Fermer pour congées

Tancar per vacances està prou bé. Cadascú té un moment de repàs vital del cicle.
Penso en les coses que m'han sortit malament, però no massa, perquè ja me'ls conec, els errors que he comès. Penso en el meu gos i en quantes vegades l'he trobat a faltar.
Penso també en els somriures rebuts i regalats.
Penso en les novetats, que són resultat d'una suma agredolça, un resultat que és el que hi ha, el meu resultat, no té més.
Tancar per vacances està bé, prou bé, i barrar, i decidir que, a partir de divendres, tot torna a començar.

Àudio: Better together, Jack Johnson - no per la lletra sinó per la música :)

Calor calor.... acosta't una mica per favor

Tantes converses al voltant del clima i tant poca vocació per endinsar-se a un dels àmbits més fructífers de les converses d'ascensors.
Diuen que per ser meteoròleg cal estudiar física prèviament. Tants anys exprimint-se el cervell perquè després qualsevol pugui dir qualsevol cosa al respecte. Com en economia o en política. Per això en el seu lloc preferiria especialitzar-me en la teoria de cordes o física nuclear.
L'intrusisme en la meteorologia és fora de sèrie.
El pitjor de tot, és que sovint els intrusos l'encerten. I quina poca apreciació professional que se'ls professa.
Aquest hivern ha fet un fred que t'hi cagues, això vol dir que aquest estiu ens voldrem morir tots de la calor. I ens quedem tant amples i satisfets de la nostra sentència, desbaratant la feina de qualsevol "físic de segona" que dedica el seu privilegiat cervell a dir-nos "el que ja sabem tots". I de nou, el pitjor és que s'equivoquen més ells que els meteoròlegs amateurs, aquells que han après a "l'escola de la vida" (i quina ràbia fa la gent que es presenta amb aquesta frase, de nou tirant pel terra els esforços de generacions i generacions per aportar universitats públiques i de qualitat), que són els mateixos que et diuen "Si la corneja vuela rasante, coje bufanda y guante", o "al maig, cada dia un raig". I en el fons, poca raó els falta.
Enguany deien que l'estiu seria seriosament fred (en relació amb altres estius, clar). Finalment, ha vençut el clamor popular i ens veiem tots amb el cutis llustrós, patint constants traicions del desodorant i amb ganes de llançar-nos al terra. La humitat ens estarrufa els cabells i fa que el contacte físic amb altres cossos es faci menys desitjable que a la primavera, i encara menys que a l'hivern, on el fred és la gran excusa per regalar abraçades.
Les esperes a les andanes es fan insuportables, i passar per davant d'una sortida d'aire acondicionat és una mena d'entrebanc més que encaixem amb esportivitat, perquè no hi ha alternativa. Pujar a casa és una mena de barreja entre l'esperança i el desengany. Les porteries de les cases antigues, que sempre són força fredes, ens fan pensar que a casa estarem frescos, però no. I seiem al sofà, intentant que la superfície de contacte entre pell i pell, entre pell i sofà, entre cabells i pell, sigui la mínima, esperant que potser amb una mica de sort una brisa inesperada passi, com qui no vol la cosa, per la sala.
I ja no sabem on posar-nos.

Àudio: On s'amarre, Les Têtes Raides

La catalana emprenyada

La Berta es calça les espardenyes i es penja l'estelada al coll.
Ha quedat amb els seus companys per manifestar-se i dir que són una nació i que decideixen. Ho fa una mica perquè toca, perquè mola, i perquè ha descobert una cosa: una alta correlació entre atractiu masculí i independentisme radical. Creu que ho pensa tothom, però no ho ha comentat amb ningú.
Casualment o no, la seva satisfacció sexual ha anat de la mà amb l'evolució de l'Estatut, i a vegades pensa que els seus errors també guarden paral·lelisme amb tot plegat. Ella de l'Estatut en faria cendra, però aquella manifestació promet a nivell d'exemplars dignes de passar-se per la pedra.
Els prefereix radicals, i si pot ser de sang impura.
Sota un sol de justícia es planta enmig de la massa i mira al seu voltant.
Tret dels seus companys, la meitat dels quals dones, i l'altra meitat ja desgastats per la seva mirada, només veu famílies contentes i/o mascles d'edat massa avançada.
On són les joves promeses? Descobreix que aquella manifestació és massa multiduinària com per treure'n profit.
Certament decepcionada, avança poc a poc entre cossos suats. Més aviat, rellisca poc a poc entre cossos amarats de suor i crida de tant en tant alguna cosa, més d'esma que no pas per convicció.
En algun punt que no recorda es torna a crear una mena de tap provocat per un helicòpter. Observa que tothom s'ha aturat per cridar més fort, com els nens que veuen un avió i el saluden. La calor, el cansament, una nafra al peu dret i la decepcio hormonal l'indueixen a mirar-s'ho desde fora i se sent raonablement patètica. Aturats i cridant a helicòpters els viatjants del qual no senten ni entre ells mateixos (per alguna cosa portaran auriculars amb micros, pensa). Una bafarada de suor calenta inunda el seu nas. Gira la vista per saber qui és capaç de segregar allò i veu un jove d'estètica radical, dels que a ella li agraden, que se la mira amb ulls juganers. Potser tindrà uns cinc anys menys que ella.
Ell, amb les seves patilles i l'arracada penjant, comença a cridar amb veu greu, molt greu, i a treure pit, comprovant de refiló que ella l'observa. Un ritual digne del National Geographic.
Veient que no és suficient, inicia un "feixista qui no voti" al seu costat, intensificant l'activitat de les seves glàndules sudoríperes i trepitjant la nafra de la Berta de forma intencionadament accidental.
El jove catalo-jarrai s'atura de cop i l'agafa per l'espatlla per demanar-li disculpes i, amb una mica de sort, iniciar la conversa necessaria. La Berta, marejada, no sap si pel dolor o la fortor d'aquelles aixelles, se'l mira, li etziba una patada al genoll, i marxa, indignada, de la manifestació.

Àudio: Runaway, Gentelman