Elitisme estètic

Mai he estat amant de la gent guai. Soc més de renegar de qualsevol tribu urbana entenent-la com a persones que s'autoetiqueten de manera més o menys inequívoca.
Targetes de presentació enganxades a un troç de carn.
És coneguda a més la meva animadversió a determinats crepuscles obscurs, com els moderns. Tanta autosuficiència m'abruma. Tal desplegament de característiques mitjançant unes ulleres i uns pantalons és en el fons posar-me un mirall davant i dir-me que jo no en sé de música, que per no saber-ne, no sé ni definir una línia d'estil. Que per no saber definir una línia d'estil, no tinc ni estil vestint. Que per no tenir estil vestint, no sé el que m'agrada. I com que no sé el que m'agrada, llegeixo llibres anacrònics, vaig a locals démodées i a concerts censurables. I amb actitud reaccionària desprecio enèrgicament qualsevol cosa relacionada-amb. Perquè l'instint, equivocat o no, em treu del forat i em diu que ells, en el fons, són igual de patètics per dins que jo.

Tanmateix, entre ulleres de pasta, tirants i camises, entrar de tant en tant a un local amb pinzellades hipsters té el seu què, ni que sigui per evidenciar la falta de congruència general que m'acompanya desde sempre. La mera vocació observacional m'indica que entre ells també hi ha classes, i que trobar un crepuscle autèntic pot ser fins i tot un plaer. Entrar en un local com el Bonobo i veure que el blanc i el negre primen sobre el beige o el blau pastel és fins i tot recomfortant. Que tothom s'hagi dutxat aquell dia no deixa de ser un mínim que a vegades es transofrma en plus, i que algun poltergeist introdueixi cert biaix de selecció en els que hi entren, fa que inclús vingui de gust quedar-se i mirar. Que la música acompanyi i els cambrers siguin amables, que per algun altre extrany fenomen l'alta proporció de dones extremadament boniques es compensi amb l'altra proporció d'homes altament atractius que a més parlen llengües vernacles és, al final de la nit, agradable.

Àudio: Heaven can wait, Charlotte Gainsbourg