coses generalment poc resoltes. Algunes d'elles són històriques.
Arribes quan del meu cafè n'ha sortit un pingüí.
No em fico les mans a la butxaca i permeto que descobreixis com em tremolen.
Lamentes el retard, i jo desestimo el lament de forma sarcàstica. Em ric de mi, que no de tu. De mi per continuar tolerant-t'ho tot. Però tu ni ho veus ni ho saps.
Et miro, em veig, et demano un "com estàs" en un 90% retòric, perquè no m'importa massa a no ser que la resposta sigui un "no puc viure sense tu". El 10% és aquella esperança que mai perds.
Et miro, em veig, no t'escolto mentre em dius "bé, i tu" i penso que potser la millor resposta seria un "doncs mira, no ho sé, perquè no entenc què faig aquí davant d'un cafè glaçat i d'una gran frustració". Però em decanto pel "nar fent" de sempre.
Parlem, estirem i estirem la tensió fins que es dóna de si i la corda ja no tiba, sinó que es fa de goma. La goma s'escalfa i s'evapora creant un ambient passat, cordial, càlid, inclòs tendre.
Parles, somrius, t'emociones, i per un moment em confonc i assumeixo el paper de la que desperta cada dia al teu costat. Ens portem bé, em relaxo i deixo que entris amb el teu cavall de troia. Ja em mataràs demà, quan desperti i no sigui ella.
Fas balanç i et sembla tot plegat una merda penjada d'un pal. Per dins opino que és perquè no hi soc, però no ho dic, perquè els dos sabem que és mentida. Et dono la raó i et parlo del futur com l'oracle de Màtrix.
Em recordes quan era Trinity i encens la metxa de les complicitats.
Faig balanç i et dic que tot plegat és una merda penjada d'un pal. Per dins segurament opinaràs que no en tinc ni idea, perquè els dos sabem que és una collonada. Però em dónes la raó i demanes el compte.
Ens aixequem, passejem, ens mirem.
Ens abraçem, ens diem adéu i el meu seny afegeix un "per sempre" a l'hemisferi esquerre del meu cervell.
Camino cap a casa,  i penso que finalment tot plegat no es tant una merda penjada d'un pal, sinó un final a l'alçada dels 364 dies anteriors.

Àudio: No et fas el llit, Mishima.

1 comentari:

en zapping ha dit...

pessimista, però bonic! m'agrada com combines la delicadesa de les descripcions amb la contundència d'algunes paraules =)
aviam quin dia fem el nostre famós llibre, petita escriptora!
mmmuak