divendres, 8 d’octubre de 2010

Remescla de 13/11/2006

Es desperta. Un altre cop tard i amb aquell nus a l'estómac que fa setmanes que té.
La Júlia no sap on va. No sap on anar, ni tansols coneix la direcció que està prenent, ni si l'hauria de canviar.
No sap res i això la tortura. Suficientment per marejar-se, suficientment poc com per no morir a l'intent.
Mal de cap. Cafè sol i piti.
Es dutxa. La cara contra l'aigua, cinc minuts de silenci en degoteig. Es frega lentament amb un nou sabó parfum rassurant. En una altra ocasió hagués aprofitat aquells frecs. En una altra ocasió.
Surt de la dutxa i es mira el mirall. Millor, que estigui entel·lat.
De cop sent que es fa petita. De cop, una forta pressió i ho veu tot blanc i llumiós. Pessigolleig. S'asseu a la tassa recolzant el cap a la paret. No sent res, no veu res. Despullada, nota que es glaça sense força per tapar-se. S'abraça a la tovallola.
Es redreça. Hauria d'haver esmorzar. Fa setmanes que es nodreix de cafès sols i pastes a corre-cuita com a únics àpats. De tant en tant alguna sopa.
La Júlia no coneix la manera fàcil i ràpida de desfer el seu nus. No sap, ni pot, ni vol tallar la corda, i tampoc sabria quin tram estirar. Ella va fent. No sap res d'allà. Tampoc sap res d'ell. No sap si vol saber alguna cosa d'ell. Amb la resta de coses, va endarrerida.
Obre l'agenda i inicia el dia.
Esmorzant, imagina coses. Pensa en com podria haver estat la seva vida i en què és en realitat. Es posa preguntes. Moltes. Busca respostes. És una màquina-pensant que no s'atura. Com un vibrador abandonat sobre una taula, donant voltes sobre si mateixa, remugant, però sense generar cap tipus de plusvàlua... (ella, que no el vibrador)
La màquina continua fent les coses d'ofici. Ara envia un mail. Ara va al lavabo. Ara fuma. Ara n'envia un altre. La màquina va fent, com si tot plegat no anés amb ella.
Per les nits, en companyia, com si tot anés prou bé. Que no genial ni molt bé ni perfecte, però cap problema.
Es reuneix, conversa, i deixa creixer el petit cínic que porta dins. I tantes coses deixen de ser greus per tornar a la ingravidesa de la rutina imposada. Tant victoriosament imposada.
Se'n va al llit. S'aixeca, es droga, torna al llit. Pensa en ell, i pensa en tu, i en tot allò que haria passat si no estigués al llit en pijama. S'adorm esperant que arribi l'endemà per marejar-se de nou a la dutxa.

Àudio: La Gent Normal, Manel

1 comentari:

en zapping ha dit...

doncs sí, al cap i a la fi gent normal!! digues-li que no es drogui tant i que es reuneixi més =)