Hermit crabs

Paga, apaga la cigarreta d’aquella manera molesta, la que no culmina en res sinó en fòsfor incandescent que continua consumint fins arribar al filtre i deixar anar aquella fetor.

S’aixeca i es gira. Un peu al carrer i veu passar X. Durant un instant pensa, i busca dins, i pensa, i escanneja, fins adonar-se de “qui”. Durant un altre instant es planteja si cridar-la, si seguir-la. Se la mira de lluny. Porta un recollit que s’aguanta amb un llapis. Aleshores recorda que tenia menjar japonès encarregat, i decideix obviar aquells tres instants.

Intercanvia rudimentàries frases amb els japonesos, els ensenya a dir “guaita”, “enxampar” i “xiroi” i puja al pis. Li fa una moixaina al gat, menja, beu una copa de Formigua de Vellut i s’escarxofa al sofà. Mira un programa mitjanament mediocre i fa cap al llit. Es toca una mica i s’adorm.

Es lleva, esmorza, li fa una moixaina al gat, es dutxa. Es mira al mirall, veu aquelles bosses sota els ulls i s’examina. Es fa la prova del llapis i comprova que encara deu merèixer. Es vesteix i se’n va a treballar. A la rue Renard amb Rivoli la torna a veure passar. Aquest cop acompanyada d’un home. Aquell home... que no té res, però a ella li sembla que ho té tot. Els segueix amb la mirada.

Arriba a la feina, i empassa i empassa. I aquella companya que no para de donar pel cul amb el coi de reformes de casa. Quan coneix el color de les cremalleres de les fundes dels coixins, comença debatre’s entre estar farta del tema o bé dir-li obertament que no la pot suportar. Marxa. Dina amb sa mare. Es barallen, com sempre. Se’n va a fer un cafè amb el pare, descobreixen que com sempre tenen opinions divergents sobre l’autenticitat de Madonna. Marxa. Una altra vegada la veu passar. Ara va en bicicleta i deixa anar un perfum avainillat. Es posa nerviosa.

A la nit ha quedat amb el seu company. Li parla d’avenços tecnològics. Ell i la tecnologia, ella i el “me la pela el que m’expliques”. I mentre pensa que en el fons sap que allò és com petar bombolles de plàstic, ella torna a passar pel davant. De nou acompanyada amb aquell home que no té res, però ho té tot, S’aturen davant ells, s’abracen, es besen i es separen. Farta de tanta insistència per part de l’atzar, s’aixeca, deixant el seu company amb la paraula a la boca.

La segueix, però X es fa esmunyedissa. L’atrapa en un carrer. Es miren i saben què passarà. X recula una mica, ella se li acosta. X es gira ràpidament mentre ella l’agafa pels cabells i una força fins avui desconeguda l’ajuda a encastar-la contra la paret. La despulla, es despulla, agafa la seva bossa i es posa la roba. Deixa les seves pertinences al terra, busca l’adressa al DNI i marxa, excitada, a la seva nova llar de la rue d’Houdon. 

Àudio: The state I am in, Belle & Sebastian

(see the point below)

 

La veritat sobre els reis d'Orient

Desde petits se'ns parla dels reis que van anar a adorar el nen Jesús tot portant-li or, encens i mirra. Durant els dies previs a l'Epifania circulen molts rumors i comentaris entorn aquestes tres simpàtiques figures.

El meu bro, fent gala d'aquest sentit de l'humor que ens caracteritza,sempre m'explicava un acudit. A mi sempre em feia gràcia, o bé perquè me l'explicava ell o bé perquè sempre he estat bon públic. Feia així:
-Saps que els reis mags en realitat no eren tres? eren quatre...
-Ah si?
-Si, eren Melchor, Gaspar, Basaltar y se Cayó.
Entendre aquest acudit em va costar. Era petita i el bilingüisme sedimenta lentament, igual que la capacitat d'entendre els jocs de paraules. Tanmateix, la meva naturalesa curiosa va despertar en preguntar-se qui era aquell quart pobre desgraciat que ni tansols tenia nom. Tanta glòria pels altres tres.
Aquest dubte ha format part durant força temps de la meva llista de preocupacions existencials, com la meva obsessió pel daltonisme.
Doncs bé, les males llengües expliquen que realment els reis mags foren quatre:
Melcior, Attor, Gaspar i Baltasar.
Sí, no era el quart, era el segon, i Baltasar, el negret, sempre anava l'últim. El motiu era força senzill. No només era negret sino que a més vestia tot ell de negre. Tancava la fila i de negra nit, que era quan viatjaven, feia impossible la persecució. Attor era el rei morenet, de cabell, que no de pell, que era pàl·lid com una mala cosa. Venia del nord de França, que no d'Orient, però sempre havia fet el nòmada.
El fet és que és cert que Attor va caure. Poc abans d'arribar al pessebre, a un desert ben a prop de Betlem, Attor va caure del camell mentre intentava demostrar a Gaspar que era capaç de llepar-se el colze. La mala sort, o la sequia dels ultims mesos, havia provocat la proliferació de hienes famèliques, a les que ni la virtuositat ni l'adoració van aturar-les de llançar-se sobre Attor i devorar-lo fins que només en va quedar el seu cabell. Un drama. No he mencionat que Attor i Baltasar tenien un afer desde feia un parell d'anys. Aprofitant la seva negror general i la sensació de sacietat de les hienes, similar a la d'aquell que es menja una hamburguesa del McDonald's, Baltasar va baixar del camell i va recollir aquells frondosos i marrons cabells. Va afaitar-se la barba i la va ajuntar amb els cabells d'Attor, introduint la barreja en un pot (el típic pot buit que portes quan vas en camell). Va pensar que en mesclaria l'ADN per obtenir un fill dels dos, un tema que ja havien tractat. I van emprendre el camí. La resta de la història ja la coneixem. Entre la rumorologia hi ha una corrent que defensa que aquella història va acabar amb la concepció d'un nen, que en creixer i morir es va convertir en Sant Francesc d'Assís, patró dels animals (ironies de la vida).

Àudio: Un Camell d'Orient, Manel