Desamor en set fases

1.0. Equilibri.
Ja està. Està fet i ho han protagonitzat els dos. I ara a tirar endavant. Negre cap a gris, canvi de llum. Fuma i mira, incrèdula, al seu voltant.
1.1. Tristesa - Idealització
S'asseu al sofà, amb cara d'angoixa i s'hi recargola com els cadells.
Posa la cançó de rigor, i sent que el cantant li comenta tot el temps que ha perdut al seu costat. Se li encongeix el cor.
Un final és reconèixer que quelcom no ha funcionat. I tots en som responsables, d'això que semblava impossible que pogués acabar.
1.2. Buidor
No hi ha ganes de fer res. El retorn al mercat matrimonial se li fa una muntanya. "De què treballes?" "Quina música t'agrada". Prefereix convertir-se en un tub metafísic. Menjar, evaquar i dormir. No vol saber res més. Mandra. Mandra tremenda.
1.3. Conspiratòria
Repassa instant per instant tots els moments i recau en la falsedat de tot plegat. Es posa de mal humor i flirteja amb la idea del temps perdut, que no invertit. El temps perdut ja no és al seu costat, sinó al costat d'ell. S'enfada una mica. Tot és una mena de frau i ella és prou estúpida com per haver-s'ho cregut.
1.4. Qüestionament
Potser el problema és ella... Potser és que no està feta per això. Potser s'ha de dedicar a la vida contemplativa, ben mirat, a la revolucionària, que és el mateix en el fons.
1.5. Pànic
Si el problema és ella... Massa poca passió per dedicar la vida a déu, o a rebentar el sistema. Si el problema és ella, serà una infeliç que fuma tres paquets diaris i es depila poc. Els gats ompliran la seva casa i un dia morirà devorada per un àvid siamès. I la trobaran quatre setmanes més tard quan un veí hagi triat entre morir ofegat per la pudor o posar una denúncia. No, no, no pot anar així, això.
1.6. Cinico-sarcàstica
"Vols truita d'albergínia?"
"No gràcies"
"Tasta-la, està molt bona!"
"Jo també estic molt bona i ningú em vol tastar"
Tota conversa acaba amb una frase lapidària que es revolca en aquella ferida. Com si ella fos la única que pateix aquests mals. Amb certa dosi d'egocentrisme.
1.7. Despressió
La veu venir, profunda, lenta i llarga. L'accepta i es decideix a atravessar-la amb la motxila plena a rebentar, carregada de merda. Ara no ho sap, però si ningú li ho diu, la merda serà evocada en la següent relació, perpetrant així l'espiral d'errors. El que sí que sap és que hi ha un bosc, i ella s'aferra al tronc del primer arbre que troba, no fos que la sensatesa l'apartés de l'autocompassió.

Es compra un gat.

Àudio: Sharing, Unbelievable Truth

Let's follow the cops back home

Ahir vaig descobrir que Placebo és probablement l'únic grup capaç de congregar a Emos, Heviates, Hippies i Hipsters en un mateix espai.
Forma part d'aquells (pocs) grups que van introduir-se en el meu ventall de preferències musicals en èpoques virginals i han superat la meva adolescència, acompanyant-me sempre, en major o menor mesura.

No es pot dir que sigui un grup d'èxit en aquest país, ni en aquest estat. Per mi, és una de les meravelles que m'ha ensenyat el meu germà. Cançons com Every Me and Every You, Black Eyed, o Special K em recorden al trajecte de copilot en un Cherokee de segona mà desde Puigcerdà a Llívia, fent un ebri repàs de la nit i pensant "què hauria passat si". As usual. Placebo em recorda a bons temps, paradoxalment.

El concert d'ahir a la nit havia generat altes expectatives per part meva. Perquè era el primer, i perquè els dec molt als homes (i dona) de Brian Molko. Les males llengües em deien que perden molt en directe, cosa que no pretenia discutir, ja que aquests grups tant "sofisticats" han de perdre en directe, és massa. Però sempre hi ha aquell punt de fe, que tenim en totes les coses.

El concert va estar prou bé. No perden en directe, sinó que re-versionen les seves pròpies cançons, fent difícil que el públic la segueixi. Un Molko més simpàtic del que esperava, vestit de blanc, tant femení com masculí, va demostrar que entre les seves cordes vocals i l'altaveu no hi ha cap tipus d'efecte especial. No, allò és tant real com sorprenent.

Hauria desitjat viure el directe de Special K, This Picture o Pure Morning. A canvi, però, van tocar Every Me (que ben mirat és com si REM no toqués Losing my Religion...), i un grandíssim The Bitter End que encara em ressona pel cos, més dur que la versió enregistrada, més excitant. Un  moment força culminant de la nit va ser gentilesa de Kurt Cobain, amb una més que bona versió de All Apologies (perquè no dir-ho, una de les meves top-10). Vibrant.

No es pot dir que hi hagués química amb el públic, si ho comparo (valgui l'odiositat de la comparació) amb el que vaig viure al Camp Nou amb el Boss. Jo voldria que Bruce Springsteen amb digués a cau d'orella "I know you find you'll never be mine", i de Molko només voldria que em convidés a unes cerveses (un "good morning my dear" seu em faria caure del llit i fugir espantada). Perquè son altres estils, que conviden a estats de l'ànima diferents. I jo em moc sempre entre aquestes dues aigües. Puc dir doncs, que la nit va ser més que satisfactòria.

Àudio: Sleeping with ghosts, Placebo (que van fer en versió canyera i em va defraudar)

Entre Sarrià i Sants no només hi passa el 30 (II)

Després de incontables caps de setmana de "ah, però que és cap de setmana?" disposo d'un d'aquests petits parèntesis que resulten freqüents per una majoria. I volia fer barri. Baixo a comprar el diari, i m'entaforo a un cafè de nom francès. Penso que Sarria té un alt component migratori francès. M'acosto al cambrer i li demano un cafè amb llet i un croissant. Em respon amb accent bretó i automàticament les meves expectatives sobre el croissant creixen geomètricament. Si alguna cosa fan bé aquesta gent són els croissants. I no defrauda. Penso en com m'agrada la situació i em submergeixo en el diari. Però davant meu observo la interacció entre dues taules, amb dues dones a cadascuna i una distància d'uns 50 anys. El sector d'edat avançada està liderat per una senyora que articula un discurs de llarga durada i amb un castellà castís. El sector post-adolescent no està liderat per cap de les dues mosses, que miren a les senyores amb cara de fals interès. La senyora és la clàssica catòlica de posició acomodada i consciència caritativa. Possiblement la demència senil estigui fent de les seves. De tant en tant conclou amb dues sentències que alterna aleatòriament: "No tengais nunca miedo de nada" i "no os dejéis intimidar", per variar.
La situació, i el discurs, son prou còmics i m'embadaleixo. Entra aleshores una parella fascinant i de les que veig sovint per aquestes contrades. Es tracta d'una senyora que ronda els 90 anys, amb evidents problemes de mobilitat, acompanyada per una noia d'origen andí. A vegades aquestes parelles em generen certa pena. A vegades els acompanyants no tracten les avies amb el carinyo que necessiten i se'ls nota que no els agrada la feina. En aquell cas, la noia d'origen andí es mira la (seva) iaia amb evident estima. Ella li parla amb un castellà de Berga, esquitxat de catalanades risibles. L'altra escolta, somriu i alterna les mirades dolces amb mirades atentes. Controla que no li caigui el cafè, li remena el sucre i li posa la bossa a resguard. Quan li cau la crossa al terra s'aixeca a recollir-la, i li clava una cordial bronca a l'avia que l'intentava agafar sola, jugant-s'hi el físic. Veig un tant curiós com bonic vincle.
La iaia es mira la conversa entre les dues taules, i la seva acompanyat també. La iaia li fa un comentari, i l'acompanyant es descollona. Observo com les dues es mofen de la taula de dones d'edat avançada. I penso que això és interculturalitat i la resta tonteries.
M'acabo el cafè i marxo, pujant a Artós per comprar. Allà em creuo amb el cambrer del bar amb pinzellades nordafricanes, que em saluda dient un perfecte "Bon dia, noia!". I penso que poc a poc formo part d'aquí.
Àudio: La merda se'ns menja. Els amics de les Arts

La dona que fuma als serveis

Treballa al departament d’antropologia de la Universitat de Palerm. Aquesta es troba a un bonic edifici que abans havia estat una orfenat que acollia als fills dels anarquistes caiguts sota el règim de Mussolini.
A vegades es mira els despatxos i troba greus paral·lelismes amb l’actualitat.
L’edifici té un pati interior que acull a professors, alumnes i demés els dies de sol. I de pluja, sota les balconades.
La dona que fuma als serveis podria sortir-hi, des de la primera planta, tribuna de doctorands, i satisfer allà les seves necessitats. Mal que millor vistes en altres èpoques, tothom ho fa, això de sortir al balcó.
Però ella és més de tancar-se al lavabo, concretament al de persones de mobilitat reduïda, i fumar allà mentre la nicotina obre les comportes del seu aparell digestiu. O això és el que pensa la Rut, cada vegada que entra al darrera i es mareja amb la barreja de les dues olors.
Esparverada fuig corrent als serveis per a persones de mobilitat no reduïda, havent de creuar tot el passadís i passant per davant dels despatxos de matemàtica, una jungla més nerd encara que la seva, i pensant que no, que no ho entén, i lamentant que pugui haver-hi gent tant sumament dependent del tabac. Entra, s’entrega, i fuig al balcó a fumar el seu, que és el de després de.
Torna cap al despatx i es creua amb el professor Battisti, que surt del lavabo de persones de mobilitat reduïda, mirant-se la Rut amb ulls fiscalitzadors.

Àudio: Mmm Mmm Mmm, Crash Test Dummies

Altes expectatives sobre Dorian Gray

Des de ves-a-saber quin món he ignorat el que des d'abans d'ahir és el "notición del año": Han fet la pel·lícula del Retrat de Dorian Gray!!!
No em posaré a venerar Oscar Wilde, perquè poca falta fa. A aquestes alçades, ja no. És suficient, si mai vas a París, deixar-se caure per la seva tomba al cementiri de Pere La Chaise. Milers de petons de carmí i cirera em donen la raó.
Deixo de banda les seves obres teatrals (llegiu si teniu 10 minuts The Importance of being Earnest, o Lady Windermere's - o com s'escrigui - fan) per explicar dues coses que a mi em van enganxar molt de Dorian Gray, i que em pregunto com serà plasmat a la pel·lícula.
El primer que em va encandilar de l'obra és el Lord. Quins discursos, tú. Tant sarcasme, tanta fina irona m'abrumava. Pensar que algú et pot fer preferir ser un interessant mediocre que un aburrit geni, i de veritat. Sempre me l'imaginava d'una forma molt concreta i oh, sorpresa quan vaig veure al metro un cartell de la peli i allà, en un (espero que intencionat) tercer pla, es trobaba el que jo hauria defensat fins la mort: Colin Flirth. Ningú més podria ser. Així que com el personatge que encarni Flirth sigui el pintor, jo dimiteixo. Tinc altes expectatives sobre com es plasma això. Dorian Gray, bé, jo hauria apostat pel Sawyer de Lost, sense dubtes.
El segon, és el quadre. Com el faran envellir? Wilde transmet tant bé la seva dramàtica evolució, que em costava imaginar quelcom a l'alçada del que deien les seves paraules.
La primera advertència és que no he vist que la facin al Verdi. D'aquí decideixo que deu tenir un toc ben poc il·luminat i que potser tira per la vessant més comercial. Dorian Gray, El Perfum, El senyor dels Anells, són grans obres que ofereixen les dues opcions, i el cinema en els dos casos ja vistos per mi, tira pel camí "fàcil" (fàcil, perquè el mèrit es dels qui els escrigueren). La part positiva, és que el camí fàcil és igualment atractiu. Els missatges que els creadors volen oferir al món sempre son legítims, i profunds i defensables. El que és dur, i complicat, i no tothom valora, és l'embolcall que porta. Unir profunditat i estètica és una tasca dura i àrdua, que deixa molts cadàvers pel camí. Com puc explicar-te el món sense que t'aburreixis? Com et puc parlar de l'absència de l'ànima sense que te'n vagis del meu costat?  Dorian Gray és de nou un d'aquests productes sublims que passen poques vegades a la vida.
Què bé, quina emoció, vull anar a veure-la ja!!

Àudio: Un troç de fang, Mishima

La "trampa" Liberal

Trenco el meu vot de desafecció politico-bloguística per deixar anar una breu reflexió sobre la base de la manca de coherència i els conflictes entre els nostres fonaments i els nostres arguments.
Pretext: El "candent" tema del vel islàmic.
Debatre entron a la prohibició del seu ús en nacions com la nostra ens remet a debatre els fonaments sobre els quals aquestes es recolzen. Parlo de l'estat liberal, democràtic i de dret. I social. O tot al revés.
Discuteixo arguments que em semblen rellevants:
1) El vel és un símbol de submissió de la dona.
Aquí la resposta és prou clara. De la mateixa manera que pot ser un gest de submissió de la dona, pot ser també un acte de confirmació de la condició de la dona musulmana, que es cobreix el cabell amb l'objectiu de ser tractada com a igual, com a persona, i no com a "dona". És també un gest de revindicació de la llibertat religiosa. Hi ha dones submises, sí. Musulmanes i catòliques. Hi ha dones sotmeses pels seus marits, portin vel o no. Hi ha dones sotmeses per la moda, i posats a triar, prefereixo que em sotmeti la religió, que no pas la moda, que té uns fonaments prou més dèbils.
2) El vel és un símbol de submissió de la dona i ens fa donar un pas enrera després de tants anys de lluita per la igualtat.
Tants anys de lluita per la igualtat (i la llibertat) no han estat en va. Hem aconseguit un estat que ens permet manifestar totes les nostres inquietuds socioculturals i religioses. Hem aconseguit un estat que posa al nostre abast suficients mecanismes per defensar-nos. Contra el maltractament, la submissió, i un ampli ventall de situacions injustes. Nosaltres tenim inclòs la llibertat de decidir si en fem ús o no. Hem aconseguit un estat que ens permet triar en major o menor mesura la forma de vida que volem portar.
En el fons, hi ha una idea sobre el qual pivota qualsevol contra-argument als aquí presentats, que és el concepte de llibertat en el que les democràcies actuals es basen. Parlo de la llibertat negativa que tant bé explica Isaiah Berlin. És aquella en la que un és lliure sempre que no interfereixi en la vida dels altres. I en la que per tant l'Estat té el deure d'immicuir-s'hi en la menor mesura possible.
Aquesta és doncs la trampa liberal. Tirar endavant aquests arguments és caure-hi de quatre potes, perquè la paraula llibertat se'ns puja a l'esquena i ens pesa com una làpida.
No es poden utilitzar doncs aquests arguments en nom de l'estat liberal acutal, en nom de la llibertat negativa sobre la qual tant diuen alguns que han lluitat.
La dona que porta el vel en una ciutat com Barcelona està fent ús en primer lloc de la seva llibertat religiosa. La llibertat negativa em recorda que mentre aquella dona no interfereixi de forma perjudicial en els meus plans vitals, és perfectament lliure de portar el seu vel. L'estat social em recorda que si aquella dona porta el vel perquè el seu marit la hi obliga, és lliure de presentar-se a l'institutció corresponent per demanar-hi empar, si és que el vol. I si no el vol, ningú n'ha de fer res. Aquest és el fonament de l'estat en el que vivim. Mal que em pesi, no puc fotre-li un mastegot a la típica preadolescent que va ensenyant l'entrecuix, i mal que els pesi, altres no poden arrancar-li el vel a les dones musulmanes. Perquè no afecta a les nostres vides. Perquè així ho vam acordar fa temps.
No diré que darrera d'aquests arguments hi ha persones que els importa un colló de mico la llibertat i que el que tenen són prejudicis contra el que és diferent, que es tracta d'eurocèntrics que creuen que el nostre bé és el bé universal, i que tenen un altíssim nivell d'aversió al risc i a la diferència. Però estaria bé que algú parlés alt i clar en aquest sentit. A vegades la hipocresia i les bones maneres ens posen pa a l'ull. I això em recorda a un acudit que explicava el meu pare sobre els comunistes que acabava dient "Sí, sí, pero la derbi es mía".
Si sou liberals, sou liberals fins al final. Sempre que es vulgui ser coherents. Si no se n'és, potser el que cal és replantejar si el concepte de llibertat sobre el qual ens fonamentem és l'adequat, i si no necessitem una llibertat que demani més al ciutadà.
En tot aquest debat només hi ha dues paraules contra les que no puc argumentar: la seguretat i la confiança. Però aquests arguments no toquen el vel en sí, sinó el niqab i la burka.
El fet de no veure la cara de la persona que es veïna teva, amb la que et creues pel carrer, o que t'atén darrera la guixeta, genera un sentiment d'inseguretat i merma la generació de confiança interpersonal que fonamenten la pau social.

Canino

Sempre m'he manifestat obertament contra la modernitat en el sentit exclusiu de la paraula (i no tant exclusiu també, ja que qualsevol em ficaria dins el grup de neo-ludistes...). Segurament perquè no en formo part. No se'm considerarà ni genuïna ni autèntica en aquests sentits, ni amb esperit propi. Així que davant la marginalitat respecte del mainstream que consideres que "mola", millor atacar-lo.
M'he rigut força dels que van a veure cinema hindú del nen coix que perd la cabra a les muntanyes pelades d'una península al costat d'on nostre-senyor-va-perdre-les-espardenyes. Més aviat pel pal que em fa motivar-me, perquè una bona peli txorra a temps, pot ser millor que un tostón com Anticrist de Lars von Trier (l'altre que mereix un judici, tanmateix controvertit, en el que no sabria com declarar-lo).
Però jo i la meva coherència, que sempre tirem per cantons diferentents, vam anar ahir al cinema Verdi (amb M a vegades) a veure una pel·lícula grega en versió original i afortunadament subtitulada en castellà. Encara no sé avaluar-la de forma global, i heus aquí una petita recomanació si no teniu res millor a fer.
Es tracta d'una família que viu tancada en una casa (tret del pare nutrici). Els fills han crescut entre les tanques de l'enorme jardi, aliens a tota realitat exterior a excepció de la senyora que un cop per setmana ve a descarregar les bosses testiculars del germà. Aquesta fotografia, d'aquesta famíla que es comporta de forma ni desviada ni normal, sinó paral·lela, és senzillament fascinant. El pare, que és qui lidera l'educació i l'ordre social del recinte, reprodueix en realitat el que passa fora. Les relacions que s'estableixen, els no-sentiments que es desenvolupen, el no-incest que sí que era incest però no ho saben... L'amenaça d'allò que és desconegut (un desgraciat gat que un dia es cola pel jardí)...
Penso en el mite de la caverna. El que Plató no deia, és que no és necessària la rebeldia per a voler-ne sortir.
Les crítiques fan referència a Haneke, a Buñuel, (i una que no he entès a la curiositat adolescent pel sexe). Es parla de surrealisme, de pertorbació...
Jo només la recomano i a jutjar vosaltres...


Àudio: Just a Boy, Angus and Julia Stone

Heroes

Jo flipava amb les habilitats dels ja famosos Hiro Nakamura, Claire Bennett, Peter Petrelli. Corvar l'espai-temps, la indestructibilitat, l'empatia... Mentre ells salvaven el món de malos malotes, jo m'ho mirava des del meu piset a Manhattan. Admiració i enveja. Admiració pel que feien, enveja per no poder sentir el que ells podien sentir. Jo notava que hi havia quelcom que bullia dins meu, però ho atribuïa a la ja mencionada enveja.
Fins que una tarda de dimarts la meva habilitat va aflorar.
Estava prenent-me un iogurt, i al deixar el paper que el tapava al padrís de la cuina un mal càlcul va fer que caiés al terra. Contra tota predicció, el paper va caure de forma que les restes de iogurt em miraven a mi i no empastifaven al terra.
Ho vaig comentar a la meva companya, que seia concentrada al terra intentant elevar-se amb el poder de la seva ment. No entenia que aquella habilitat ja l'havia tingut el senador Petrelli i que les habilitats no es repeteixen. Ella insistia que la seva mort havia fet volar l'habilitat fins a ella i només l'havia d'exercitar.
La vaig fer fumar per aviam si es relaxava i aconseguia un altre tipus de flotació.
Un atac de gana em va fer anar en busca i captura de torrades amb nutella. Mentre intentava desesperadament obrir la tapa, aquesta, en un acte rebel, va fer un soroll de buit i va sortir disparada. Dues voltes, i a terra. Una altra vegada la tapa va caure pel costat que no taca el terra.
La meva companya em va mirar molt seriosament.
"Has corvat la llei de Murphy dues vegades en mitja hora?!"
Va agafar una torrada, va sucar-la amb generosa nutella i me la va acostar.
"llença-la al terra"
Vaig fer-li cas i altra vegada, Murphy estava en altres temes.
"Com ho fas???? Torna-ho a fer!!" deia la meva companya amb els ulls injectats en sang.
Jo no sabia com ho feia i només em preguntava a mi mateixa què estava passant.
Un seguit de crits de la meva companya, que volia i dolia per saber com ho feia van acabar convertint-se en amenaces.
"Si no m'ho expliques et denunciaré a la CIA!"
Jo continuava perplexa, llençant coses al terra que queien dramàticament de la forma correcta.
Finalment ella es va aixecar i va anar a buscar la bossa, amb la ferma intenció de portar-me a la policia capadora d'habilitats.
Jo la vaig seguir i la vaig agafar del braç. "No hi vagis! No sé com ho faig"
Ella estirava, jo aguantava i finalment la vaig deixar anar. Ella va ensopegar i va caure, amb la mala sort que abans va caure el ganivet de nutella de la taula... en la pitjor posició possible.
Ara soc a la meva cel·la preguntant-me perquè cony vull una inútil habilitat que només serveix perquè les coses caiguin de la manera més beneficiosa per mi.

Àudio: Alive, Pearl Jam

Sobre el Perfum

A vegades diem que quelcom es allò nostre preferit una mica perquè sí, per tenir alguna cosa a dir quan ens ho pregunten.
Quina és la teva pel·lícula preferida? Tendim a dir una dramàtica, o il·luminada. Crec que una molt mencionada en aquest camp és la Llista de Schindler, que he de reconèixer és força trencadora. També Requiem for a Dream, the Fight Club. Jo les he citat totes en diferents moments, i també Noviembre, un film espanyol que em va fer sentir francament malament, francament inútil.
Quina és la teva cançó preferida? Igual. Jo em decanto per Wish you where here, desde fa molts anys i he d'admetre que no l'he escollit per escollir, com em passa amb les pel·lícules, sinó que realment em sorprenc a mi mateixa flipant cada vegada que l'escolto.
Quin és el teu llibre preferit? Des dels 12 anys, quan el vaig llegir, que dic que es el Perfum. Per mi, es va tractar d'una història senzillament fascinant. des-guiada per ma mare, que em deia que era grotesca i desagradable, la vaig llegir en 24 hores, i no exagero. Semblava impossible escriure quelcom tant sumament original i potencialment aburrit com és el mon de les olors (no per les olors, sinó per haver de llegir 200 pàgines sobre essències ) i aconseguir posar-te dins, sentir-ho i no voler marxar.
Anys després, vaig dedicar el treball de recerca de batxillerat a la literatura, agafant "la tendresa del monstre" com a "tema" (altres dirien variable dependent?). Crim i Càstig, Dr. Jekill i Mr. Hyde, El Perfum. Buscar la tendresa del monstre als 17 anys va ser complicat. No tant amb els dos primers, però sí amb el segon. La tendresa es referia a allò que ens fa humans i bé, potser per falta de coneixements, rodatge, el que sigui, m'adono ara que vaig errar en el prisma. I potser ara vaig més errada encara amb el que diré, però escric per començar a fer sedimentar les meves idees.
Ahir a la nit vaig veure clarament que el Perfum és la història del no-persona, del no-ningú. Suskind s'inventa una trama (original, interessant, atractiva, fascinant, rocambolesca, sí...) per explicar-nos quelcom  que va molt més enllà de tot plegat. En una perfecta metàfora que tanca el cercle, el Perfum ens parla de l'ànima, i de la desgraciada vida d'algú que no en té. I com que no en té, ni és ensenyat pels altres, que sense mala intenció son incapaços de considerar-lo persona, ni és estimat. Grenuille passa per la vida com el que és, un fantasma. I al seu pas deixa mort, com si no pogués tenir influència al món. La mort és l'oblit en realitat. Ningú sabria a Florència qui era Grenouille el dia després que la casa de Baldini s'enfonsés. Una orgia esquizofrènica fa que tot un poble oblidi de cop el que està fent, perquè ho fa i què ha passat. Grenouille en realitat és com si no existís. I és aquest el seu destí tràgic, que comprèn i acaba el mateix forçant.
M'agradaria que algú me'n parlés més i m'expliqués tot el que no acabo d'entendre, que de segur és molt perquè no acabo de veure clar el que escric.
El que sí que tinc clar és que el Perfum és un d'aquests llibres (com el Senyor dels Anells, o Flatland) que utilitzen una trama per anar molt més enllà. Sigui per retratar la persona, per explicar el món, o per mostrar les jerarquies socials. Moltíssimes novel·les busquen oferir al costat de la trama un rerafons interessant. La diferència és que en aquests casos, costa triar si és millor el rerefons o la trama.

Àudio: Més roig Lax'n'Busto (l'escoltava mentre el llegia per primera vegada)

No encaixes en el perfil?

No cal que ho jurin, estàs fora del mainstream.
El consol és pensar que hi ha la possibilitat que el mainstream s'equivoqui.
Si veus les barbes del veí afaitar, posa les teves en remull. Però no sempre. A vegades el primer veí va posar les barbes en remull de forma accidental i una concatenació de reaccions copiades es va seguir sense sentit. Hi ha tants i tants exemples. En tot! En la ciència (la rational choice theory!) en la moda (qualsevol exemple dels anys vuitanta, que a sobre amenaça en tornar i re-des-figurar el nostre gust ) en el cine (quants s'han tirat a lo de rodar "el nen que va perdre la cabra a turkmenistan va mirar al sol i va veure-hi l'ànima, com si l'argument pogués ser garantia eterna d'èxit) en la publicitat (anuncis de qualitat que ja no són anuncis, són mini-curts i després ningú recorda què anunciaven), en les noves tecnologies (Minidisc) la música (pop-en-castellà que parla dels colors de l'ombra i de llepar piruletes en un mercat urbà), en la tele...
I al final el que està clar és que un ha d'intentar ser mínimament coherent, i mínimament sincer amb sí mateix. Si saps el que vols, ves-hi, per la via directa. Que no és la dels altres, sino la teva pròpia.
Hi ha coses que són assumpcions. Assumeix que vals per quelcom quan en general no se't posa en dubte. El puntual que ho fa, tindrà els seus motius, valids o menys vàlids, però no posarà en qüestió la teva creació en global.
De tot el que has fet neix la teva força i es tracta de tirar endavant i trobar el camí.
Hi ha males notícies que al final no eren tant males. Només cal agafar-ne distància per veure-ho clar. I mentre agafes la distància, mentre surts de l'espiral en el que t'havies ficat, celebra-ho amb cervesa i la companyia (sempre que sigui possible) dels que saben el que vals i no et demanen que ho demostris. ;)

Àudio: We are the people Empire of the Sun

À devenir fou...

M'agrada Damien Saez perquè veu, en el negre, blau, com jo.
M'agrada Damien Saez perquè aparella dues paraules indissolubles: Jeune et con.
M'agrada "con", segurament la millor paraula que ha parit aquesta llengua de cons.
Con es tradueix com idiota, tot i que jo soc més aviat partidària de traduir-la com a "capullo".
És més divertit fer el capullo que fer l'idiota (déconner).
M'agrada que algú digui "perquè som joves i idiotes" i es quedi tant tranquil. I afegeixi "i ells estan vells i bojos" i romangui inalterat.
M'agrada que faci de visionari i ho digui deu anys abans.

M'agrada que tingui una veu aguda i alhora trencada, i no em molesti, però se'm fiqui a dins.
M'agrada que digui "Putain vous ne m'aurez pas".
M'agrada que tingui el plus rock.
M'agrada perquè hi pensa, en això nostre.
Saez rules!

De Sants a Sarrià no només hi va el 30. (I)

Surto del despatx amb un coet al final de l'esquena.
Cap a la boca de la línia de metro més desagradable de Barcelona, penso en el cony-de-bicing i en quant temps tardaré en enviar-los un fax on, a part de demostrar que com a bona catalana pago el beure, de cornuda poca cosa, i amb amenaces afegides se'n recordaran de mi.

Baixo a Urquinaona (i a diferència del gavatxo de l'Auberge Espagnol, assaboreixo la sonoritat de la paraula... urquinaooona) i a empentes m'obro pas fins a la boca del ferrocarril. Les empentes no són meves. Són de les senyores que pugnen per entrar al Corte Inglés abans que jo, i que no els importa massa que jo en realitat no hi volgués entrar. el Ferrocarril és una altra cosa. És un plaer. Tou i suau en el trajecte.

Baixo a Sarria i rodejo la casa Orlandai. Què bonica és, i què bé una canya a la terrassa sota el sol groc de les tardes de juliol. Però és hivern i fa fred, i no hi ha ni el Puma, al pati. És maca igualment. I neta.
Passo per davant el Nou Patum (anteriorment conegut com a Barana, anteriorment conegut com a Patum), lloc on han caigut algunes canyes culés quan el Sotavent va ple. Aquell carrer es fantàstic. La casa Orlandai, el Patum i el Vàrium (gimnas on els il·luminats del barri aprenen a fer pliés) a mà dreta. A l'esquerra, l'OK. És un indret cantoner on un simpàtic senyor virolat serveix hamburgueses de les bones amb patates xip i un trossot de cogombret que acostumo a regalar als amants del polèmic vegetal. I tot seguit la Casita, què entreanyable. El millor cafè de Barcelona és a la següent cantonada. Però no hi passo perquè a la cantonada de l'OK tombo a l'esquerra per baixar fins a la plaça Sant Vicenç de Sarrià (foto), un lloc on qualsevol voldria viure. En especial a la casa blava o la groga del costat. O la granate, amb aquella porta de ferro tant i tant bonica. Delux.
Sarrià és un bàrri dels que forma part de Barcelona d'aquella manera. Com Gràcia, o el Carmel. Són micro-cosmos colonitzats per la capital catalana, però que poden valer-se per sí sols. Tenen esperit propi i això els fa especials.
Continuo coll avall, fins a la plaça Artós. Enfilo cap als extrarradis del poble. Allà on els edificis ja tenen menys d'un segle. Set minuts que es repetiran fins ves a saber quan. Set minuts que avui han passat en silenci, però que espero poder omplir amb "bon dia"s i "bona tarda"s en breu. Per allò de saludar els veïns del que ja és la meva nova llar.
Audio: Mushaboom, Feist

Al Pelli!

Un gran mirall presideix la sala, i, al mig, una enganxina que senzillament diu "Al Pelli!".
La resposta que repetides vegades debia haver dit l'autor de tal despropòsit (sí, un total desprpòsit; si bé te la part còmplice, romàntica, l'enganxina era lletja entre lletges, semblava feta a mà per un nen que ahir li van dir "això es diu tisores") quan se li preguntava "on nem? què fem?". No fa falta dir res més, quan contestes "Al Pelli". L'enganxia sí, és còmplice de tots aquells que han trepitjat alguna vegada el Centre Pellicer, o Centre Esportiu Pellicer, o Bar Pellicer, ves a saber com se deia de veritat aquell tant entranyable com llardós local.
Llardós de fosc i poc ventilat. Per net que estigués, el fum et feia venir aquella sensació de falsa llardositat.
Entranyable per tota la resta.
El Pelli.
El Pelli és un local situat al passatge Pellicer de Barcelona, que parteix en dos l'illa  de Diagonal, Londres, Casanova i Muntaner. És un passatge prou bonic en realitat.
En algun moment de la seva història seria escola de dansa. S'endivinava pel mirall situat com es situen els miralls a les escoles de dansa, el parquet, molt d'escola de dansa, i dues sospitoses barres que resseguien tota la sala, molt d'escola de dansa també. Plié...
Ja no ho era. Ara era un bar de taules altes i tamborets (tamborets?). Les parets estaven decorades de la forma més desconcertant que mai s'ha vist a Barna: als laterals, hi havia sis quadres. Mai he preguntat què, ni perquè, però sempre he entès que emulaven, segurament, les rajoles del teatre xinès de Hollywood. No les estrelles del passeig de la fama, sinó els gazapos en els que els actors deixen l'empremnta i escriuen llurs noms al ciment encara tendre, per mostrar a la posteritat que van ser allà quan tocava i que justament perquè no sabien escriure es van fer actors. No offense...
En realitat, la caligrafia d'aquells quadres està mimada i mirada. Les petites mans, els talonets, denoten que algú s'hi passava més d'un dia fent-los.
N'hi ha un, l'últim que vaig descobrir (no sé si perquè era nou, o perquè sempre m'asseia al costat contrari i rera la columna) en el que es veu un vinil estrellat (sí, els quadres incloïen sempre un detall de regal) i al costat un "Elvis Presley" escrit amb mesurada lletra. Marilyn Monroe també te el seu espai allà. El fenomen dels quadres és fascinant i encara més quan descobreixes, al costat oposat del mirall, que la paret del fons té dos posters. Són dos collages amb retalls de revista de les grans actrius del moment més glamourós del cine. Marilyn, Hepburn (les dues), Rita Hayworth, Greta Garbo, Marlene Dietrich, totes allà retalladetes amb cura i enganxades, com en les carpetes dels pre-púbers.
Tot plegat fa pensar que l'amo té fascinació pel cinema clàssic.
L'amo. El millor del Pelli, és el seu amo.
En Paco, que és igual de famós que el seu local, és en Moe a la vida real. De caràcter oposat, però amb aquell "d'allò" que hi fa pensar. Endolcit, potser lleugerament amanerat, amb un somriure perpètu, és l'home que sempre que arriba diu "Holaaaaa, qué haaaayy". És l'home que per les tardes acompanya tota sol·licitud de dos petits pinxos extravagants (croissanet de pernil dolç i troç de truita de carbassó?). És l'home que quan ha de cobrar més de dues consumicions de diferent naturalesa ofereix una quantitat a la baixa "eeeeeeeh... cuatro euros". És l'home més ovacionat als partits del barça quan apareix rera la pantalla amb grans safates d'entrepants de llonganissa, detall de la casa.
Sempre he pensat que aquest senyor era un apassionat del Pelli. A la seva manera, tan senzilla, tant personal, cuidava l'últim detall del local, i dels seus clients, pels que mai ha tingut una paraula o una mirada recriminable. Aquest senyor, que mirava on havia de mirar quan calia, i censurava amb pena quan tocava, va decidir fa poc que es retirava.
L'última vegada que vaig entrar al Pelli vaig notar dues coses: En Paco no hi era, les barres de les parets tampoc, i havien tret una porta.
L'absència de la porta donava molt més espai. L'absència d'en Paco era, per començar, alarmant.
La curiositat em matava, i al preguntar al cambrer què estava passant, bé, em va dir el millor dins el que cap.
"En Paco es retirava i bé, nosaltres hem crescut aquí, així que hem agafat el local i volem continuar la seva manera de fer".
Tot pràcticalment igual, la música igualment extranya. Extranya en el sentit que diferent de molts bars. En Paco era un amant del rock'n'roll clàssic, i es notava, però sempre tenia espai per les aportacions dels seus clients. Entre Tom Jones i Tina Turner, l'Eminem ficava la poteta com qui no vol la cosa. Descobria que és agradable estar en un lloc on la música no té sentit, perquè vol dir que estas en un lloc on la música la posa el qui la vol escoltar.
"Tot serà el mateix, o bé, no tot, perquè ja saps, amb lo de fumar en breu ja no es podrà enlloc, i clar... no ens la volem jugar".
El mirall tampoc hi és, i l'enganxina còmplice tampoc.
I bé. Espero que al Paco li vagi bé, i, afortunadament, llarga vida al Pelli.

Audio: Chuck Berry, You never can Tell.

Tal dia féu tres anys.

Fa la bossa a corre-cuita.

S'instal·la i demana un tallat,

els seus 10 minuts per llegir amb la calma els titulars del "independiente de la mañana"

No és possible, una senyora l'entreté.

Semi-frustrada, entra a treballar.

Surt, corrents cap a classe, on rep males, però esperades i justes, notícies.

D'aquelles que, si no hagués tingut una bona expectativa del dia, l'haurien posat de mal humor.

Surt deu minuts abans.

Esperant una nit diferent,

de les que et fan posar-la davant un mirall.

Lloc amb classe que requereix transformació "amb classe", si és possible...

Mitges de cabaretera que s'agafen a mitja cuixa

vestit negre, suau de cotó.

Amb assimetries en la faldilla i un plec que,

reconeix,

utilitzaria per seduir-te.

Ballarines, per lolit-itzar

S'estira els cabells enrera enrera, fort, que li tiben els ulls

i enrolla la melena cap amunt, fixant-la amb 3 clips estratègics.

Llesta. Senzilla, llisa.

Ombra gris als ulls i rimmel francès d'1 euro.

Metamorfosi llesta. S'agrada.

Amb el pit una mica més inflat que de normal,

baixa amb lleugera rapidesa cap al restaurant, com si anés amb retard, encantada de que la faldilla voli al seu pas.

Espera la seva acompanyant,

tant emocionada com ella.

No sap si corren per pressa o perquè ho senten.

Entren.

És un lloc preciós, romàntic, li encanta.

Fines cortines de gasa envolten unes altes parets entre trams negres.

Llum tènue però ben blanca. Contrast granatós que dolcifica la mirada.

És un d'aquell ambients on tot sembla més bonic.

Els cambrers porten un llarg i blanc davant-al sobre una camisa negra, d'aquelles agradables de portar, i amb una original corbata. Curtissima, gruixuda i amb tons pastel, que tot i no semblar que pugui funcionar, li dóna el punt d'equilibri entre la classe i la modernitat. Com si ella conegués tal punt.

El Noti no es passa de res.

La carta no sorpren menys. Poc plats però ben pensats.

Sota una "sopa de peix" hi ha una "amanida de vedella amb fulla de plàtan amb arròs cruixent".

Agradable contrast, sensatesa del chef.

Un plaer l'amanida, com deia un, llums de colors. Un tartar suau, dolç, tendre i de regust agosarat. L'arròs, que no sembla arròs, distreu al comensal. La fulla de platan és una collonada estètica.

De segon un salmoníssim acompanyat de fideus xinesos, amb una verdura tant bona com desconeguda. Un d'aquells plats que es desfan, i que la desfan a ella.

I un carré de xai amb patates al romaní, que, ai!, estan un punt dures. Però ah, chef, quin criteri.

La Tatin, i el vi, i l'ambient.

Surten flotatives i es dirigeixen al centre, després d'haver robat tots els sabonets del lavabo que han pogut. Està clar!

Cerveses, bombolles de sabó, absenta, discoteca planera, desimboltura, i tornar a casa cansada, amb dolor al genoll de tant bot i arruga a la comissura, on ha de ser. Una altra nit per recordar.

Audio: Smell like teen Spirit, Nirvana.

Wish you were here

So, so you think you can tell
Heaven from Hell
Blue skies from pain
Can you tell a green field
From a cold steel rail
A smile from a veil
Do you think you can tell
Did they get you to trade
Your heroes for ghosts
Hot ashes for trees
Hot air for a cool breeze
Cold comfort for change
Did you exchange
A walk on part in the war
For a lead role in a cage
How I wish
How I wish you were here
We're just two lost souls swimming in a fish bowl
Year after year
Running over the same old ground
What have we found
The same old fears
Wish you were here

Anys després de l'inici i extinció d'aquest blog, Whish you were here continua sent la gran cançó. És de les poques entrades que salvo de l'anterior.
Es tracta d'una nova etapa en la que esquivo polèmiques i publico coses de les que estic segura no me'n penediré. No per no equivocar-me, sino per tornar-me una mica més catch-all. Barrejaré coses noves amb coses que sonaran als que varen seguir-me de prop. Es tracta de desconnectar-se. Benvinguda de nou.