Kill'em all

Un mal matí fruit d’una mala nit fruit d’un mal vespre després d’una mala tarda i un pitjor matí, surt de casa caminant.

Tomba la cantonada i gairebé xoca amb un home alt i gros i atractiu que l’agafa per la cintura per evitar el cop, la mira, i somriu mentre es disculpa. De què es disculpa el desgraciat, si era inevitable. O no, si fossin tots morts no en seria, d’inevitable.

No hi tindria xocs, ni físics ni mentals, i no hauria de passar per alt els problemes, com fa ara.

Imagina una vida sense homes i imagina com s’ho faria per treure’ls d’allà. Un bazoka. Un enorme bazoka, d’última generació, no dels que semblen trets d’una peli de conspiracions exsoviètiques. Amb mirilla i rajos X i neons, per projectar, disparar i no errar.

Avança pels carrers. Una parella de felicitat dubtosa camina prop seu. Ella fa cara contrariada. Aixeca aquell mamotreto, se’l recolza a l’espatlla, apunta i pam.

Rebenta el cap d’aquell imbècil i un tros de carn li cau a la galta. La noia, primer sorpresa, se la mira agraïda.

Continua avançat, dispara poc discriminadament a tot mascle que no vagi a quatre potes. Pam, pam, pam. Camina heroica, deixant desenes de dones solitàries, sorpreses, satisfetes. Algunes li pregunten com se diu. Ella somriu i continua la seva missió, que es defineix a mesura que avança.

Aquell bazoka es fantàstic. Tomba per l’avinguda J, que te edificis alts, i creen un eco extrany. Taral·leja Moon River i porta talons alts, en plan femení. Lara Croft es cagaria a les calces si la veiés.

Veu un riu de sang i es desorienta. Ja ha passat per allà? El segueix i troba una mà. Molt femenina, per cert. Es planteja si els transvestits i transexuals-no-del-tot-operats han de formar part dels seus objectius. Creu que no, i que allò que veu és un trist error. Veu mig cap, i és clarament de dona. S’angoixa. Veu un pit, veu una cabellera massa ben cuidada. Continua avançant, angoixada, i veu molts homes sols, i contents. Els destrossa a cada pas. Hi ha centenars de dones rebentades i no sap si centrar-se en eliminar els homes vius o en esbrinar com pot ser tal quantitat de cossos femenins. Li fa mal el cap. S’atura un moment i cau en que aquells ecos estranys no són ecos. Son impactes que no surten del seu M20A1. Segueix el soroll. Corre. Un parell de carrers més enllà troba una figura masculina que fa tir al plat amb tota dona que veu córrer. L’home es gira. Els dos, bazoka a l’espatlla es miren. Apunten i exploten.

Àudio: Seek and Destroy, Metallica

quelle misérable consolation

La meva relació d'amor-odi amb la francofonia en general està prou fonamentada.

M'he educat (o ensenyat) en una escola on la llengua francesa l'ensenyaven dones de mitjana edat, més a prop de la jubilació que no pas de la pubertat.
Mentre postadolescents britàniques ens enseyaven a dir "my name is" i a cantar "Basket Case" de Green Day, aquelles (avui reconec que elegants) senyores ens posaven "Tous les garçons et les filles de mon age" o "Aline" com a mega-hits.
La sort (i l'expedient acadèmic) va enviar-me d'Erasmus a Toulouse, i en pocs mesos vaig conèixer més dels gals que en 10 anys d'eternes classes on el més emocionant que vam fer va ser començar un procés de carteig. El meu destinatari es deia Julien Sorrentino. Potser era d'origen còrsic, o potser fill de màfia marsellesa. El cas és que no ho vaig poder esbrinar, ja que el molt cretí no va respondre mai a la meva carta.
Allà, a la dolça ciutat rosa i mitjana en tot, vaig descobrir que els francesos poden ser o bé genials o bé detestables, que no abunden els termes mitjos, i que saben ser ciutadans. 
Però es tracta de la música. Voici el que em treu de polleguera.
Ho vaig intentar. Vaig començar descobrint Zebda, un descobriment fantàstic d'uns toulousencs que, poc més tard vaig confirmar, feia com tres anys que s'havien separat.
Frustrada, em vaig entregar a Noir Désir. Emocionada amb una banda de veu atractiva i a sobre de rock (sí, el rock, aquell vell amic que els moderns han condemnat a l'ostracisme), vaig decidir buscar una mica sobre el meu nou descobriment. I sembla que Bertrand Cantat, el líder, carismàtic i d'esquerra, havia estat a Toulouse mentre jo hi era. Ell a la presó, jo a l'Arsenal (que era una presó a efectes pràctics). Tota la resta és un reguitzell de despropòsits que vostès podran confirmar fàcilment.
Igual que Louise Attaque que estan en pausa des d'un any després de conèixer-los.  Vostès no saben el que és conèixer un grup de música amb el que mai es podrà tenir una relació estable.
I després vaig descobrir els grans Les Têtes Raides i em vaig preguntar si mai algú seria capaç de fer una cançó que brillés més que Ginette. I l'Iditenté que, amb la col·laboració de Bertrand Cantat, com bé entendran, immillorable. I el millor de tot, encara estaven en actiu!
Després de llargs períodes de temps flirtejant amb la idea de menjar ostres bretones mentre aquests grans rebufessin els seus acordeons, vaig escriure'ls un correu perquè tinguessin la delicadesa de convidar-m'hi. Després d'anys de militància solitària em sentia especial i amb el dret de demanar. I ella també. Emocionades els vam escriure un correu enginyós, impecable, amb la seguretat d'una bona recepció. Però no responien.
Em vaig prendre com quelcom personal el fet que programessin un concert al Zénith de Paris el dia del meu aniversari, així que vam decidir escriure'ls de nou agraïnt el detall i facilitant la nostra direcció per a l'enviament d'unes entrades gratuïtes.
Però mai van respondre. El dia D va arribar i nosaltres estavem plantades a les portes de la sala amb una mà davant i l'altre darrera. Ho vam intentar per les bones, donant els nostres noms, perquè els busquessin a la llista. No hi érem. La nostra indignació no coneixia límits. Potser deixar inconscient aquell pobre tècnic de so va estar fora de lloc, però necessitàvem comunicar el nostre desànim a la banda.
Vam entrar i vam dirigir-nos al cantant, que jeia sobre una munanya de capses fumant-se un caliquenyo.
Amb el meu millor francès vaig aclarir-me la gola i vaig dir "hola". Perplexe, aquell senyor de poc cabell em va mirar i amb cert desdeny va cridar a seguretat. Ella va dir "No!! No!! No som delinqüents!" i ell es va aixecar i la va agafar d'un braç.  Jo li vaig agafar el braç a ell, en part per poder-lo tocar, en part per protegir-la, amb la mala sort que de l'impuls el caliqueño se li va apagar a l'ull. La va deixar i amb un gest encongit de dolor va fer una brusca volta de 180 graus, fent que aquell penjador li penetrés a la tràquea. Tot va anar molt ràpid. Ell es va apartar abans que nosaltres poguessim fer res per evitar que aquella tràquea quedés enganxada a la perxa i ell caigués desplomat al terra.
No, no tinc la tràquea, no sé què se'n va fer!!
Tot plegat és un complot, no entenc perquè em miren així.

Àudio: Fatigante, Louise Attaque

Reality bite

Es lleva com cada matí. Però un no-se-què l’acompanya, i no és la trempera matinera, que també. Es dutxa, de bon humor, i xiula “Just a gigoló”. La cançó l’embaeix i es frega al compàs imaginari de la banda sonora. En un gir de subidón li entra una gota de sabó anti-caspa i s’adona de que allò és més aviat un corrosiu del cuir cabellut.

Surt de la dutxa amb l’ànim intocable, i es planta davant el mirall. Es renta les dents, es pentina amb la clenxa al costat, per tapar aquella precoç calva, i se la fixa amb unes gotes de Brummel. Decideix no posar-se ulleres aquell fantàstic dimarts i estrenar les lents de contacte. Calcotets, mitjons, camisa-ratlles-verticals, pantalons, tirants, corbata-ratlles-diagonals, mocasins.

Està que se surt, sense saber perquè, i decideix fer-li una sorpresa a la seva mare, que encara dorm. Baixa al carrer a la recerca de diari i una coca de llardons. Torna. Ella es mira el detall, esbossa un somriure, se’l mira i li canvia la cara.

Lluís, però aviam, què fas amb tanta ratlla??

Bé, mare, és que m’agrada la camisa, i m’agrada la corbata.

Content, amb l’ànim intacte, marxa cap a la feina, feliç de tenir un dia amb 1.800 segells a estampar mentre mira els descomunals i gelatinosos pits de la Clàudia. Li encanta quan se’ls apreta per obrir el calaix de l’escriptori sense moure la cadira. Està segur que és la dona que un dia el desvirgarà.

Arriba a l’oficina, passa la targeta. La guarda de seguretat, que en fa dos com ell, el saluda amablement.

Bon dia, Trini!!

Bon dia, Lluís, quin goig que fas avui.

A la Trini li encanta veure’l marxar cap a l’ascensor i observar com es rasca el clatell mentre espera que aquest obri les portes. Està segura que és el pare dels seus fills.

Entra a l’ascensor, i amb ell una treballadora de la planta 9. Se la troba sovint. No li agrada massa coincidir-hi a l'ascensor, perquè a vegades porta un perfum avainillat, massa avainillat. Entren a la caixa, ella apreta els dos botons i es posen en marxa. 
Un inesperat tall d'electricitat els paralitza. El primer pensament l'evoca a preveure una inevitable crisi histèrica de la seva "acompanyant" i escudrinya el seu cervell a la recerca de frases tranquilitzadores. Es posa nerviós davant la impossibilitat d'emetre'n cap. Curiosament, la treballadora de la planta 9 emet un "bé, vaja" i es recull els cabells, deixant veure un atractiu coll. Se'l mira i baixa una mica les parpelles.
L'olor de vainilla envaeix l'ascensor mentre ell la mira, callat, amb la mirada clavada en la seva. Entén el que passa, ho nota, i pot predir perfectament el que la treballadora de la planta 9 ha desitjat fins avui, i que per fi es complirà. Es planteja si ha de traicionar els descomunals i gelationosos pits de la Claùdia.  Després de quatre anys esperant, tothom pot perdre el metro, que no tren, i ell a la trentena, potser s'ho hauria de fer mirar. En pocs instants recupera totes les imatges i coneixements adquirits a través de mitjans audiovisuals i demés premsa especialitzada. Busca i rebusca escenes d'ascensor, calcula distàncies i temps, busca posicions còmodes pels dos. Per un instant se li cola un fotograma d'American Pie i s'aterroritza del que li pot passar, però torna a la seva col·lecció particular de YouPorn.
S'amara de suor i s'empalma mentre busca a través de la tènue llum que ofereix la bombeta d'emergència el cul de la treballadora de la planta 9. 
La toca, ella es gira i li llepa l'orella. Baixa pel coll i ell s'ofega en vainilla i pateix per la cremallera dels pantalons, que s'han fet increïblement petits. Nota una pressió i de cop s'alleuja. Els pantalons li cauen al terra mentre baixa el cap de la treballadora de la planta 9 que es dirigeix cap a un clar objectiu. Nota l'alè d'ella i sent que està a punt de rebentar, i perd el món de vista quan ella li mossega la berga fins a notar el sabor de la sang. Mentre es desmaia sent una dolça veu
Ho sento, fa quatre anys que ho esperava.


Àudio: Woman Left lonely, Cat Power

Hermit crabs

Paga, apaga la cigarreta d’aquella manera molesta, la que no culmina en res sinó en fòsfor incandescent que continua consumint fins arribar al filtre i deixar anar aquella fetor.

S’aixeca i es gira. Un peu al carrer i veu passar X. Durant un instant pensa, i busca dins, i pensa, i escanneja, fins adonar-se de “qui”. Durant un altre instant es planteja si cridar-la, si seguir-la. Se la mira de lluny. Porta un recollit que s’aguanta amb un llapis. Aleshores recorda que tenia menjar japonès encarregat, i decideix obviar aquells tres instants.

Intercanvia rudimentàries frases amb els japonesos, els ensenya a dir “guaita”, “enxampar” i “xiroi” i puja al pis. Li fa una moixaina al gat, menja, beu una copa de Formigua de Vellut i s’escarxofa al sofà. Mira un programa mitjanament mediocre i fa cap al llit. Es toca una mica i s’adorm.

Es lleva, esmorza, li fa una moixaina al gat, es dutxa. Es mira al mirall, veu aquelles bosses sota els ulls i s’examina. Es fa la prova del llapis i comprova que encara deu merèixer. Es vesteix i se’n va a treballar. A la rue Renard amb Rivoli la torna a veure passar. Aquest cop acompanyada d’un home. Aquell home... que no té res, però a ella li sembla que ho té tot. Els segueix amb la mirada.

Arriba a la feina, i empassa i empassa. I aquella companya que no para de donar pel cul amb el coi de reformes de casa. Quan coneix el color de les cremalleres de les fundes dels coixins, comença debatre’s entre estar farta del tema o bé dir-li obertament que no la pot suportar. Marxa. Dina amb sa mare. Es barallen, com sempre. Se’n va a fer un cafè amb el pare, descobreixen que com sempre tenen opinions divergents sobre l’autenticitat de Madonna. Marxa. Una altra vegada la veu passar. Ara va en bicicleta i deixa anar un perfum avainillat. Es posa nerviosa.

A la nit ha quedat amb el seu company. Li parla d’avenços tecnològics. Ell i la tecnologia, ella i el “me la pela el que m’expliques”. I mentre pensa que en el fons sap que allò és com petar bombolles de plàstic, ella torna a passar pel davant. De nou acompanyada amb aquell home que no té res, però ho té tot, S’aturen davant ells, s’abracen, es besen i es separen. Farta de tanta insistència per part de l’atzar, s’aixeca, deixant el seu company amb la paraula a la boca.

La segueix, però X es fa esmunyedissa. L’atrapa en un carrer. Es miren i saben què passarà. X recula una mica, ella se li acosta. X es gira ràpidament mentre ella l’agafa pels cabells i una força fins avui desconeguda l’ajuda a encastar-la contra la paret. La despulla, es despulla, agafa la seva bossa i es posa la roba. Deixa les seves pertinences al terra, busca l’adressa al DNI i marxa, excitada, a la seva nova llar de la rue d’Houdon. 

Àudio: The state I am in, Belle & Sebastian

(see the point below)

 

La veritat sobre els reis d'Orient

Desde petits se'ns parla dels reis que van anar a adorar el nen Jesús tot portant-li or, encens i mirra. Durant els dies previs a l'Epifania circulen molts rumors i comentaris entorn aquestes tres simpàtiques figures.

El meu bro, fent gala d'aquest sentit de l'humor que ens caracteritza,sempre m'explicava un acudit. A mi sempre em feia gràcia, o bé perquè me l'explicava ell o bé perquè sempre he estat bon públic. Feia així:
-Saps que els reis mags en realitat no eren tres? eren quatre...
-Ah si?
-Si, eren Melchor, Gaspar, Basaltar y se Cayó.
Entendre aquest acudit em va costar. Era petita i el bilingüisme sedimenta lentament, igual que la capacitat d'entendre els jocs de paraules. Tanmateix, la meva naturalesa curiosa va despertar en preguntar-se qui era aquell quart pobre desgraciat que ni tansols tenia nom. Tanta glòria pels altres tres.
Aquest dubte ha format part durant força temps de la meva llista de preocupacions existencials, com la meva obsessió pel daltonisme.
Doncs bé, les males llengües expliquen que realment els reis mags foren quatre:
Melcior, Attor, Gaspar i Baltasar.
Sí, no era el quart, era el segon, i Baltasar, el negret, sempre anava l'últim. El motiu era força senzill. No només era negret sino que a més vestia tot ell de negre. Tancava la fila i de negra nit, que era quan viatjaven, feia impossible la persecució. Attor era el rei morenet, de cabell, que no de pell, que era pàl·lid com una mala cosa. Venia del nord de França, que no d'Orient, però sempre havia fet el nòmada.
El fet és que és cert que Attor va caure. Poc abans d'arribar al pessebre, a un desert ben a prop de Betlem, Attor va caure del camell mentre intentava demostrar a Gaspar que era capaç de llepar-se el colze. La mala sort, o la sequia dels ultims mesos, havia provocat la proliferació de hienes famèliques, a les que ni la virtuositat ni l'adoració van aturar-les de llançar-se sobre Attor i devorar-lo fins que només en va quedar el seu cabell. Un drama. No he mencionat que Attor i Baltasar tenien un afer desde feia un parell d'anys. Aprofitant la seva negror general i la sensació de sacietat de les hienes, similar a la d'aquell que es menja una hamburguesa del McDonald's, Baltasar va baixar del camell i va recollir aquells frondosos i marrons cabells. Va afaitar-se la barba i la va ajuntar amb els cabells d'Attor, introduint la barreja en un pot (el típic pot buit que portes quan vas en camell). Va pensar que en mesclaria l'ADN per obtenir un fill dels dos, un tema que ja havien tractat. I van emprendre el camí. La resta de la història ja la coneixem. Entre la rumorologia hi ha una corrent que defensa que aquella història va acabar amb la concepció d'un nen, que en creixer i morir es va convertir en Sant Francesc d'Assís, patró dels animals (ironies de la vida).

Àudio: Un Camell d'Orient, Manel