Entre Sarrià i Sants no només hi passa el 30 (II)

Després de incontables caps de setmana de "ah, però que és cap de setmana?" disposo d'un d'aquests petits parèntesis que resulten freqüents per una majoria. I volia fer barri. Baixo a comprar el diari, i m'entaforo a un cafè de nom francès. Penso que Sarria té un alt component migratori francès. M'acosto al cambrer i li demano un cafè amb llet i un croissant. Em respon amb accent bretó i automàticament les meves expectatives sobre el croissant creixen geomètricament. Si alguna cosa fan bé aquesta gent són els croissants. I no defrauda. Penso en com m'agrada la situació i em submergeixo en el diari. Però davant meu observo la interacció entre dues taules, amb dues dones a cadascuna i una distància d'uns 50 anys. El sector d'edat avançada està liderat per una senyora que articula un discurs de llarga durada i amb un castellà castís. El sector post-adolescent no està liderat per cap de les dues mosses, que miren a les senyores amb cara de fals interès. La senyora és la clàssica catòlica de posició acomodada i consciència caritativa. Possiblement la demència senil estigui fent de les seves. De tant en tant conclou amb dues sentències que alterna aleatòriament: "No tengais nunca miedo de nada" i "no os dejéis intimidar", per variar.
La situació, i el discurs, son prou còmics i m'embadaleixo. Entra aleshores una parella fascinant i de les que veig sovint per aquestes contrades. Es tracta d'una senyora que ronda els 90 anys, amb evidents problemes de mobilitat, acompanyada per una noia d'origen andí. A vegades aquestes parelles em generen certa pena. A vegades els acompanyants no tracten les avies amb el carinyo que necessiten i se'ls nota que no els agrada la feina. En aquell cas, la noia d'origen andí es mira la (seva) iaia amb evident estima. Ella li parla amb un castellà de Berga, esquitxat de catalanades risibles. L'altra escolta, somriu i alterna les mirades dolces amb mirades atentes. Controla que no li caigui el cafè, li remena el sucre i li posa la bossa a resguard. Quan li cau la crossa al terra s'aixeca a recollir-la, i li clava una cordial bronca a l'avia que l'intentava agafar sola, jugant-s'hi el físic. Veig un tant curiós com bonic vincle.
La iaia es mira la conversa entre les dues taules, i la seva acompanyat també. La iaia li fa un comentari, i l'acompanyant es descollona. Observo com les dues es mofen de la taula de dones d'edat avançada. I penso que això és interculturalitat i la resta tonteries.
M'acabo el cafè i marxo, pujant a Artós per comprar. Allà em creuo amb el cambrer del bar amb pinzellades nordafricanes, que em saluda dient un perfecte "Bon dia, noia!". I penso que poc a poc formo part d'aquí.
Àudio: La merda se'ns menja. Els amics de les Arts