Dies de llit

Passar la grip és com passar un petit calvari.

Això ho sabem tots i ho vivim repetides vegades a les nostres vides. Sabem d’on ve i com prevenir-la, però com si d’un acte massoquista es tractés, la deixem entrar de tant en tant. Defalliment físic, ulls vidriosos i so en stereo de l’edat de pedra.

Passar la grip és com passar un petit calvari individual.

Tots l’hem passada, però no la podem compartir (excepte quan la molt puta decideix repartir-se entre tots els membres d’una unitat familiar. Aleshores és el drama). Ens sumim en una mena de curta, sobtada i profunda depressió i la passem sols.

Dins el llit, que t’has fet tu mateix, trobes a faltar no haver-lo fet tu, i haver-te’l trobat així. Trobes a faltar la mà aliena sobre el teu front, trobes a faltar un bol de sopa que apareix com per art de màgia entre les teves mans. Trobes a faltar una abraçada.

Els dies de llit porten a sentir-te una mica desgraciat per allò que podries estar fent i que no fas. Per allò que podries haver fet dies abans i que no vas fer. Són dies per pensar en el que et manca, i en el que et sobra. Són dies de no voler pensar, i no obstant, fer-ho.

Són com dies de tancar per vacances, sense la possibilitat de deixar escapar la ment, que t’obliguen a anar fent balanços constants de petits fragments de la vida que s’exageren i s’agreugen a causa de la febre.

Els dies de llit ens tornen més dolços, més dòcils, més dèbils, més tendres. La nostra voluntat es torça, potser per feblesa, potser per consideració per qui ens està fent cas en aquell moment. Són dies difuminats, blancs i grocs, suaus, però d’aire dens.

Són dies, això sí, de dormir en profunditat.

Àudio: Wa yeah, Antònia Font