Hermit crabs

Paga, apaga la cigarreta d’aquella manera molesta, la que no culmina en res sinó en fòsfor incandescent que continua consumint fins arribar al filtre i deixar anar aquella fetor.

S’aixeca i es gira. Un peu al carrer i veu passar X. Durant un instant pensa, i busca dins, i pensa, i escanneja, fins adonar-se de “qui”. Durant un altre instant es planteja si cridar-la, si seguir-la. Se la mira de lluny. Porta un recollit que s’aguanta amb un llapis. Aleshores recorda que tenia menjar japonès encarregat, i decideix obviar aquells tres instants.

Intercanvia rudimentàries frases amb els japonesos, els ensenya a dir “guaita”, “enxampar” i “xiroi” i puja al pis. Li fa una moixaina al gat, menja, beu una copa de Formigua de Vellut i s’escarxofa al sofà. Mira un programa mitjanament mediocre i fa cap al llit. Es toca una mica i s’adorm.

Es lleva, esmorza, li fa una moixaina al gat, es dutxa. Es mira al mirall, veu aquelles bosses sota els ulls i s’examina. Es fa la prova del llapis i comprova que encara deu merèixer. Es vesteix i se’n va a treballar. A la rue Renard amb Rivoli la torna a veure passar. Aquest cop acompanyada d’un home. Aquell home... que no té res, però a ella li sembla que ho té tot. Els segueix amb la mirada.

Arriba a la feina, i empassa i empassa. I aquella companya que no para de donar pel cul amb el coi de reformes de casa. Quan coneix el color de les cremalleres de les fundes dels coixins, comença debatre’s entre estar farta del tema o bé dir-li obertament que no la pot suportar. Marxa. Dina amb sa mare. Es barallen, com sempre. Se’n va a fer un cafè amb el pare, descobreixen que com sempre tenen opinions divergents sobre l’autenticitat de Madonna. Marxa. Una altra vegada la veu passar. Ara va en bicicleta i deixa anar un perfum avainillat. Es posa nerviosa.

A la nit ha quedat amb el seu company. Li parla d’avenços tecnològics. Ell i la tecnologia, ella i el “me la pela el que m’expliques”. I mentre pensa que en el fons sap que allò és com petar bombolles de plàstic, ella torna a passar pel davant. De nou acompanyada amb aquell home que no té res, però ho té tot, S’aturen davant ells, s’abracen, es besen i es separen. Farta de tanta insistència per part de l’atzar, s’aixeca, deixant el seu company amb la paraula a la boca.

La segueix, però X es fa esmunyedissa. L’atrapa en un carrer. Es miren i saben què passarà. X recula una mica, ella se li acosta. X es gira ràpidament mentre ella l’agafa pels cabells i una força fins avui desconeguda l’ajuda a encastar-la contra la paret. La despulla, es despulla, agafa la seva bossa i es posa la roba. Deixa les seves pertinences al terra, busca l’adressa al DNI i marxa, excitada, a la seva nova llar de la rue d’Houdon. 

Àudio: The state I am in, Belle & Sebastian

(see the point below)