Desamor en set fases

1.0. Equilibri.
Ja està. Està fet i ho han protagonitzat els dos. I ara a tirar endavant. Negre cap a gris, canvi de llum. Fuma i mira, incrèdula, al seu voltant.
1.1. Tristesa - Idealització
S'asseu al sofà, amb cara d'angoixa i s'hi recargola com els cadells.
Posa la cançó de rigor, i sent que el cantant li comenta tot el temps que ha perdut al seu costat. Se li encongeix el cor.
Un final és reconèixer que quelcom no ha funcionat. I tots en som responsables, d'això que semblava impossible que pogués acabar.
1.2. Buidor
No hi ha ganes de fer res. El retorn al mercat matrimonial se li fa una muntanya. "De què treballes?" "Quina música t'agrada". Prefereix convertir-se en un tub metafísic. Menjar, evaquar i dormir. No vol saber res més. Mandra. Mandra tremenda.
1.3. Conspiratòria
Repassa instant per instant tots els moments i recau en la falsedat de tot plegat. Es posa de mal humor i flirteja amb la idea del temps perdut, que no invertit. El temps perdut ja no és al seu costat, sinó al costat d'ell. S'enfada una mica. Tot és una mena de frau i ella és prou estúpida com per haver-s'ho cregut.
1.4. Qüestionament
Potser el problema és ella... Potser és que no està feta per això. Potser s'ha de dedicar a la vida contemplativa, ben mirat, a la revolucionària, que és el mateix en el fons.
1.5. Pànic
Si el problema és ella... Massa poca passió per dedicar la vida a déu, o a rebentar el sistema. Si el problema és ella, serà una infeliç que fuma tres paquets diaris i es depila poc. Els gats ompliran la seva casa i un dia morirà devorada per un àvid siamès. I la trobaran quatre setmanes més tard quan un veí hagi triat entre morir ofegat per la pudor o posar una denúncia. No, no, no pot anar així, això.
1.6. Cinico-sarcàstica
"Vols truita d'albergínia?"
"No gràcies"
"Tasta-la, està molt bona!"
"Jo també estic molt bona i ningú em vol tastar"
Tota conversa acaba amb una frase lapidària que es revolca en aquella ferida. Com si ella fos la única que pateix aquests mals. Amb certa dosi d'egocentrisme.
1.7. Despressió
La veu venir, profunda, lenta i llarga. L'accepta i es decideix a atravessar-la amb la motxila plena a rebentar, carregada de merda. Ara no ho sap, però si ningú li ho diu, la merda serà evocada en la següent relació, perpetrant així l'espiral d'errors. El que sí que sap és que hi ha un bosc, i ella s'aferra al tronc del primer arbre que troba, no fos que la sensatesa l'apartés de l'autocompassió.

Es compra un gat.

Àudio: Sharing, Unbelievable Truth

Let's follow the cops back home

Ahir vaig descobrir que Placebo és probablement l'únic grup capaç de congregar a Emos, Heviates, Hippies i Hipsters en un mateix espai.
Forma part d'aquells (pocs) grups que van introduir-se en el meu ventall de preferències musicals en èpoques virginals i han superat la meva adolescència, acompanyant-me sempre, en major o menor mesura.

No es pot dir que sigui un grup d'èxit en aquest país, ni en aquest estat. Per mi, és una de les meravelles que m'ha ensenyat el meu germà. Cançons com Every Me and Every You, Black Eyed, o Special K em recorden al trajecte de copilot en un Cherokee de segona mà desde Puigcerdà a Llívia, fent un ebri repàs de la nit i pensant "què hauria passat si". As usual. Placebo em recorda a bons temps, paradoxalment.

El concert d'ahir a la nit havia generat altes expectatives per part meva. Perquè era el primer, i perquè els dec molt als homes (i dona) de Brian Molko. Les males llengües em deien que perden molt en directe, cosa que no pretenia discutir, ja que aquests grups tant "sofisticats" han de perdre en directe, és massa. Però sempre hi ha aquell punt de fe, que tenim en totes les coses.

El concert va estar prou bé. No perden en directe, sinó que re-versionen les seves pròpies cançons, fent difícil que el públic la segueixi. Un Molko més simpàtic del que esperava, vestit de blanc, tant femení com masculí, va demostrar que entre les seves cordes vocals i l'altaveu no hi ha cap tipus d'efecte especial. No, allò és tant real com sorprenent.

Hauria desitjat viure el directe de Special K, This Picture o Pure Morning. A canvi, però, van tocar Every Me (que ben mirat és com si REM no toqués Losing my Religion...), i un grandíssim The Bitter End que encara em ressona pel cos, més dur que la versió enregistrada, més excitant. Un  moment força culminant de la nit va ser gentilesa de Kurt Cobain, amb una més que bona versió de All Apologies (perquè no dir-ho, una de les meves top-10). Vibrant.

No es pot dir que hi hagués química amb el públic, si ho comparo (valgui l'odiositat de la comparació) amb el que vaig viure al Camp Nou amb el Boss. Jo voldria que Bruce Springsteen amb digués a cau d'orella "I know you find you'll never be mine", i de Molko només voldria que em convidés a unes cerveses (un "good morning my dear" seu em faria caure del llit i fugir espantada). Perquè son altres estils, que conviden a estats de l'ànima diferents. I jo em moc sempre entre aquestes dues aigües. Puc dir doncs, que la nit va ser més que satisfactòria.

Àudio: Sleeping with ghosts, Placebo (que van fer en versió canyera i em va defraudar)

Entre Sarrià i Sants no només hi passa el 30 (II)

Després de incontables caps de setmana de "ah, però que és cap de setmana?" disposo d'un d'aquests petits parèntesis que resulten freqüents per una majoria. I volia fer barri. Baixo a comprar el diari, i m'entaforo a un cafè de nom francès. Penso que Sarria té un alt component migratori francès. M'acosto al cambrer i li demano un cafè amb llet i un croissant. Em respon amb accent bretó i automàticament les meves expectatives sobre el croissant creixen geomètricament. Si alguna cosa fan bé aquesta gent són els croissants. I no defrauda. Penso en com m'agrada la situació i em submergeixo en el diari. Però davant meu observo la interacció entre dues taules, amb dues dones a cadascuna i una distància d'uns 50 anys. El sector d'edat avançada està liderat per una senyora que articula un discurs de llarga durada i amb un castellà castís. El sector post-adolescent no està liderat per cap de les dues mosses, que miren a les senyores amb cara de fals interès. La senyora és la clàssica catòlica de posició acomodada i consciència caritativa. Possiblement la demència senil estigui fent de les seves. De tant en tant conclou amb dues sentències que alterna aleatòriament: "No tengais nunca miedo de nada" i "no os dejéis intimidar", per variar.
La situació, i el discurs, son prou còmics i m'embadaleixo. Entra aleshores una parella fascinant i de les que veig sovint per aquestes contrades. Es tracta d'una senyora que ronda els 90 anys, amb evidents problemes de mobilitat, acompanyada per una noia d'origen andí. A vegades aquestes parelles em generen certa pena. A vegades els acompanyants no tracten les avies amb el carinyo que necessiten i se'ls nota que no els agrada la feina. En aquell cas, la noia d'origen andí es mira la (seva) iaia amb evident estima. Ella li parla amb un castellà de Berga, esquitxat de catalanades risibles. L'altra escolta, somriu i alterna les mirades dolces amb mirades atentes. Controla que no li caigui el cafè, li remena el sucre i li posa la bossa a resguard. Quan li cau la crossa al terra s'aixeca a recollir-la, i li clava una cordial bronca a l'avia que l'intentava agafar sola, jugant-s'hi el físic. Veig un tant curiós com bonic vincle.
La iaia es mira la conversa entre les dues taules, i la seva acompanyat també. La iaia li fa un comentari, i l'acompanyant es descollona. Observo com les dues es mofen de la taula de dones d'edat avançada. I penso que això és interculturalitat i la resta tonteries.
M'acabo el cafè i marxo, pujant a Artós per comprar. Allà em creuo amb el cambrer del bar amb pinzellades nordafricanes, que em saluda dient un perfecte "Bon dia, noia!". I penso que poc a poc formo part d'aquí.
Àudio: La merda se'ns menja. Els amics de les Arts

La dona que fuma als serveis

Treballa al departament d’antropologia de la Universitat de Palerm. Aquesta es troba a un bonic edifici que abans havia estat una orfenat que acollia als fills dels anarquistes caiguts sota el règim de Mussolini.
A vegades es mira els despatxos i troba greus paral·lelismes amb l’actualitat.
L’edifici té un pati interior que acull a professors, alumnes i demés els dies de sol. I de pluja, sota les balconades.
La dona que fuma als serveis podria sortir-hi, des de la primera planta, tribuna de doctorands, i satisfer allà les seves necessitats. Mal que millor vistes en altres èpoques, tothom ho fa, això de sortir al balcó.
Però ella és més de tancar-se al lavabo, concretament al de persones de mobilitat reduïda, i fumar allà mentre la nicotina obre les comportes del seu aparell digestiu. O això és el que pensa la Rut, cada vegada que entra al darrera i es mareja amb la barreja de les dues olors.
Esparverada fuig corrent als serveis per a persones de mobilitat no reduïda, havent de creuar tot el passadís i passant per davant dels despatxos de matemàtica, una jungla més nerd encara que la seva, i pensant que no, que no ho entén, i lamentant que pugui haver-hi gent tant sumament dependent del tabac. Entra, s’entrega, i fuig al balcó a fumar el seu, que és el de després de.
Torna cap al despatx i es creua amb el professor Battisti, que surt del lavabo de persones de mobilitat reduïda, mirant-se la Rut amb ulls fiscalitzadors.

Àudio: Mmm Mmm Mmm, Crash Test Dummies

Altes expectatives sobre Dorian Gray

Des de ves-a-saber quin món he ignorat el que des d'abans d'ahir és el "notición del año": Han fet la pel·lícula del Retrat de Dorian Gray!!!
No em posaré a venerar Oscar Wilde, perquè poca falta fa. A aquestes alçades, ja no. És suficient, si mai vas a París, deixar-se caure per la seva tomba al cementiri de Pere La Chaise. Milers de petons de carmí i cirera em donen la raó.
Deixo de banda les seves obres teatrals (llegiu si teniu 10 minuts The Importance of being Earnest, o Lady Windermere's - o com s'escrigui - fan) per explicar dues coses que a mi em van enganxar molt de Dorian Gray, i que em pregunto com serà plasmat a la pel·lícula.
El primer que em va encandilar de l'obra és el Lord. Quins discursos, tú. Tant sarcasme, tanta fina irona m'abrumava. Pensar que algú et pot fer preferir ser un interessant mediocre que un aburrit geni, i de veritat. Sempre me l'imaginava d'una forma molt concreta i oh, sorpresa quan vaig veure al metro un cartell de la peli i allà, en un (espero que intencionat) tercer pla, es trobaba el que jo hauria defensat fins la mort: Colin Flirth. Ningú més podria ser. Així que com el personatge que encarni Flirth sigui el pintor, jo dimiteixo. Tinc altes expectatives sobre com es plasma això. Dorian Gray, bé, jo hauria apostat pel Sawyer de Lost, sense dubtes.
El segon, és el quadre. Com el faran envellir? Wilde transmet tant bé la seva dramàtica evolució, que em costava imaginar quelcom a l'alçada del que deien les seves paraules.
La primera advertència és que no he vist que la facin al Verdi. D'aquí decideixo que deu tenir un toc ben poc il·luminat i que potser tira per la vessant més comercial. Dorian Gray, El Perfum, El senyor dels Anells, són grans obres que ofereixen les dues opcions, i el cinema en els dos casos ja vistos per mi, tira pel camí "fàcil" (fàcil, perquè el mèrit es dels qui els escrigueren). La part positiva, és que el camí fàcil és igualment atractiu. Els missatges que els creadors volen oferir al món sempre son legítims, i profunds i defensables. El que és dur, i complicat, i no tothom valora, és l'embolcall que porta. Unir profunditat i estètica és una tasca dura i àrdua, que deixa molts cadàvers pel camí. Com puc explicar-te el món sense que t'aburreixis? Com et puc parlar de l'absència de l'ànima sense que te'n vagis del meu costat?  Dorian Gray és de nou un d'aquests productes sublims que passen poques vegades a la vida.
Què bé, quina emoció, vull anar a veure-la ja!!

Àudio: Un troç de fang, Mishima

La "trampa" Liberal

Trenco el meu vot de desafecció politico-bloguística per deixar anar una breu reflexió sobre la base de la manca de coherència i els conflictes entre els nostres fonaments i els nostres arguments.
Pretext: El "candent" tema del vel islàmic.
Debatre entron a la prohibició del seu ús en nacions com la nostra ens remet a debatre els fonaments sobre els quals aquestes es recolzen. Parlo de l'estat liberal, democràtic i de dret. I social. O tot al revés.
Discuteixo arguments que em semblen rellevants:
1) El vel és un símbol de submissió de la dona.
Aquí la resposta és prou clara. De la mateixa manera que pot ser un gest de submissió de la dona, pot ser també un acte de confirmació de la condició de la dona musulmana, que es cobreix el cabell amb l'objectiu de ser tractada com a igual, com a persona, i no com a "dona". És també un gest de revindicació de la llibertat religiosa. Hi ha dones submises, sí. Musulmanes i catòliques. Hi ha dones sotmeses pels seus marits, portin vel o no. Hi ha dones sotmeses per la moda, i posats a triar, prefereixo que em sotmeti la religió, que no pas la moda, que té uns fonaments prou més dèbils.
2) El vel és un símbol de submissió de la dona i ens fa donar un pas enrera després de tants anys de lluita per la igualtat.
Tants anys de lluita per la igualtat (i la llibertat) no han estat en va. Hem aconseguit un estat que ens permet manifestar totes les nostres inquietuds socioculturals i religioses. Hem aconseguit un estat que posa al nostre abast suficients mecanismes per defensar-nos. Contra el maltractament, la submissió, i un ampli ventall de situacions injustes. Nosaltres tenim inclòs la llibertat de decidir si en fem ús o no. Hem aconseguit un estat que ens permet triar en major o menor mesura la forma de vida que volem portar.
En el fons, hi ha una idea sobre el qual pivota qualsevol contra-argument als aquí presentats, que és el concepte de llibertat en el que les democràcies actuals es basen. Parlo de la llibertat negativa que tant bé explica Isaiah Berlin. És aquella en la que un és lliure sempre que no interfereixi en la vida dels altres. I en la que per tant l'Estat té el deure d'immicuir-s'hi en la menor mesura possible.
Aquesta és doncs la trampa liberal. Tirar endavant aquests arguments és caure-hi de quatre potes, perquè la paraula llibertat se'ns puja a l'esquena i ens pesa com una làpida.
No es poden utilitzar doncs aquests arguments en nom de l'estat liberal acutal, en nom de la llibertat negativa sobre la qual tant diuen alguns que han lluitat.
La dona que porta el vel en una ciutat com Barcelona està fent ús en primer lloc de la seva llibertat religiosa. La llibertat negativa em recorda que mentre aquella dona no interfereixi de forma perjudicial en els meus plans vitals, és perfectament lliure de portar el seu vel. L'estat social em recorda que si aquella dona porta el vel perquè el seu marit la hi obliga, és lliure de presentar-se a l'institutció corresponent per demanar-hi empar, si és que el vol. I si no el vol, ningú n'ha de fer res. Aquest és el fonament de l'estat en el que vivim. Mal que em pesi, no puc fotre-li un mastegot a la típica preadolescent que va ensenyant l'entrecuix, i mal que els pesi, altres no poden arrancar-li el vel a les dones musulmanes. Perquè no afecta a les nostres vides. Perquè així ho vam acordar fa temps.
No diré que darrera d'aquests arguments hi ha persones que els importa un colló de mico la llibertat i que el que tenen són prejudicis contra el que és diferent, que es tracta d'eurocèntrics que creuen que el nostre bé és el bé universal, i que tenen un altíssim nivell d'aversió al risc i a la diferència. Però estaria bé que algú parlés alt i clar en aquest sentit. A vegades la hipocresia i les bones maneres ens posen pa a l'ull. I això em recorda a un acudit que explicava el meu pare sobre els comunistes que acabava dient "Sí, sí, pero la derbi es mía".
Si sou liberals, sou liberals fins al final. Sempre que es vulgui ser coherents. Si no se n'és, potser el que cal és replantejar si el concepte de llibertat sobre el qual ens fonamentem és l'adequat, i si no necessitem una llibertat que demani més al ciutadà.
En tot aquest debat només hi ha dues paraules contra les que no puc argumentar: la seguretat i la confiança. Però aquests arguments no toquen el vel en sí, sinó el niqab i la burka.
El fet de no veure la cara de la persona que es veïna teva, amb la que et creues pel carrer, o que t'atén darrera la guixeta, genera un sentiment d'inseguretat i merma la generació de confiança interpersonal que fonamenten la pau social.