Equilibri irreflexiu

La nostra generació és aquesta que ha estat fortament influenciada pels valors postmoderns, que han penetrat amb força dins nostre i poc a poc comencem a experimentar cert rebuig cap a ells. Igual que els notres pares intentaven fer la transició del que és burgès al que és post-material, però sempre els veiem el llautó al final del camí.
La bellesa es troba en l'interior, fes el que t'agrada, gaudeix de la vida, tot és possible i tot està per fer. Aquesta onada hedonista és la mateixa que ens fa mirar enrera, veure què érem de petits, mirar-nos ara, veure el que som, i mirar el futur que miravem de petits i deixar anar una ganyota sarcàstica. Culpem als altres de les nostres frustracions, tant les materials, que les tenim, com les post-materials.
Intento viure en equilibri, i ho aconsegueixo. Les meves idees radicalment refos i post-modernes es dilueixen entre constriccions materials que m'importen. El meu ideal d'amor, construit sobre la base de disney i hollywood (a qui culpo, lògicament, juntament amb La Fontaine i d'altres moralistes encoberts de líders escolta de la humanitat menor de 12 anys) es va esfondrar en el seu moment. Intentant reconstruir-ho tot, pensant mes i deixant-me endur menys, els pedaços van aguantar el que van poder aguantar i em trobo de nou pensant que allò era el que realment importava. Intento re-omplir els buits amb les avantatges del status laboral, que pago car a canvi d'acceptar una precarització que qualsevol post-modern de veritat vomitaria. Afegeixo inputs alegres a la meva vida, m'envolto de la resta d'amors que valen la pena i vaig fent. Fins que de cop qualsevol fantasma (que ara es diu "amor de veritat que no tens" i ara "què faràs de la teva vida demà passat?") se'm planta davant per fotre'm una ostia amb la ma oberta i demanar-me, per favor, que m'adoni de lo fraudulenta que és la nostra generació. I penso en aquella (Dagerman) insaciable necessitat de consol que tenim els que vam néixer sense fe, i culpo a d'altres per aquest equlibri irreflexiu al que tendeixen les meves cames.
I somnio en la creperia mentre vaig fent impertorbable i tranquil·la.

Àudio: Cycling Trivialities, Jose Gonzalez (inequívocament)

La "i griega" todavía tiene esperanzas

A les expectatives de conèixer en més profunditat els canvis adoptats en la nova Ortografía que serà ratificada el proper dia 28 (un drama per Catalunya, on podria produir-se una pseudo-curva de Phillips que es debat entre la ratificació i anar a votar, assumint és clar que tots els ciutadans consideren igualment com a deures ciutadans seguir i participar de les eleccions i estar informats de l’evolució que pren una de les seves llengües) (i amb prepotència em pregunto “què passa? No seré l’única que no faci assumpcions que no es compleixen”), llegeixo amb una barreja de sorpresa i divertiment amb un lleuger toc d’indignació l’article publicat al País que recull alguns punts de la “reforma” (?).

Sembla que la i grega en castellà passarà a anomenar-se “ye”, tal com ja s’anomena en el primer país de para castellana (Mèxic). Aquesta decisió es pren a canvi de la victòria espanyola sobre la denominació de la be baixa (en castellà-España “uve”, i ara també per a tot castellanoparlant, en detriment de la be baja o be corta). Sembla que el País considera una pena que es perdi el concepte de “i grega” per les connotacions històriques i culturals que té tal denominació. Opinió amb la que podria estar d’acord.

Llegeixo amb alegria el comentari que fa Juan Antonio González Iglesias, poeta y profesor de Latín de la Universidad de Salamanca, en contra de canviar Quórum per Cuórum. Si bé la meva oposició seria igual, la justificació [Quórum es un cultismo, un tecnicismo jurídico y político que si no se escribe bien no sé qué persona inculta la va a usar. El vulgo no necesita quórum porque nunca se reúne con consecuencias jurídicas] em fa pensar que jo no pertanyo al “vulgo” perquè m’he sentit moltes vegades necessitada de quòrum, o perquè sé com s’escriu i d’on ve i, el millor de tot, potser per l’eufonia de la paraula, és una d’aquelles que amb una vegada n’hi ha prou per reconèixer-la, re-escriure-la i, qui sap, utilitzar-la en situacions que si bé no són jurídiques ni polítiques sí que requereixen quòrum (com llogar una furgoneta per anar de viatge). Podria tractar-se d’un cas de conceptual traveling? (Sartori).

Finalment, la supressió de l’accent a paraules com guion, hui, riais, Sion o truhan  - se consideran monosílabos - em provoquen una infinitament profunda sensació d’inseguretat. Perquè si es consideren “monosílabos” jo no sé, doncs com es pronuncien. I el pitjor de tot, és d’imperiosa necessitat que Julio Iglesias re-pensi un dels seus hits, perquè ha fet una cagada espectacular amb la mètrica. És curiós que mai ningú abans hagués posat el crit al cel. El que no acabo d’entendre, doncs, és quin és el rol de la lletra “h” en aquesta paraula. Potser podria arribar a substituir l’accent, però en tot cas, l’enigma de considerar “truhan” un monosílab, perdura, a no ser que qui l’estigui cagant (i aquí acuso a Julio Iglesias directament) sigui jo. Mentrestant aprendré a pronunciar guion, hui, riais amb diftongs per tot arreu.

I, ai, la RAE recomienda no poner tilde ni a los pronombres demostrativos ni al adverbio solo, ya que el riesgo de confundirlos con los demostrativos que determinan a un nombre o el adjetivo solo se produce muy raramente. I mentre em pregunto si parlava del “adjetivo solo” o de “solo se produce”, penso que l’autor d’aquest article és, senzillament, brillant.

Perquè després diguin que la Generalitat amenaça el castellà.... ha-ha-ha...

Prepara l'hivern

Algú per qui tinc especial debilitat em va dir un dia que soc una "criatura hivernal".
Tinc predilecció pels hiverns, potser perquè vaig néixer a les seves portes i la meva primera sensació seria de fred i no de calor. D'estar embolicada com un entrepà dins una manta entre els pits de la meva mare. Potser per això, visc sempre embolicada, pels llençols del llit, per un mocador, per mil capes de samarretes i/o jerseis. No soc fredolica, ans al contrari, i adoro el fred. I quan ho dic, algú d'origen norteny m'envia una mirada que és barreja de "pobra" i "no en tens ni idea de què és l'hivern".
La sopa, dins una tassa de tè i entre les mans. Els guants. El barret, i la meva bufanda verda. I abrics, i cos lleugerament encorbat. I mirar al terra, caminant amb mitja pressa pel carrer Astúries. Silenci, alès que floten a l'aire fred. Cafès-banyera. Vi negre. Tot senta una mica millor. Les pells no s'enganxen, sinó que es busquen, i es troben, contentes. Mans fredes que passen per sota jerseis gruixuts i que ens ericen fins l'últim racó del cos. Refredats que no són tant desagradables, perquè toquen.
Potser perquè soc una criatura hivernal, les millors coses em passen a l'hivern. Els records més dolços decoren els mesos de desembre, de gener, de febrer. Prendre una infusió a la terrassa d'un bar a les tres de la matinada, intentant fumar sense esclatar a tossir i desitjant profundament que em fessis un petó adolescent. Seure a l'escalinata del Sagrat Cor de París gaudint d'un paio que crida amb la guitarra lleugerament desafinada "Lasciatemi cantare". I mirar al meu costat i pensar que la ciutat no és només per anar-hi en parella. Retrobaments, perdons, adéus camuflats de "fins aviats". Rebre una trucada que significa un canvi de vida. Fer sopa de sèmola verda a la cuina d'un alberg infecte de Londres. I sempre tant ben acompanyada. Fer vida urbanita, intentar anar a tocar la neu, dormir al sofà més còmode del món. Buscar el contacte constant amb fonts de calor, amb robes, amb mans. Fer-se petit per ser abraçat per quelcom més gran.
Oblidant l'estiu i passant de puntes per la tardor, el meu cos prepara ja l'hivern.

Àudio: L'Italiano, Tuto Cutungo