dissabte, 26 de juny de 2010

Desamor en set fases

1.0. Equilibri.
Ja està. Està fet i ho han protagonitzat els dos. I ara a tirar endavant. Negre cap a gris, canvi de llum. Fuma i mira, incrèdula, al seu voltant.
1.1. Tristesa - Idealització
S'asseu al sofà, amb cara d'angoixa i s'hi recargola com els cadells.
Posa la cançó de rigor, i sent que el cantant li comenta tot el temps que ha perdut al seu costat. Se li encongeix el cor.
Un final és reconèixer que quelcom no ha funcionat. I tots en som responsables, d'això que semblava impossible que pogués acabar.
1.2. Buidor
No hi ha ganes de fer res. El retorn al mercat matrimonial se li fa una muntanya. "De què treballes?" "Quina música t'agrada". Prefereix convertir-se en un tub metafísic. Menjar, evaquar i dormir. No vol saber res més. Mandra. Mandra tremenda.
1.3. Conspiratòria
Repassa instant per instant tots els moments i recau en la falsedat de tot plegat. Es posa de mal humor i flirteja amb la idea del temps perdut, que no invertit. El temps perdut ja no és al seu costat, sinó al costat d'ell. S'enfada una mica. Tot és una mena de frau i ella és prou estúpida com per haver-s'ho cregut.
1.4. Qüestionament
Potser el problema és ella... Potser és que no està feta per això. Potser s'ha de dedicar a la vida contemplativa, ben mirat, a la revolucionària, que és el mateix en el fons.
1.5. Pànic
Si el problema és ella... Massa poca passió per dedicar la vida a déu, o a rebentar el sistema. Si el problema és ella, serà una infeliç que fuma tres paquets diaris i es depila poc. Els gats ompliran la seva casa i un dia morirà devorada per un àvid siamès. I la trobaran quatre setmanes més tard quan un veí hagi triat entre morir ofegat per la pudor o posar una denúncia. No, no, no pot anar així, això.
1.6. Cinico-sarcàstica
"Vols truita d'albergínia?"
"No gràcies"
"Tasta-la, està molt bona!"
"Jo també estic molt bona i ningú em vol tastar"
Tota conversa acaba amb una frase lapidària que es revolca en aquella ferida. Com si ella fos la única que pateix aquests mals. Amb certa dosi d'egocentrisme.
1.7. Despressió
La veu venir, profunda, lenta i llarga. L'accepta i es decideix a atravessar-la amb la motxila plena a rebentar, carregada de merda. Ara no ho sap, però si ningú li ho diu, la merda serà evocada en la següent relació, perpetrant així l'espiral d'errors. El que sí que sap és que hi ha un bosc, i ella s'aferra al tronc del primer arbre que troba, no fos que la sensatesa l'apartés de l'autocompassió.

Es compra un gat.

Àudio: Sharing, Unbelievable Truth

1 comentari:

en zapping ha dit...

Doncs jo no abraço cap arbre, t'abraço a tu!
un petonarro!!!!!