Elitisme estètic

Mai he estat amant de la gent guai. Soc més de renegar de qualsevol tribu urbana entenent-la com a persones que s'autoetiqueten de manera més o menys inequívoca.
Targetes de presentació enganxades a un troç de carn.
És coneguda a més la meva animadversió a determinats crepuscles obscurs, com els moderns. Tanta autosuficiència m'abruma. Tal desplegament de característiques mitjançant unes ulleres i uns pantalons és en el fons posar-me un mirall davant i dir-me que jo no en sé de música, que per no saber-ne, no sé ni definir una línia d'estil. Que per no saber definir una línia d'estil, no tinc ni estil vestint. Que per no tenir estil vestint, no sé el que m'agrada. I com que no sé el que m'agrada, llegeixo llibres anacrònics, vaig a locals démodées i a concerts censurables. I amb actitud reaccionària desprecio enèrgicament qualsevol cosa relacionada-amb. Perquè l'instint, equivocat o no, em treu del forat i em diu que ells, en el fons, són igual de patètics per dins que jo.

Tanmateix, entre ulleres de pasta, tirants i camises, entrar de tant en tant a un local amb pinzellades hipsters té el seu què, ni que sigui per evidenciar la falta de congruència general que m'acompanya desde sempre. La mera vocació observacional m'indica que entre ells també hi ha classes, i que trobar un crepuscle autèntic pot ser fins i tot un plaer. Entrar en un local com el Bonobo i veure que el blanc i el negre primen sobre el beige o el blau pastel és fins i tot recomfortant. Que tothom s'hagi dutxat aquell dia no deixa de ser un mínim que a vegades es transofrma en plus, i que algun poltergeist introdueixi cert biaix de selecció en els que hi entren, fa que inclús vingui de gust quedar-se i mirar. Que la música acompanyi i els cambrers siguin amables, que per algun altre extrany fenomen l'alta proporció de dones extremadament boniques es compensi amb l'altra proporció d'homes altament atractius que a més parlen llengües vernacles és, al final de la nit, agradable.

Àudio: Heaven can wait, Charlotte Gainsbourg

Dies de llit

Passar la grip és com passar un petit calvari.

Això ho sabem tots i ho vivim repetides vegades a les nostres vides. Sabem d’on ve i com prevenir-la, però com si d’un acte massoquista es tractés, la deixem entrar de tant en tant. Defalliment físic, ulls vidriosos i so en stereo de l’edat de pedra.

Passar la grip és com passar un petit calvari individual.

Tots l’hem passada, però no la podem compartir (excepte quan la molt puta decideix repartir-se entre tots els membres d’una unitat familiar. Aleshores és el drama). Ens sumim en una mena de curta, sobtada i profunda depressió i la passem sols.

Dins el llit, que t’has fet tu mateix, trobes a faltar no haver-lo fet tu, i haver-te’l trobat així. Trobes a faltar la mà aliena sobre el teu front, trobes a faltar un bol de sopa que apareix com per art de màgia entre les teves mans. Trobes a faltar una abraçada.

Els dies de llit porten a sentir-te una mica desgraciat per allò que podries estar fent i que no fas. Per allò que podries haver fet dies abans i que no vas fer. Són dies per pensar en el que et manca, i en el que et sobra. Són dies de no voler pensar, i no obstant, fer-ho.

Són com dies de tancar per vacances, sense la possibilitat de deixar escapar la ment, que t’obliguen a anar fent balanços constants de petits fragments de la vida que s’exageren i s’agreugen a causa de la febre.

Els dies de llit ens tornen més dolços, més dòcils, més dèbils, més tendres. La nostra voluntat es torça, potser per feblesa, potser per consideració per qui ens està fent cas en aquell moment. Són dies difuminats, blancs i grocs, suaus, però d’aire dens.

Són dies, això sí, de dormir en profunditat.

Àudio: Wa yeah, Antònia Font 

FO

Mai s'havia parat a pensar massa en els sentits de les coses i de les no-coses.

La nota comuna entre les màximes que tenia clares era prou edonista:Viure la vida, aprofitar el moment.... bla bla... tot plegat per trobar l'autoplaer, o l'autocomplaença.

Per això creia fervorosament en la masturbació i en la lectura romàntica. De les persones preses una per una, en desconfiava força, per allò de que sempre se n'acabava emportant un disgust o una decepció... Aquestes idees es feien més poderoses amb aquells que intentaven fer de guia a una suposada persona desprovista de fe, com ell.

Poques coses trobava més buidants que envoltar-se d'il·luminats, de persones que es dedicaven la vida a buscar sentits a conjunts sense sentits, com els filòsofs, els científics, els revolucionaris o els religiosos. Il·lusos tots ells.


Si la sola cosa que havia aconseguit entendre i copsar-ne la certesa en 38 anys de deriva era que hi ha coses que condueixen a la mort, com no respirar, no menjar, o burxar a un hooligan, per a què buscar altres respostes?


Ell es considerava prou intel·ligent per renunciar amb orgull al coneixement. Tant intel·ligent que es desconcertava de la idiotesa que l'envoltava.


Sense amics, ni família, ni fulanes que l'aguantessin, es trobava sol en un lloc de sols. Sortia per comprar al Condis, i en tornava esparverat.
Cada indici d'estupidesa humana se li clavava a l'estómac amb gradual agudesa.
Primer va llançar-se a les marques blanques. La publicitat és l'exponent de la màxima imbecilitat. Missatges suposadament subliminals, que acomplexarien a qualsevol esperit dèbil (i si debilitat ve associada a estupidesa, estaríem parlant d'un 99,9% de l'espècie). Associacions d'imatges, eslògans agosarats. Un despropòsit rera l'altre.
Les marques blanques almenys es saltaven la tonteria i donaven un parell de consells força estalviables  (no, clar que no et pots beure el cony de salfumant!).
El pitjor era passar per caixa. Dones que havien perdut el sentit de l'harmonia estètica (hi és, existeix i allò de que "contra gustos no hi ha res escrit" era una mostra més de l'imbecilitat de les masses) i que preguntaven, sempre tant retòricament, si necessitava quelcom més ("vostè creu que m'hauria menjat aquesta cua de ser així???? i aturarà tot el procés perquè vagi a buscar el "alguna cosa més" que necessito?" va etzibar-li un dia a la Míriam S.)


La Míriam S. persistia en les seves repudiables maneres, i la Yoli P. no oferia un millor tracte, de manera que un dia va descobrir que Caprabo li portava la compra a casa. Si, era més car, però què no pagaria per evitar constatar de nou que tot pot empitjorar.


La cocció de la vedella era un altre insult a la seva injusta intel·ligència. Tota aquella aigua que brollava d'entre els tendrums li recordava que li havien portat qualsevol cosa excepte vedella. Va decidir evitar-la. L'exagerada durada dels sucs i els iogurts el van conduir a la mateixa decisió. El pudent líquid del pollastre li va recordar que no podia ser més sa que el mercuri del peix. L'extrema bellesa de les verdures, finalment, el va portar a concloure que la mel era l'únic producte sincer que podria trobar. Finalment una càries infectada li va dir que, en realitat, allò no era un suïcidi.


Àudio: Another one bites the dust, Queen

Felicitat gratuïta

Que la meva "nova" bicicleta sigui l'aparell que més il·lusió m'ha fet en els últims temps diu molt en favor del meu instint neo-ludista. Aquell que permet que mp3, ordinadors i altres aparells, inventats per persones en el seu moment més joves que jo, morin a les meves mans sense motiu aparent. I que em costi una eternitat reparar-los, si s'escau. També diu molt del que demano.

Baixar la Diagonal i en dos dies saber-se de memòria les pujades i baixades que li fan mal a les rodes, i mirar per sobre l'espatlla els pringats que van en bicing, compadint-los de portar trastos grinyolants que frenen a disgust si no ho fan constantment i deliberada.

Arbres, passeig, peatons despistats, peatons enfadats amb el món. Peatons despistats i enfadats amb el món. En bicing em feien ràbia. Ara em fan gràcia. Arbres, passeig, aire.

Agafar el passeig de Sant Joan, mirar enrera i pensar que quina ràbia no baixar-lo desde Travessera de Gràcia, perquè mira que n'és de bonic aquell tram. Arbres, passeig, baixada.

Arribar a Tetuan i pensar que he de trobar una forma més eficient de creuar-la, i que per ser un nus no és pas lleig, i que és armònic, i que aviam quan acaben el coi d'obres. Obres, passeig, motos sense silenciador al tub d'escapament, fum. El petit hippie-ecologista-menjaflors que tots portem dins, desperta per uns instants.

Passar per sota l'Arc de Triomf i pensar que Lluís Companys té l'amplada suficient perquè vianants, coloms, jugadors de petanca i ciclistes poguem conviure sense tensions. Opinar que als coloms els importa poc jugar-se el físic. Pensar en la necessitat de comprar una càmera de vídeo i enganxar-me-la al cap. Passeig, arbres, esses amb la Fina.

Cagar-se una mica en el semàfor de Pujades, que està fet amb el cul des del punt de vista peatonal. I és que sempre hem d'esperar. Sentir-se una mica pringada veient com els peatons creuen en vermell mentre jo resto allà, en plan cívic, aturada. Que la llum del matí, tant blanca i brillant compensi la intútil espera. Tombar per Ciutadella. Arbres, passeig, vianants que circulen deliberadament pel carril bici.

Arribar a la Universitat amb encara olor de gespa sota el nas, enganxar la Fina. Girar-se deu metres més endavant i mirar-la, per si de cas.

Àudio: Qui n'ha begut, Mishima (soundtrack)

Remescla de 13/11/2006

Es desperta. Un altre cop tard i amb aquell nus a l'estómac que fa setmanes que té.
La Júlia no sap on va. No sap on anar, ni tansols coneix la direcció que està prenent, ni si l'hauria de canviar.
No sap res i això la tortura. Suficientment per marejar-se, suficientment poc com per no morir a l'intent.
Mal de cap. Cafè sol i piti.
Es dutxa. La cara contra l'aigua, cinc minuts de silenci en degoteig. Es frega lentament amb un nou sabó parfum rassurant. En una altra ocasió hagués aprofitat aquells frecs. En una altra ocasió.
Surt de la dutxa i es mira el mirall. Millor, que estigui entel·lat.

De cop sent que es fa petita. De cop, una forta pressió i ho veu tot blanc i llumiós. Pessigolleig. S'asseu a la tassa recolzant el cap a la paret. No sent res, no veu res. Despullada, nota que es glaça sense força per tapar-se. S'abraça a la tovallola.
Es redreça. Hauria d'haver esmorzar. Fa setmanes que es nodreix de cafès sols i pastes a corre-cuita com a únics àpats. De tant en tant alguna sopa.
La Júlia no coneix la manera fàcil i ràpida de desfer el seu nus. No sap, ni pot, ni vol tallar la corda, i tampoc sabria quin tram estirar. Ella va fent. No sap res d'allà. Tampoc sap res d'ell. No sap si vol saber alguna cosa d'ell. Amb la resta de coses, va endarrerida.
Obre l'agenda i inicia el dia.
Esmorzant, imagina coses. Pensa en com podria haver estat la seva vida i en què és en realitat. Es posa preguntes. Moltes. Busca respostes. És una màquina-pensant que no s'atura. Com un vibrador abandonat sobre una taula, donant voltes sobre si mateixa, remugant, però sense generar cap tipus de plusvàlua... (ella, que no el vibrador)
La màquina continua fent les coses d'ofici. Ara envia un mail. Ara va al lavabo. Ara fuma. Ara n'envia un altre. La màquina va fent, com si tot plegat no anés amb ella.

Per les nits, en companyia, com si tot anés prou bé. Que no genial ni molt bé ni perfecte, però cap problema.

Es reuneix, conversa, i deixa creixer el petit cínic que porta dins. I tantes coses deixen de ser greus per tornar a la ingravidesa de la rutina imposada. Tant victoriosament imposada.

Se'n va al llit. S'aixeca, es droga, torna al llit. Pensa en ell, i pensa en tu, i en tot allò que haria passat si no estigués al llit en pijama. S'adorm esperant que arribi l'endemà per marejar-se de nou a la dutxa.

Àudio: La Gent Normal, Manel