Al Pelli!

Un gran mirall presideix la sala, i, al mig, una enganxina que senzillament diu "Al Pelli!".
La resposta que repetides vegades debia haver dit l'autor de tal despropòsit (sí, un total desprpòsit; si bé te la part còmplice, romàntica, l'enganxina era lletja entre lletges, semblava feta a mà per un nen que ahir li van dir "això es diu tisores") quan se li preguntava "on nem? què fem?". No fa falta dir res més, quan contestes "Al Pelli". L'enganxia sí, és còmplice de tots aquells que han trepitjat alguna vegada el Centre Pellicer, o Centre Esportiu Pellicer, o Bar Pellicer, ves a saber com se deia de veritat aquell tant entranyable com llardós local.
Llardós de fosc i poc ventilat. Per net que estigués, el fum et feia venir aquella sensació de falsa llardositat.
Entranyable per tota la resta.
El Pelli.
El Pelli és un local situat al passatge Pellicer de Barcelona, que parteix en dos l'illa  de Diagonal, Londres, Casanova i Muntaner. És un passatge prou bonic en realitat.
En algun moment de la seva història seria escola de dansa. S'endivinava pel mirall situat com es situen els miralls a les escoles de dansa, el parquet, molt d'escola de dansa, i dues sospitoses barres que resseguien tota la sala, molt d'escola de dansa també. Plié...
Ja no ho era. Ara era un bar de taules altes i tamborets (tamborets?). Les parets estaven decorades de la forma més desconcertant que mai s'ha vist a Barna: als laterals, hi havia sis quadres. Mai he preguntat què, ni perquè, però sempre he entès que emulaven, segurament, les rajoles del teatre xinès de Hollywood. No les estrelles del passeig de la fama, sinó els gazapos en els que els actors deixen l'empremnta i escriuen llurs noms al ciment encara tendre, per mostrar a la posteritat que van ser allà quan tocava i que justament perquè no sabien escriure es van fer actors. No offense...
En realitat, la caligrafia d'aquells quadres està mimada i mirada. Les petites mans, els talonets, denoten que algú s'hi passava més d'un dia fent-los.
N'hi ha un, l'últim que vaig descobrir (no sé si perquè era nou, o perquè sempre m'asseia al costat contrari i rera la columna) en el que es veu un vinil estrellat (sí, els quadres incloïen sempre un detall de regal) i al costat un "Elvis Presley" escrit amb mesurada lletra. Marilyn Monroe també te el seu espai allà. El fenomen dels quadres és fascinant i encara més quan descobreixes, al costat oposat del mirall, que la paret del fons té dos posters. Són dos collages amb retalls de revista de les grans actrius del moment més glamourós del cine. Marilyn, Hepburn (les dues), Rita Hayworth, Greta Garbo, Marlene Dietrich, totes allà retalladetes amb cura i enganxades, com en les carpetes dels pre-púbers.
Tot plegat fa pensar que l'amo té fascinació pel cinema clàssic.
L'amo. El millor del Pelli, és el seu amo.
En Paco, que és igual de famós que el seu local, és en Moe a la vida real. De caràcter oposat, però amb aquell "d'allò" que hi fa pensar. Endolcit, potser lleugerament amanerat, amb un somriure perpètu, és l'home que sempre que arriba diu "Holaaaaa, qué haaaayy". És l'home que per les tardes acompanya tota sol·licitud de dos petits pinxos extravagants (croissanet de pernil dolç i troç de truita de carbassó?). És l'home que quan ha de cobrar més de dues consumicions de diferent naturalesa ofereix una quantitat a la baixa "eeeeeeeh... cuatro euros". És l'home més ovacionat als partits del barça quan apareix rera la pantalla amb grans safates d'entrepants de llonganissa, detall de la casa.
Sempre he pensat que aquest senyor era un apassionat del Pelli. A la seva manera, tan senzilla, tant personal, cuidava l'últim detall del local, i dels seus clients, pels que mai ha tingut una paraula o una mirada recriminable. Aquest senyor, que mirava on havia de mirar quan calia, i censurava amb pena quan tocava, va decidir fa poc que es retirava.
L'última vegada que vaig entrar al Pelli vaig notar dues coses: En Paco no hi era, les barres de les parets tampoc, i havien tret una porta.
L'absència de la porta donava molt més espai. L'absència d'en Paco era, per començar, alarmant.
La curiositat em matava, i al preguntar al cambrer què estava passant, bé, em va dir el millor dins el que cap.
"En Paco es retirava i bé, nosaltres hem crescut aquí, així que hem agafat el local i volem continuar la seva manera de fer".
Tot pràcticalment igual, la música igualment extranya. Extranya en el sentit que diferent de molts bars. En Paco era un amant del rock'n'roll clàssic, i es notava, però sempre tenia espai per les aportacions dels seus clients. Entre Tom Jones i Tina Turner, l'Eminem ficava la poteta com qui no vol la cosa. Descobria que és agradable estar en un lloc on la música no té sentit, perquè vol dir que estas en un lloc on la música la posa el qui la vol escoltar.
"Tot serà el mateix, o bé, no tot, perquè ja saps, amb lo de fumar en breu ja no es podrà enlloc, i clar... no ens la volem jugar".
El mirall tampoc hi és, i l'enganxina còmplice tampoc.
I bé. Espero que al Paco li vagi bé, i, afortunadament, llarga vida al Pelli.

Audio: Chuck Berry, You never can Tell.