dijous, 15 de juliol de 2010

La catalana emprenyada

La Berta es calça les espardenyes i es penja l'estelada al coll.
Ha quedat amb els seus companys per manifestar-se i dir que són una nació i que decideixen. Ho fa una mica perquè toca, perquè mola, i perquè ha descobert una cosa: una alta correlació entre atractiu masculí i independentisme radical. Creu que ho pensa tothom, però no ho ha comentat amb ningú.
Casualment o no, la seva satisfacció sexual ha anat de la mà amb l'evolució de l'Estatut, i a vegades pensa que els seus errors també guarden paral·lelisme amb tot plegat. Ella de l'Estatut en faria cendra, però aquella manifestació promet a nivell d'exemplars dignes de passar-se per la pedra.
Els prefereix radicals, i si pot ser de sang impura.
Sota un sol de justícia es planta enmig de la massa i mira al seu voltant.
Tret dels seus companys, la meitat dels quals dones, i l'altra meitat ja desgastats per la seva mirada, només veu famílies contentes i/o mascles d'edat massa avançada.
On són les joves promeses? Descobreix que aquella manifestació és massa multiduinària com per treure'n profit.
Certament decepcionada, avança poc a poc entre cossos suats. Més aviat, rellisca poc a poc entre cossos amarats de suor i crida de tant en tant alguna cosa, més d'esma que no pas per convicció.
En algun punt que no recorda es torna a crear una mena de tap provocat per un helicòpter. Observa que tothom s'ha aturat per cridar més fort, com els nens que veuen un avió i el saluden. La calor, el cansament, una nafra al peu dret i la decepcio hormonal l'indueixen a mirar-s'ho desde fora i se sent raonablement patètica. Aturats i cridant a helicòpters els viatjants del qual no senten ni entre ells mateixos (per alguna cosa portaran auriculars amb micros, pensa). Una bafarada de suor calenta inunda el seu nas. Gira la vista per saber qui és capaç de segregar allò i veu un jove d'estètica radical, dels que a ella li agraden, que se la mira amb ulls juganers. Potser tindrà uns cinc anys menys que ella.
Ell, amb les seves patilles i l'arracada penjant, comença a cridar amb veu greu, molt greu, i a treure pit, comprovant de refiló que ella l'observa. Un ritual digne del National Geographic.
Veient que no és suficient, inicia un "feixista qui no voti" al seu costat, intensificant l'activitat de les seves glàndules sudoríperes i trepitjant la nafra de la Berta de forma intencionadament accidental.
El jove catalo-jarrai s'atura de cop i l'agafa per l'espatlla per demanar-li disculpes i, amb una mica de sort, iniciar la conversa necessaria. La Berta, marejada, no sap si pel dolor o la fortor d'aquelles aixelles, se'l mira, li etziba una patada al genoll, i marxa, indignada, de la manifestació.

Àudio: Runaway, Gentelman